Semblen un grup més de turistes passejant pel centre de la ciutat, però l’adhesiu que porten posat no llueix el nom d’alguna companyia de creuers i tampoc parlen anglès. Estan mirant unes boles de ferro colat que estan disperses pel terra del Passeig del Born, sota els seus bancs, en solitud o agrupades, fins que arriben a un imponent bagul.
És clar, en el seu adhesiu posa Jaume Plensa i estan escrutant els tímids rastres de l’artista per la ciutat, començant per Born, l’escultura que se li va encarregar amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. És tan discreta, o integrada en el seu entorn si un es vol posar tècnic, que no cal descartar que molts ni s’hagin adonat de la seva presència, asseient-se al seu costat sense entendre que feien aquí aquestes boles que semblen tan pesades i recorden a bombes, numerades i marcades amb lletres, abandonades a la seva sort. Hi ha molts possibles significats explica la guia, però el més viu és el que li van donar els veïns del barri de la Ribera, els qui van apreciar aquesta minimalista obra, preguntant-se els uns als altres en quin banc s’havien assegut, si en el de la bola 2 o en el de la 4.
La ruta continua fins a l’obra més popular de Plensa a la ciutat, tot i que depenent de la perspectiva, un se la pot perdre. Carmela s’ha guanyat l’afecte, a base de moltes fotos per a Instagram, amb un posat calmat i reflexiu, tan introspectiu com totes les obres de l’escultor barceloní, sempre convidant a deixar-se portar per una pau estètica i elevar-se per sobre del soroll. Tan tranquil·la és la Carmela que potser un dia s’anirà sense avisar, tenint en compte que la cessió que va fer l’artista acaba l’any 2024 i, si la ciutat no ho demana, abandonarà un espai que ha omplert de significat, creant un nou lloc on parar-se a pensar en els diferents punts de vista.
Els turistes locals engalanats amb l’adhesiu de Jaume Plensa continuen el seu passeig fins a l’última parada, les noves portes del Liceu, colofó a una temporada en la qual l’escultor s’ha atrevit per primera vegada amb la direcció escènica d’una òpera, després de fer el vestuari i l’escenografia de moltes. Macbeth, un dels seus fetitxes, va ser l’escollida, amb una proposta impressionant que va pecar una mica d’excessiva i poc justificada.
Com al Passeig del Born, la proposta de Plensa per al teatre de la Rambla respecta la seva façana, sense desentonar, tot i que té un plantejament molt més modern. Inclou lletres dels diferents alfabets amb els quals treballa —fins a 9!—, com a cant a la universalitat. A vegades, també treballa amb notes musicals i, fins i tot, amb símbols químics, segons diu Chus Roig, de la Galeria Senda, qui acompanya al grup en la ruta.
De fet, la galeria, amb qui Plensa treballa des de fa deu anys, també guarda obres seves, per si es vol afegir una nova parada a la ruta per Ciutat Vella. La Senda disposa d’algunes de les creacions més viscerals de l’artista, les del principi, allunyades de les espirituals amb les quals s’ha fet més famós. Ah, i molt prop de la Senda, a la recepció de l’hotel Yurbban Passage hi ha un dels rostres de Plensa, acompanyat per un dibuix fet pel mateix artista en una de les exposicions que li ha dedicat la galeria, traçant sobre la paret, fent que els fes massa pena pintar-hi damunt i convertint-ho en quadre per als seus veïns.
Una exposició que s’expandeix
La ruta darrere dels passos de Plensa ha estat una de les activitats que ha organitzat la Pedrera per estendre més enllà dels seus murs l’exposició que li dedica a l’escultor, Jaume Plensa. Poesia del silenci. No era suficient amb l’immens rostre silent que ha aparegut davant seu, Flora, competint amb la Carmela en la popularitat en xarxes, mentre la ciutat espera a l’arribada d’una gran obra com les que troben espai en altres ciutats del món. A més del passeig, la Fundació Catalunya La Pedrera ha organitzat propostes com una anàlisi de la figura de l’artista barceloní sota la mirada egípcia i un concert del Quartet Casals per descriure de manera sonora el seu univers artístic. Per a aquells que s’animin, queden pendents un concert al Palau de la Música el dimarts 4 de juliol i un diàleg de l’artista sobre els versos que més l’han inspirat a l’Ateneu Barcelonès el dimarts 18 de juliol.
La ruta darrere dels passos de Plensa ha estat una de les activitats que ha organitzat la Pedrera per estendre més enllà dels seus murs l’exposició que li dedica a l’escultor
Precisament, la paraula serveix de fil conductor de la gran retrospectiva que acull la Pedrera, amb més de 100 peces, la gran majoria escultures, grans i petites, i permetent algunes obres sobre paper, com els dibuixos que va fer per a un llibre de l’editorial Galàxia Gutenberg sobre Shakespeare. La mostra es pot veure fins al 23 de juliol i ha estat visitada per gairebé 45.000 persones. Abasta cinc dècades de l’obra de Plensa, fent que dialogui amb Gaudí, un dels seus referents, plantant-li obres davant de la seva façana, però també inundant el seu pati interior, golfes i terrassa, amb un vigilant que per uns mesos no es perd res del que passa a Passeig de Gràcia.
Remuntant-se fins als seus orígens, la Pedrera descobreix peces força trencadores, com Mothers, Brothers o Fathers, les tres de 1990, protagonitzades per consoladors, en una etapa bastant sexual i onírica de Plensa. Però no són les úniques sorpreses. La primera, Song of Songs (2005), unes cortines confeccionades amb lletres del Càntic dels Càntics. Li recorden a quan acompanyava a la seva mare de botigues i creuava cortines, quedant-se-li gravada la musicalitat, per la qual cosa, aquí va un consell, cal atrevir-se a creuar-les per escoltar-les, encara que molts no ho facin. També destaquen uns gongs, Matter-Spirit (2005), amb els quals cal tornar-se a atrevir a trencar la fredor de museu i fer-los sonar, per veure que semblen iguals però no ho són.
Les obres més participatives, i inesperades, es barregen amb les peces introspectives més característiques de Plensa, començant el recorregut amb una que demana silenci, Rui Rui’s Words (2021), i incloent-hi la primera de les seves figures humanes amb lletres, Tel Aviv Man XX (2008). Hi ha personals, com Love of Home (2002), creada a partir de les nines que va heretar de la seva mare, inscrites amb paraules que remeten a la família, i Domestic. Propensities, parlant del mateix a partir de tres cases per a ocells, inspirant-se veient com entraven i sortien els seus inquilins. I els que van anar a veure el seu Macbeth al Liceu els hi resultarà familiar Silhouettes (2011). Per acabar, Green Self-portrait (2007), un autoretrat amb una de les seves figures agenollades i on les paraules que inscriu són els aliments que menja. És a dir, espàrrecs, vi, formatge, sopa i bròcoli, entre altres.
