Agenda cultural món octubre 2022
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 10 / 22
KRISTIAN BEZUIDENHOUT
París, Philarmonie, 10 d'octubre
Un dels noms més prestigiosos de la interpretació amb criteris d'època és el de Kristian Bezuidenhout. No només ha interpretat en escenaris de tot el món, sinó que des de fa anys grava per a l'exclusiva discogràfica Harmonia Mundi, sempre fent servir un pianoforte, d’acord amb la praxi original. Al Palau de la Música, fa uns anys, vam poder gaudir de les seves versions de les sonates de Mozart, dinàmiques i juganeres. Un modus operandi semblant pel que fa als criteris interpretatius, encara que adaptats al tarannà dels compositors programats -Haydn i Beethoven-, podrà gaudir-se a la Philarmonie de Paris, amb l'interessantíssim al·licient d'escoltar un instrument semblant al que el mateix Beethoven va fer servir un moment de la seva vida.
QUARTETS A L'AUDITORI
Madrid, Auditori Nacional, 13 d'octubre
Amb la Segona Biennal a L'Auditori de Barcelona encara a la memòria, organitzada l'any que celebra amb els 25 anys de la fundació del Quartet Casals,
aquest far de la interpretació cambrística -de referència per a tants conjunts- es planta a l'Auditori Nacional amb un programa especialment representatiu de la seva trajectòria. Un quartet de Haydn, “pare” d'aquest gènere musical, un altre de Xostakóvitx, l'expressivitat multiforme i desconcertant del qual sol guanyar-se el vistiplau del públic, i finalment, per culminar, el segon de Johannes Brahms, característicament intens. Una vetllada que no decebrà el coneixedor del conjunt convidat, i que probablement meravellarà qui encara no el conegui, si és que encara queda algú.
MARTÍN GARCÍA AL CARNEGIE HALL
Nova York, Carnegie Hall, 12 d'octubre
Tocar al Carnegie Hall està reservat a un nombre reduït d’artistes, i en molts casos l’esdeveniment marca un abans i un després a la seva carrera. Encara que no sigui a la sala gran, no és ni de bon tros
menor el reconeixement dedicat a aquest jove de 25 anys, graduat a l'Escola Superior de Música Reina Sofia de Madrid i amb experiència, malgrat la seva joventut, en escenaris internacionals. Recorden els organitzadors, de fet, la col·laboració amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. I és que uns quants dies abans tocarà a la sala gran de l’Auditori el Primer concert per a piano de Txaikovski. El programa del seu recital tot sol, a Nova York, inclou una peça tan desafiadora com la Fantasia 'Wanderer' de Franz Schubert, així com sonates de Chopin i Rachmaninov. Un programa intens i complex, que rematarà amb la inclusió d’una obra composta per ell, concretament l’opus 1, titulat Abstractos.
‘GHOSTS AND WHISPERS’
Londres, Barbican, 30 d'octubre
Un espectacle difícil de descriure amb paraules, essencialment multidisciplinari, és el protagonitzat per la pianista Clare Hammond al Barbican, amb el suggestiu títol de Ghosts and Whispers. Els organitzadors posen en situació
el potencial espectador per tal que no s'estranyi gaire davant la realitat que es recrea en el curs de la funció: “Aquest és el nostre món, però no com tu el coneixes. Els fantasmes i dimonis surten a jugar mentre la pianista Clare Hammond afegeix acompanyament en viu a un esgarrifós conjunt d'imatges especialment concebudes pels Quay Brothers”. El caràcter impredictible és vinculat a les imatges, però també als sons, amb la presència d'una seqüència ininterrompuda de fragments, darrers pensaments, elegies i absències de Schubert, Mozart, Wagner, Janáček, Stravinsky, Jacquet de la Guerre i Schumann. Més captivadora encara és la descripció amb què des del Barbican conviden a deixar de banda l'habitual noció de realitat: “Hammond i els animadors de stop-motion Quay Brothers distorsionaran la teva realitat amb una successió d'ombres, il·lusions i promeses incomplertes que llisquen cap a la foscor, l'esborrat i la mort”. La presència d’allò absent s'acompanya, ni que sigui temporalment -en el present continuat de la intervenció- de l'absència del que és real, habilitant un espai per a l'experiència que promou el reconeixement de l'eventual realització -no només estètica, sinó fonamentalment ontològica- de l'espectador.
