Tot va començar amb una ensaïmada. Miró li va portar a Picasso a París per encàrrec de la mare del pintor malagueny, aprofitant que viatjava a la capital francesa per organitzar la seva primera exposició individual. Va ser així com es van conèixer els dos artistes l’any 1920, iniciant una amistat que duraria fins a la mort de Picasso. El jove Miró va trobar en aquest encàrrec la manera d’acostar-se a una figura que l’havia fascinat pocs anys abans quan es va estrenar al Liceu un ballet amb la seva escenografia, marcant-li un camí a continuar transgressor i lliure en el seu incipient desenvolupament artístic.
Aquest és el punt de partida de Miró-Picasso, la gran exposició que han organitzat el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró per homenatjar-los, coincidint amb la celebració del 50 aniversari de la mort de Picasso. La mostra no es divideix per parts entre els dos museus, sinó que es fusiona per respondre a la pregunta que es van fer les quatre comissaries, Margarida Cortadella, Elena Llorens, Teresa Montaner i Sònia Villegas, quan fa cinc anys els van encarregar el “repte grandiós” d’encarar dos artistes que van marcar la història de l’art al segle XX i van tenir personalitats tan oposades i llenguatges marcadament diferents.
“S’ha escrit molt sobre ells, però nosaltres vam voler saber què va significar la seva amistat. Aquest és el fil que ens ha servit per apuntalar l’estructura de l’exposició”, explica Llorens. La mostra, que es podrà veure fins al 25 de febrer, no busca una aproximació formal a les seves obres ni segueix un ordre cronològic, sinó que “fa una batuda per la història d’aquesta amistat”, defineix Cortadella. Comença amb la seva primera trobada a París i arriba fins a la mort de Picasso, detectant els capítols que van marcar la seva relació al llarg de més de 50 anys, com el surrealisme i les guerres, però també altres disciplines a les quals es van acostar, entre elles, l’escriptura i la ceràmica.
No només es tracta d’una mostra indispensable per la seva magnitud, reunint més de 300 obres dels dos artistes, moltes d’elles mai vistes a Barcelona, sinó també perquè és la primera vegada que els dos museus barcelonins han intercanviat peces. Es reviu així la complicitat que tots dos artistes tenien, fent que els tresors de cada col·lecció canviïn d’ubicació per uns mesos, amb Las Meninas (1957) mudant-se del Museu Picasso cap a la Fundació Joan Miró i L’estrella matinal (1940) fent el camí invers, de Montjuïc al carrer Montcada.
“És un somni fet realitat. Seria un èxit si només haguéssim intercanviat obres amb el Museu Picasso, però hem portat peces de més de 35 institucions i col·leccions públiques i privades”, resumeix el director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel. “La idea no és nova, Picasso i Miró s’han creuat en moltes exposicions”, assenyala el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon. “El mèrit està en l’esforç enorme que hi ha darrere”, continua Daniel, “aquesta exposició només és possible a Barcelona, altres grans capitals culturals ho tindrien més difícil perquè no hi ha cap altra ciutat que reuneixi tantes obres de tots dos”. És per això que el director de la Fundació Joan Miró insisteix que és una oportunitat única d’acostar-se a Miró i Picasso i que no es repetirà fàcilment: “Almenys, jo no ho veuré”.
L’avís de Daniel no és en va. A la Fundació Joan Miró, es pot veure per primera vegada Les tres ballarines (1925), cedida per la Tate Gallery, obra amb la qual Picasso posa fi al seu classicisme i obre una nova etapa retratant una història violenta mitjançant la distorsió de les formes i el cromatisme, trobant en les ballarines, així com en les banyistes, un camp on experimentar i qüestionar l’establert. També ho va ser per a Miró, tot i que la seva aproximació va ser més sintètica però igualment carregada d’erotisme.
També és inèdit l’Autoretrat (1919) de Miró que dona la benvinguda al Museu Picasso, molt a prop d’una altra joia que ha viatjat fins a Barcelona, La masia (1921-1922), obra on ja es troben tots els elements que el pintor català explotarà al llarg dels anys. A més, té l’honor d’haver fascinat a Ernest Hemingway, per la qual cosa ve des de la National Gallery de Washington DC, on va ser cedida per la vídua de l’escriptor.
Miró va deixar constància de la gran amistat que inspecciona l’exposició en múltiples ocasions, fins i tot sent crític amb Picasso, per qüestions com la seva excessiva producció. Una d’aquestes mostres, no sempre negatives, es veu a El cavall, la pipa i la flor vermella (1920), on apareix un llibre obert en el qual reprodueix un dibuix de Picasso. També en altres més posteriors, com ara Dona, ocell, estrella. Homenatge a Pablo Picasso (1966-1973) o el logotip del centenari del malagueny (1980).
Passejant pel Museu Picasso i la Fundació Joan Miró, moltes vegades un es pensa que està mirant un quadre de Picasso o reconeix alguna de les seves formes, i el rètol al costat revela que és un Miró. La seva relació personal ho va ser també artística, fins i tot simbiòtica, com es veu quan es miren cara a cara quadres com ara Gran nu en una butaca vermella (1929) de Picasso i Flama a l’espai i dona nua (1932) de Miró. Per si no fos prou, el pintor català tenia una foto de Picasso en tots els seus tallers, prova que mostra que el va influir profundament encara que fossin molt diferents. I és que tots dos estaven guiats pel mateix esperit de llibertat i transgressió per explorar els límits de la pintura.
Picasso va ser més reservat i no va explicitar tant la seva admiració per Miró. No obstant això, la prova que revela la seva estima pel pintor català està carregada de força. El malagueny va guardar dues de les seves obres en la seva col·lecció personal durant tota la seva vida. Una és l’Autoretrat, adquirit poc després de conèixer-lo gràcies a una ensaïmada. De fet, a la primera exposició de Miró a París, un any després de conèixer a Picasso, ja constava que era propietat seva. La segona obra que va adquirir va ser Retrat d’una ballarina espanyola (1921), un oli que pren com a punt de partida una fotografia de la cantant Conchita Pérez, mantenint-se fidel a la seva imatge però amb un clar estil propi.
Hi ha una tercera obra de Miró que va acabar quedant-se Picasso. Seria un altre homenatge que li va fer i, en aquest cas, es va publicar a La Vanguardia amb motiu del seu 90è aniversari l’any 1971. Miró li va regalar i ell la va col·locar a la sala d’estar, “entre totes les coses que apreciava”, segons va dir més tard el barceloní. Després de la mort del malagueny, se li va perdre la pista durant molts anys i no se sabia on estava. Després de molt buscar, es va trobar en una col·lecció privada de fora d’Espanya i ara es pot veure a la Fundació Joan Miró. És el final d’aquesta mostra inacabable que reivindica la potència cultural de Barcelona amb dues de les seves figures més universals.
