Agenda cultural món maig 2023
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 05 / 23
CONCERTS DE BRAHMS
Londres, Barbican, 17 i 21 de maig
Michael Tilson-Thomas es posa al capdavant de la London Symphony Orchestra per interpretar en dues dates pràcticament contigües dos concerts de Johannes Brahms, començant per “l'explosiu primer concert per a piano”. Una obra que des del Barbican descriuen com a “retrat de l'artista quan era jove, turmentat per una passió impossible”. Des del fogós inici, que es pot comparar al de la seva tardana primera simfonia, Johannes Brahms “va abocar totes les emocions en un concert per a piano d'escala massiva i poder volcànic”. Certament, la seva extensió és poc habitual, i l’empenta i virtuosisme especialment cridaners. El solista convidat en l'ocasió -el 17 de maig-, el carismàtic pianista coreà Sunwook Kim, ha manifestat: “cada concert és un gran desafiament per a mi, com una audició (…) “Sempre intento aprendre i desenvolupar-me”. L´esdeveniment es completarà amb la interpretació d´una imponent Serenata per a orquestra núm. 2. Quatre dies després, al mateix escenari, serà el torn per al que -possiblement- sigui el concert per a violí més inspirat del romanticisme -va ser compost un estiu enmig de la bellesa dels Alps austríacs-, un tríptic contrastat que revela els aspectes més apassionants de la creativitat brahmsiana. El violinista Christian Tetzlaff, amb una admirada carrera com a solista, s'uneix a Michael Tilson Thomas per explorar -en paraules dels organitzadors- “el món il·luminat pel sol del Concert per a violí de Brahms”. El 21 de maig es podrà escoltar així mateix la Serenata per a orquestra núm. 1, composta per Brahms amb només 25 anys, abans d'iniciar el projecte simfònic.
SAVALL A LA PHILARMONIE
París, Philarmonie, 22 de maig
CQuatre dies després de la seva interpretació a l’Auditori barceloní, on Jordi Savall va interpretar les simfonies de Beethoven entre el 2019 i el 2021 -com a celebració de l'aniversari del seu naixement- arriba el torn a la Missa Solemnis, que també es podrà sentir a la Philarmonie de París.
Els organitzadors expliquen que “els qui han seguit el seu cicle de concerts simfònics en temporades passades ja no se sorprenen” que un mestre especialitzat en música antiga interpreti Beethoven i sí, en canvi, “s'alegren. En aplicar a Beethoven el rigor musicològic i organològic que va fer el seu èxit a la música antiga, Savall ens fa escoltar la seva obra alliberada de les moltes capes interpretatives que s'hi han sedimentat. En redirigir el discurs musical, en desempolsar-lo, el director català (re)descobreix el primer gest creatiu, en tota la seva frescor...” El compositor va gestar l'obra en ocasió de la consagració com a bisbe de l'arxiduc Rudolf, fill de l'emperador Leopold II. Des de l'Auditori assenyalen que aquesta obra, “pràcticament contemporània de la Novena simfonia, assumeix i adopta l'ordinari de la missa catòlica però des d'una perspectiva “humana, massa humana”, per dir-ho amb termes nietzscheans. Beethoven afirma i reafirma la fe, però a través d’un clam d'esperança cap a la humanitat, sense renunciar a la creença en una divinitat superior”. Com, de fet, havia assajat Mozart, que en els seus darrers anys potser es va sentir més proper a l'esperit de la maçoneria que de l'ortodòxia religiosa, “Beethoven genera amb ella la seva pròpia espiritualitat. I ho fa explorant fins a les últimes conseqüències la força de la veu humana al cor, forçant els registres en una pàgina extenuant per a coristes, solistes, instrumentistes i director”.