MOZART A BERLÍN
Berlín, Philarmonie, 27 d'octubre
Una vetllada enterament mozartiana, amb dos protagonistes de luxe. La carrera de la soprano Sabine Devieilhe és ben coneguda pels melòmans de tot el món. Potser menys ho és la del jove director Maxim Emelyanychev. Els organitzadors recorden que sempre es va sentir a prop de la música del salzburguès, fins al punt que
durant la seva infància de vegades li deien “Mozart”. Aclamat com un dels directors més prometedors, ara fa el seu debut amb la Filharmònica de Berlín, amb un programa de Mozart que, entre altres obres, inclou la Simfonia 'Praga’, caracteritzada per una trama sonora que sembla operística, i que pot ser relacionada amb el Don Giovanni (estrenat amb molt d’èxit a la capital txeca). Recorden des de la Philarmonie que, sorprenentment, no n'és el director l'únic que s'estrena amb la Filharmònica de Berlín. Tot i la seva popularitat i reconeixement, “També apareix amb l'orquestra per primera vegada Sabine Devieilhe, soprano brillant i àgil, amb una veu que la converteix en una intèrpret ideal de les àries de Mozart”. Trobem una selecció encomiable, des de l'arieta galant, amb una lletra rica en dobles sentits “Oiseaux, si tous les ans”, fins a l'emotiva ària del Rapte en el Serrall “Ach ich liebte, war so glücklich”, assignada al personatge de Konstanze. Però, per a emocions fortes, es podrà escoltar així mateix l'inoblidable i eteri “Et incarnatus est”, de la Missa en do menor, la seva obra religiosa més important –tot i estar inacabada– amb permís del popular Rèquiem.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 10 / 22
FÜSSLI: NOSTÀLGIA I TERROR
París, Musée Jacquemart, fins al 23 de gener de 2023
Davant la impossible realització de l'ideal il·lustrat, la imaginació dels primers romàntics es va bolcar a l'exploració estètica de la realitat, des de l'aprehensió del sentiment subjectiu. A cavall entre dos segles, creadors com Johann Heinrich Füssli (1741-1825), van experimentar l'anhel de tornar al Classicisme, a un passat mític, així com la nostàlgia per la seva veritable inaccessibilitat. Comparable a Hölderlin -en l'àmbit de la poesia, en aquest cas- el pintor suís es va atrevir a representar allò irrepresentable, a buscar imatges eloqüents i significatives a propòsit de l'absència de sentit, ortodoxament concebut. El títol de l'exposició del Musée Jacquemart, “Entre el somni i la fantasia”, a més d'abundar en aquell gust barroc, incideix explícitament en la cara oculta de la Raó, els motius dels quals troba el pintor, així mateix, en relats com els de Shakespeare -especialment Macbeth- on les baixes passions s'imposen i dirigeixen l'acció dels personatges. Els organitzadors expliquen el següent: “Artista atípic i intel·lectual, Füssli s'inspira en fonts literàries que ha passat pel filtre de la imaginació. Desenvolupa en la seva pintura un llenguatge oníric i dramàtic, on el meravellós i el fantàstic, el sublim i el grotesc es manifesten constantment”. Per descomptat, a l'exposició de París, la primera a ell dedicada en gairebé 50 anys, es podrà veure la seva emblemàtica obra El malson, que va reelaborar en diferents versions i li va donar una fama immortal. Per captar l'atenció del públic -però sense exagerar els termes- des del museu parisenc ens convida a descobrir “la sorprenent creativitat d'aquest artista poc present a les col·leccions franceses, un pintor molt original que desplega una obra paradoxal, alimentada per una imaginació en què el terror i l’horror es casen, en l'origen estètic del romanticisme més fosc”.
‘KING PLEASURE’
Nova York, Chelsea (sense data de cloenda)
Un títol contundent i gens ambigu per a una mostra que aborda el vessant més expansiu de Jean-Michel Basquiat. De fet, 'King Pleasure' és el nom assignat a una pintura de 1987, “al seu torn inspirada en
un cambrer amant del bebop que es va convertir en vocalista de jazz i el primer èxit del qual, el 1952, "Moody's Mood For Love", el va catapultar la fama. La cançó era una de les favorites del DJ Frankie Crocker de WBLS, que la tocava al final del seu xou cada nit a la dècada del 1970. A Gerard Basquiat, el pare de Jean-Michel, també li agradava la melodia”, expliquen els organitzadors de la mostra, que de fet són molt propers a l'artista. Organitzada i curada per la família de Jean-Michel Basquiat, aquesta exposició inclou més de 200 pintures, dibuixos, presentacions multimèdia, objectes efímers i artefactes mai abans vists i poques vegades mostrats. Tots ells permeten narrar la història de Jean-Michel des d'una perspectiva íntima, entrellaçant els seus esforços artístics amb la seva vida personal, i les influències de l’època en què va viure. Les contribucions de Jean-Michel Basquiat a la història de l'art i les seves exploracions de fenòmens culturals multifacètics, inclosa la música, l'experiència negra, la cultura pop, les figures esportives afroamericanes, la literatura i altres fonts, s'exhibiran mitjançant entorns immersius que brinden una visió única.
CRANACH ‘INDÒMIT’
Viena, fins al 16 d'octubre
Exposició prorrogada fins a mitjans d'octubre, la que semblaria -segons el títol- se centra en un enfant terrible del Renaixement tardà. La mostra, concebuda en col·laboració amb l'Oskar Reinhart Collection Am Römerholz de Winterthur (Suïssa), és la primera que explora
els inicis artístics de Lucas Cranach el Vell (1472-1553). Un dels punts forts de l'esdeveniment sens dubte rau en el fet que per primera vegada els cèlebres retrats de l'humanista Johannes Cuspinian i la seva dona Anna deixaran la col·lecció a Winterthur per tornar al lloc on van ser pintats. I és que Cranach, tot i ser oriünd de Kronach (Alemanya), va produir les seves primeres obres a Viena, presumiblement arribant a la ciutat al voltant de 1500. Aquestes obres són cèlebres pel seu notable poder expressiu, radicalment diferent de la manera cortesana i elegant que adoptaria poc després, quan esdevingué pintor de la cort de l'Elector de Saxònia. A diferència dels innombrables panells produïts al seu gran taller a Wittenberg, només un grapat de pintures de la seva estada a Viena han sobreviscut. Les obres clau d'aquest període es troben ara a Winterthur i al Kunsthistorisches Museum de Viena. Juntament amb préstecs importants d'altres col·leccions, formen el nucli de l'exposició i ofereixen un estudi exhaustiu de l'obra primerenca d'aquest destacat artista.
DESMATERIALITZACIÓ DE L'ESCULTURA
Madrid, Fundació Mapfre, fins al 8 de gener del 20233
Tendim a concebre l'art escultòric com la plasmació de formes amb volum a partir del treball amb la matèria; una massa que ocupa un espai i inversament el modela, fent de la nostra experiència estètica, d’alguna manera, una participació
en aquest procés. Al llarg del segle XX, però, alguns dels artistes més visionaris es van atrevir a provar una forma diferent d'alteració, buidant de massa l'escultura, mostrant el seu caràcter pràcticament inexistent o lleuger, tot incorporant la presència del buit o si més no fluctuant. Els mòbils de Calder en són un exemple, però no l'únic. La Fundació Mapfre se centra en els treballs de Pablo Picasso i Julio González, que la història de l'art ha posat en comú com a “inventors” de l'escultura de ferro i -prossegueixen els organitzadors- responsables de “la introducció de l'abstracció al territori escultòric”. La novetat de la present mostra rau en “com aquest fet, una de les fites fonamentals en l'art internacional del segle xx, no va ser aïllat i puntual, sinó conseqüència d'un procés que «responia a un impuls de transparència i desmaterialització que agitava, de diferents maneres, la creació artística de finals dels anys vint i començaments dels trenta», en paraules de Tomàs Llorens, comissari de la mostra que es troba a l'origen d'aquest projecte”.
CAROLEE SCHNEEMANN
Londres, Barbican, fins al 8 de gener de 2023
Body Politics és el títol de la primera mostra important de Carolee Schneemann que s'ofereix al Regne Unit, una artista radical i icona feminista, referència per a nombrosos artistes contemporanis fins
avui. Els temes que aborda són cabdals i se centra en la cosificació de la dona, mostrant-se, però, sensible a totes les formes del patiment humà, la qual cosa inclou la violència de la guerra, i el maltractament als animals. Una artista transgressora, que sacseja les consciències i fa una crida pel posicionament ferm en contra de les tendències agressives i l’opressió. L'exposició reuneix més de 200 peces, incloent-hi materials d'arxiu, mai exposats. Segons les paraules dels organitzadors, “compta amb les primeres pintures de l'artista; els seus assemblatges escultòrics experimentals i obres cinètiques; la seva obra escènica pionera, en què va utilitzar el seu propi cos com a mitjà; les seves innovadores actuacions grupals; així com les seves pel·lícules líriques i instal·lacions multimèdia immersives”. Tot això confirma Schneemann com una dels artistes més rellevants, provocadores i inspiradores del segle XX i principis del XXI.