LA BERLINER PHILARMONIKER I L'ORFEÓ CATALÀ A MADRID
Madrid, Auditori Nacional, 3 i 4 de maig
Per la seva inqüestionable excepcionalitat, no podem evitar la recomanació dels concerts que tindran lloc a l'Auditori Nacional de Madrid els dies 3 i 4 de maig, com a continuació dels programats els dies 1 de maig a la Basílica de la Sagrada
Família i 2 de maig al Palau de la Música Catalana, amb el protagonisme de l'Orquestra Filharmònica de Berlín a la part instrumental i la intervenció de l'Orfeó Català -que actuarà a la primera data- interpretant la Missa 'de la Coronació' de Wolfgang A. Mozart. Una partitura brillant i expansiva, que va compondre quan estava al servei de l'arquebisbe Colloredo, a Salzburg. Tot i l'antipatia que sentia cap al patró, i malgrat haver estat composta després del viatge parisenc, dramàtic per a Mozart per diferents motius -el més evident, perquè va perdre la mare- la partitura gaudeix d'una espontaneïtat única, característicament mozartiana; aquella falsa lleugeresa que permet traslladar un missatge universal i reuneix homes i dones de tots els credos, no només cristians confessos. La humanitat reunida pel sentiment amorós, el temor a la mort, o la necessitat d'una compensació al patiment, que també es trobarà al motet per a cor Ave verum corpus, compost per Mozart el seu darrer any de vida, mesos abans d'encarar la peça final. A la segona data no s'escoltaran cap d'aquestes obres, però sí, en canvi, el motet Exsultate jubilate per a soprano, sentit també el dia anterior, així com la sorprenent Simfonia núm. 25 en sol menor, Kv. 183. Dues peces de joventut que demostren una insòlita compositiva, i que ambdós programes incorporen. La peça diferencial el dia 4 és l'única no-mozartiana: el conjunt orquestral, sota la direcció de Kirill Petrenko, interpretarà la Quarta simfonia de Robert Schumann, originalment composta el 1841, però revisada i fixada en la seva versió definitiva deu anys més tard. Un exemple immillorable del seu modus operandi com a compositor per a orquestra, amb moviments enllaçats que sacsegen l'oient a base de contrastos dramàtics, repeticions aparentment injustificades, i una tensió que condensa i distén les energies de forma inesperada, amb un dinamisme oscil·lant que de cap manera pot deixar indiferent l'oient.
‘DON GIOVANNI’ A NY
Nova York, Met Opera, del 5 de maig al 2 de juny
dramma giocoso per excel·lència, que va avivar la imaginació i el pathos de la generació de creadors subsegüent, deixant una fonda empremta a l'estètica romàntica, és adaptat per Ivo van Hove -guanyador d'un Tony Award per les seves versions a Broadway d'A View from the Bridge i West Side Story- en una posada
en escena completament original per a la seva representació a la Metropolitan Opera de Nova York. Una posada en escena moderna però sòbria, focalitzada en els aspectes atemporals i desconcertants de l'obra engegada pel geni de la dupla Mozart-Da Ponte, que els organitzadors descriuen com “la història familiar d'engany i condemnació en un paisatge arquitectònic abstracte i brillant”. No menys rellevant és la presència de la directora Nathalie Stutzmann, especialista en repertori vocal i en la decantació de l'aroma original de les partitures, que fa el seu debut al Met al capdavant d'un elenc vocal de primer nivell, encapçalat pel baríton Peter Mattei com un Don Giovanni magnètic, juntament amb el Leporello del baix-baríton Adam Plachetka. Les sopranos Federica Lombardi, Ana María Martínez i Ying Fang formen un trio superlatiu -personificant les conquestes de Giovanni, Donna Anna, Donna Elvira i Zerlina- a les quals cal sumar la presència del tenor Ben Bliss al paper de Don Ottavio.
THOMAS HENGELBROCK
Berlín, Filharmònica, 10 de maig
La sala de concerts de la Filharmònica de Berlín no només és la llar d'una de les millors orquestres del món, sinó que també rep conjunts de primeríssim nivell, en aquesta ocasió el Balthasar-Neumann Chor und Orchester, que en els darrers anys s'ha
fet un nom entre els més excel·lents conjunts gràcies a les bones maneres del seu director, Thomas Hengelbrock. Conegut pel públic del Palau de la Música, se l’espera així mateix la temporada que ve, amb la programació d'una sèrie d'esdeveniments per a la difusió de la música -més enllà dels concerts pròpiament dits- que demostren una implicació poc o gens habitual. Ja tindrem ocasió de parlar del projecte, en propers mesos. De moment quedem-nos amb el meravellós concert que tindrà lloc a la sala gran de la Philarmonie, amb la interpretació de la que potser és la simfonia més important de tots els temps, per haver suposat un abans i un després en la consideració del gènere. Es tracta de la Tercera simfonia, “Heroica” de Ludwig van Bethoven, que compta amb una extensió insòlita i evidencia una gestió dels materials sonors fora del comú, demostrant alhora una intel·ligència compositiva inigualada, erigint-se en far i, alhora, en rival inassolible per a les generacions subsegüents. Com també va poder servir d'inspiració a Luigi Cherubini el Rèquiem de Mozart. La seva pròpia missa de difunts, estrenada més de vint anys després de la mozartiana -és, de fet, la primera de les dues que va compondre- alhora influiria en la cosmovisió romàntica. El meravellós cor Balthasar Neumann aconseguirà sens dubte traslladar les millors virtuts d'aquesta expressiva partitura, que troba al Dies irae un moment especialment dramàtic.
< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 05 / 23
'NOVES PERSPECTIVES' DE LUCIAN FREUD
Madrid, Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, fins al 18 de juny
La producció de Lucian Freud, que es va estendre en el temps de forma insòlita -durant set dècades- pot ser contemplada en una exposició retrospectiva organitzada pel Museu Nacional Thyssen-Bornemisza en col·laboració amb la National Gallery. Es reuneixen més de 60 pintures que abasten la seva llarga trajectòria, des dels primers i íntims treballs fins als coneguts llenços a gran escala i els monumentals retrats nus. A través d'aquesta mostra àmplia i representativa de la seva obra, el visitant podrà descobrir l'evolució de l'artista. Des del Museu Thyssen expliquen, en aquest sentit, que “des del principi, Freud va prendre partit per l'art figuratiu centrant-se en la representació dels éssers humans. L'autoretrat, el retrat i el nu van constituir l'eix principal de la producció artística”. Tot i que la influència de l'anomenada Escola de Londres (“més que una escola era un grup de pintors figuratius establerts a la capital britànica, com Francis Bacon, Frank Auerbach, Leon Kossoff o Michael Andrews”) és evident, alhora “s'intueix a Freud una certa aspiració a emmirallar-se a la gran tradició de la pintura. A la seva obra es poden rastrejar tota una sèrie d'al·lusions als grans mestres, des d’Holbein, Cranach, Dürer, Hals, Rembrandt o Tiziano, fins a Watteau, Courbet, Rodin o Cézanne. La seva pintura va ser una recerca permanent de la veritat, cosa que el va portar a treballar sempre del natural, davant del motiu”. Aquesta exposició busca aportar llum -o “noves perspectives”, com precisa el títol- sobre l'obra del nét de l'inventor de la psicoanàlisi, que per mitjans aliens a la praxi terapèutica sembla, però, manifestar en els seus retrats algunes de les tensions o complexos inconscients. Més que evidenciar una pretensió “realista”, el pintor britànic -inicialment format al surréalisme, el corrent d'art “més-que-realista”- treu a la superfície amb indissimulada expressivitat trets de caràcter que la persona caracteritzada potser desconeix.
GIOVANNI BELLINI
París, Museu Jacquemart-André, fins al 17 de juliol
L'exposició al Museu Jacquemart-André, centrada en l'obra Giovanni Bellini, posa en relleu la recerca incessant de noves formes d'expressió pictòrica pel que fa a la figura humana, fins i tot si la temàtica no s'aparta
excessivament de la línia marcada per la tradició. Pretén mostrar, en aquest sentit, com el seu llenguatge pictòric es compon de jocs de miralls i referències a altres autors, plasmats a través del domini del color i la llum. La mostra, que es pot visitar fins al 17 de juliol, compta amb préstecs excepcionals de la Gemäldegalerie de Berlín i, en particular, del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, la Galleria Borghese de Roma, el Museu Correr, la Gallerie dell'Accademia i la Scuola Grande di San Rocco de Venècia, la Bagatti Museu Valsecchi de Milà, el Petit Palais de París i el Museu del Louvre, així com nombrosos préstecs d’obres procedents de col·leccions privades, algunes de les quals mai no s'han mostrat al públic. Els organitzadors expliquen que l'estil de Bellini va canviar de rumb amb l'arribada a Venècia el 1475 d'Antonello da Messina, que va unir el gust flamenc pel detall amb les construccions espacials dels artistes del centre d'Itàlia. Giovanni adopta de l'art flamenc la tècnica de la pintura a l'oli aportant una nova inflexió estètica a la seva obra. També es pot apreciar una altra font d'inspiració: l'art bizantí, i més particularment les verges bizantines, marquen les seves representacions de verges i nens. Bellini desenvolupa també temes representats per pintors més joves, com a paisatges topogràfics inspirats en Cima da Conegliano. Seran les innovacions dels seus millors alumnes -en particular Giorgione i Tiziano- les que empenyeran el vell Bellini a reinventar-se. A través d’una cinquantena d'obres aquesta, exposició destaca l'art de Giovanni Bellini i les influències artístiques que impregnaran el llenguatge pictòric. En comparar les seves obres amb les dels seus mentors, aquesta exposició -la primera dedicada d’Europa dedicada al tema- mostra com el llenguatge artístic es renova constantment mentre desenvolupa una part innegable d'originalitat. Disposades segons un ordre cronològic però també temàtic, les pintures de Bellini formen el fil conductor de l'exposició i van acompanyades dels models que les van inspirar.
WORLD PRESS PHOTO
Roma, Palazzo delle Esposizioni, fins al 4 de juny
El Palazzo delle Esposizioni de Roma acull l'exposició dedicada al prestigiós concurs internacional de fotoperiodisme, que des del 1955 premia cada any els millors fotògrafs professionals. La mostra exhibeix
una galeria d'imatges que representen els esdeveniments més importants del nostre temps, demostrant la immensa capacitat documental i narrativa de les imatges, i el seu paper -fonamental- com a testimoni històric. El concurs, concebut per la Fundació World Press Photo d'Amsterdam, es troba ara en la 66a edició i va comptar amb l'assistència de 3.752 fotògrafs de 127 països. Els guanyadors han capturat valuoses imatges de les protestes a l'Iran, el canvi climàtic, la invasió d’Ucraïna i les noves realitats a l'Afganistan. Un panell de jutges global, compost pels sis panells de jutges regionals i el president Brent Lewis, editor de fotografia del New York Times i cofundador de Diversify Photo, ha seleccionat quatre fotoperiodistes i fotògrafs documentals, entre els 24 guanyadors regionals, com a guanyadors mundials de cada una de les quatre categories.
MAGDALENA ABAKANOWICZ
Londres, Tate Modern, fins al 21 de maig
L'obra de l'artista polonesa Magdalena Abakanowicz es pot veure a la Tate Modern de Londres fins al 21 de maig. Internacionalment reconeguda, les seves escultures de teixit no sempre són accessibles, trobant-se
disseminades en col·leccions públiques i privades de tot el món. Els organitzadors de l'exposició incideixen fonamentalment en la creativitat desplegada en les dècades de 1960 i 1970; l’època en què creà els seus tèxtils penjants, instal·lacions o mòbils que susciten fascinació i desconcert. Destaquen des de la Tate Modern el caràcter ambigu i orgànic d'aquestes obres, que van ser conegudes amb el nom d'Abakans. “L'exposició explora aquest període transformador de la pràctica d'Abakanowicz, quan les formes teixides es van desprendre de la paret i van entrar en un espai tridimensional. Amb aquestes obres va portar formes suaus i fibroses a una relació nova amb l'escultura”. La mostra suposa, per tant, una infreqüent ocasió per explorar el seu art, que ocupa l'espai de la galeria de 64 metres de llarg de l'edifici Blavatnik a la Tate Modern, formant una mena de bosc. Així mateix, s'exhibeix una selecció de peces tèxtils primerenques, per entendre'n l'evolució, i dibuixos poc coneguts.
BERENICE ABOTT’S NEW YORK
Nova York, Metropolitan Museum, fins al 4 de setembre de 2023
El testimoni gràfic de Berenice Abbott, una de les fotògrafes més importants de la història de l'art, es pot veure fins al 4 de setembre al Metropolitan Museum de Nova York. Una mostra que se centra en la captació per Abbott
dels canvis experimentats a la metròpoli nord-americana en les primeres dècades de segle XX -amb una data marcada a foc, la del 1929- a partir d'instantànies que va reunir de forma raonada en un volum. Compost per 266 petites còpies en blanc i negre disposades en trenta-dues pàgines, l'àlbum de Nova York d'Abbott marca un punt d'inflexió clau en la seva carrera, des del treball de retrats a París fins a la documentació urbana que va culminar en el projecte finança amb fons federals, Changing New York (1935-1939). L'exposició Berenice Abbott's New York Album, 1929 presenta una selecció de pàgines sense enquadernar d'aquest àlbum únic, llançant nova llum sobre el procés creatiu d'una de les grans artistes fotogràfics del segle XX. Per a posar-la en context, l'exposició també presenta vistes de París del francès Eugène Atget (1857–1927), l'extens arxiu fotogràfic de qui Abbott va comprar i publicitar; també vistes de la ciutat de Nova York dels seus contemporanis, com ara Walker Evans, Paul Grotz i Margaret Bourke-White; i, finalment, fotografies del projecte -abans esmentat- Changing New York.
< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >