Inma Puig és psicòloga clínica i es dedica a la consultoria empresarial. Va estudiar magisteri i va començar a treballar en una escola. Va Interioritzar llavors la importància de tres grans fites: caminar, escriure i llegir i anar amb bicicleta. Ben aviat es va interessar per la psicologia i el món de l’esport on també havia competit com a tenista.
Va aprendre durant 1.600 hores amb el doctor Mario. Mario Jaite. Gairebé com el llibre de Miguel Delibes. També es va formar en economia i ara fa formació, investigació i desenvolupament d’equips d’alt rendiment. Va ser psicòloga del Barça durant 15 anys i també va ser la primera psicòloga d’un restaurant ple d’estrelles Michelin: el Celler de Can Roca. Va ser precisament allà on va aprendre a destil·lar emocions i cuinar sentiments a baixa temperatura. Li agrada més la causa que el símptoma.
És autora de tres llibres: Retratos de Familia, todo lo que siempre quiso saber sobre la empresa familiar y nunca se atrevió a preguntar (Urano), Rere les vinyes: un viatge a l’ànima dels vins (Rosa dels Vents) y La Revolución emocional (Conecta). Seva és la sostenibilitat i la revolució emocional. Sentiments de quilòmetre zero i de proximitat.
— Per què va estudiar magisteri?
— No m’hauria imaginat mai que em dedicaria a la psicologia. Vaig estudiar magisteri i vaig treballar durant vuit anys en una escola amb nens de sis anys. Els hi vaig ensenyar una fita clau a la vida: llegir i escriure.
— Llegir i escriure.
— Saber o no saber. Vaig descobrir la mirada de felicitat d’un nen que comença a ajuntar lletres i li surten les primeres paraules amb un cert sentit. Vaig entendre la mirada d’aquell que descobreix alguna cosa nova. Hi ha una altra fita important: començar a caminar i deambular de forma autònoma. Més tard és l’hora de llegir i escriure i també anar amb bicicleta.
— Créixer i pedalar.
— Quan et deixen anar sol i sents la il·lusió, la llibertat i també una mica de por.
“Hi ha tres fites importants: caminar, llegir i escriure i anar amb bicicleta”
— Per què va estudiar psicologia?
— Psicologia va ser l’assignatura de magisteri que més em va agradar i vaig decidir fer la carrera de psicologia per ampliar coneixements i poder fer millor la meva feina. També vaig treballar dos anys com a psiquiatria infantil i juvenil a Sant Joan de Déu. Vaig aprendre l’ofici.
— L’art d’aprendre i tenir un ofici.
— Jo era tenista de competició i vaig començar a rebre esportistes a la meva consulta. Em van dir que hi havia jugadors que no donaven el seu màxim perquè els hi costava concentrar-se o tenien ansietat. Hi ha un moment clau a la meva vida quan conec el doctor Mario Jaite que em va ensenyar a ser, pensar i treballar com a terapeuta. Va ser el meu mestre. A Instagram publico sovint una frase seva després de 1.600 hores amb Mario.
— Gairebé com al llibre Cinco horas con Mario, de Miguel Delibes.
— Exacte. És un joc de paraules.
— Poc després es va endinsar en el món de la consultoria empresarial.
— Vaig estudiar gestió i direcció de petita i mitjana empresa a Esade. L’economia o el màrqueting són molt importants. He estat 20 anys fent classes a Esade sobre dinàmica de grup i anàlisi del comportament de les persones. Ara fa 20 anys ningú parlava d’assetjament psicològic, expatriats, gestió de les emocions a l’empresa familiar o gestió del canvi des d’una perspectiva psicològica.
— Va ser psicòloga del FC Barcelona des del 2003 fins al 2018.
— Hi va haver un jugador durant l’època del Dream Team de Johan Cruyff que va venir a treballar amb mi la seva problemàtica personal i professional. El doctor Borrell era el cap dels serveis mèdics i va dir que la psicologia era clau perquè moltes lesions no tenen cap origen físic.
— De la salut física a la salut mental, i viceversa.
— Era la por de no poder satisfer les expectatives dels altres. Més tard van entrar Joan Laporta i Sandro Rosell amb la nova junta i el doctor Monés va tenir molt clar que calia implementar la psicologia al Barça. Un cop em van preguntar si tenia sentit que hi hagués un psicòleg en un club de futbol…
“La gent acostuma a amagar un problema així, però l’Andrés Iniesta em va dir una frase que recordo molt bé: ‘Molts creuen que per tenir una depressió cal tenir un problema de feina, diners, salut o relació, però jo ho tenia tot i em sentia molt malament’”
— I què va respondre?
— Si tenim en compte que un equip de futbol és un equip de persones entrenat per un staff de persones dirigit per una junta de persones i seguit per un grup d’aficionats… Tots són persones. Així que vam començar a treballar amb els entrenadors que són l’esglaó més dèbil de la cadena quan l’equip no funciona. Vam treballar amb Frank Rijkaard i amb Xavi Pascual, alhora que implementàvem els valors de la Masia.
— Algun moment inoblidable?
— És meravellós atendre i cuidar els pares dels joves. Quan el club vol fitxar un nen parla amb els seus pares, però un cop ja està dins no se’ls hi diu res més. Els pares són clau per a la carrera professional d’un nen i per això cal acompanyar-los. No hi ha cap escola on ensenyin els pares a educar un fenomen de fill i gestionar les diferències amb els seus altres fills.
— Va ser clau a la vida d’Andrés Iniesta.
— Com a psicòloga clínica visc sota secret professional i no em puc saltar el codi deontològic, però em va demanar que ho fes públic amb ell. El seu llibre es diu La jugada de la meva vida. La gent acostuma a amagar un problema així, però ell em va dir una frase que recordo molt bé: “Molts creuen que per tenir una depressió cal tenir un problema de feina, diners, salut o relació, però jo ho tenia tot i em sentia molt malament”.
— “Vaig perdre les ganes de viure”, va dir.
— Andrés Iniesta va voler que tothom ho sabés perquè a qualsevol li pot passar i és important buscar l’ajuda d’un professional. Em va convèncer i vaig participar al seu documental per visibilitzar la salut mental.
“Al Celler de Can Roca vaig descobrir que cada aliment necessita un temps i una temperatura, com les persones”
— També ha treballat amb pilots de Fórmula 1 o Moto GP, jugadors de tenis, esquí, golf o equitació. Cada esport és un món?
— Tots els esports estan fets per persones i a les persones ens passa el mateix, tot i que de forma diferent. Et pots centrar en els símptomes, però jo m’estimo més la causa. De fet, el símptoma tornarà i acabarà creant dependència. M’agrada rebre el símptoma amb els braços oberts perquè ens condueixi a la causa i faci desaparèixer el símptoma. La meva feina és l’esport, l’empresa familiar, la multinacional, la restauració, la tecnologia o els fons d’inversió.
— El xef Joan Roca em va parlar de la revolució humanista i em va explicar que el Celler va ser el primer restaurant del món que va tenir una psicòloga (vostè). Com es cuina la gestió dels equips a baixa temperatura?
— Feia tres anys que treballàvem en silenci, ningú ho sabia, però ja es veien alguns resultats. Algú de l’equip em va preguntar què estàvem fent i vaig respondre que estàvem destil·lant emocions i cuinant sentiments a baixa temperatura.
— Com es destil·len les emocions?
— Destil·lar és quedar-te amb l’essència d’un producte. Al Celler vaig descobrir que tots els aliments tenen una temperatura i un temps de cocció òptima per ser comestibles i així no perdre les seves qualitats nutritives o la textura. Cada aliment necessita un temps i una temperatura, com les persones.
“Tots necessitem el mateix per sentir-nos bé, però canvia la dosi. L’art de gestionar persones és reconèixer com més aviat millor quina és la seva dosi i què necessita per donar el millor”
— Emocions al punt.
— Cal trobar l’essència, cuinar-la i tractar-la a baixa temperatura. Cada persona necessita un temps per ser entesa i sentir-se còmoda. Cal treure el millor de cadascú i aplicar-ho a tot, així no hi ha problemes. Tots necessitem el mateix per sentir-nos bé, però canvia la dosi. Hi ha qui necessita sentir-se molt escoltat, molt reconegut, que no li parlin gaire o ser mirat… L’art de gestionar persones és reconèixer com més aviat millor quina és la seva dosi i què necessita per donar el millor de si mateix.
“La revolució emocional és tenir en compte les emocions pròpies i alienes. És l’única revolució on tothom guanya. La conseqüència de la comprensió és la tolerància”
— Quins són els ingredients de la revolució emocional?
— La revolució emocional és tenir en compte les emocions pròpies i alienes. És l’única revolució on tothom guanya. Si coneixes les teves emocions, seràs molt més curós amb els altres perquè els comprendràs millor. La conseqüència de la comprensió és la tolerància. És a dir, no entenem allò que no tolerem. No tot té justificació, però sí que té explicació.
— Tolerar per entendre.
— Hem de centrar-nos en les persones i no en l’economia o el producte. El que mou el món són les persones. Em crida molt l’atenció que no es parli de sostenibilitat emocional, però sí de l’aire, el mar o l’agricultura.
— Parlem de sostenibilitat emocional.
— Es parla molt de sostenibilitat ambiental, però cal parlar també de sostenibilitat emocional que vol dir emocions de quilòmetre zero i sentiments de proximitat. Hem de començar per les persones si volem solucionar el món. Qui no és sostenible no podrà fer res sostenible.
“El passat ha sigut dels forts (físicament) i el futur és dels sensibles”
— Tot va començar amb Brundtland.
— Tal com s’utilitza el terme sostenibilitat prové de l’informe Brundlandt que les Nacions Unides van encarregar l’any 1987 a la llavors ministra d’Economia de Noruega, Gro Harlem Brundtland, perquè investigués la sostenibilitat com a característica de desenvolupament que assegura que les necessitats estiguin cobertes per a la generació present i futura.
— Així doncs, som sostenibles 35 anys després?
— El resultat va ser devastador. No s’ha fet massa i sembla que ara es comença a fer alguna cosa. Parlem de sostenibilitat emocional perquè són les persones les que han de fer que el món sigui sostenible.
— Assegura que “el futur és dels sensibles”.
— El passat va ser dels forts (físicament) i el futur és dels sensibles. L’individu fred, calculador, sense sentiments ni escrúpols, és una espècie en extinció. No té cap mena de sentit perquè les generacions que ara dirigeixen el món ja no conceben treballar segons com. La pandèmia ha portat coses molt dolentes, però també ha donat una empenta a la gestió de persones i el lideratge. Abans es demanava que un líder controlés el seu equip i ara es demana que el líder tingui cura de les persones del seu equip.
“Al llarg de la vida serem més cops seguidors que líders. Tothom vol ser líder, però un líder sense seguidors no és cap líder”
— Com és un bon líder d’equip?
— Seré subversiva… No reconec el líder com a bona persona, generós i que està pendent de tothom. Un líder és una persona que un dia s’aixeca i decideix que farà alguna cosa d’una manera diferent de com s’ha fet fins ara i li és completament igual si aquesta decisió agrada més o menys.
— El lideratge disruptiu.
— Un líder té una visió claríssima i no hi ha qui el pari. També hi ha moltes persones que pensen que volen canviar les coses, però no s’atreveixen a fer el pas. De sobte, veuen que algú pensa i fa el que ells fa temps que volien fer i l’acaben seguint.
— El líder i els seguidors.
— Crida força l’atenció la importància que es dona sempre al líder, però al llarg de la vida serem més cops seguidors que líders. Hi ha cursos per a líders, però ser un bon seguidor no és fàcil. Tothom vol ser líder, però un líder sense seguidors no és líder. Un entrenador sense jugadors no és entrenador o un professor sense alumnes no és professor.
“Estem més preparats per al fracàs que per a l’èxit. No hi ha res pitjor que acostumar-se al fracàs. S’aprèn a guanyar, guanyant i s’aprèn a perdre, perdent”
— Èxit i fracàs són dues cares de la mateixa moneda?
— Èxit i fracàs són dues monedes diferents. M’agradaria escriure un llibre abans de morir-me demostrant que hi ha moltes frases fetes que no són veritat.
— Per exemples no serà…
— Per exemple, el frec fa l’afecte. Un físic em va dir que el frec fa calor i forats, però no em va dir res d’afecte. Si ets a prop d’una persona l’acabaràs entenent, però d’aquí a l’afecte… Un altre titular de premsa esportiva: “L’entrenador diu que necessitem guanyar tres o quatre partits per agafar confiança”. No, perdona, necessites agafar confiança per guanyar tres o quatre partits. Una frase de tota la vida: Mens sana in corpore sano. Això devia ser abans perquè ara és corpore sano in mens sana. Si la ment no està bé, llavors somatitzes.
— Desmitificant frases fetes i dites populars.
— Una altra: Qui bé t’estima, et farà plorar. Com pot ser això? Qui bé t’estima, et cuidarà. La darrera: Parlant, la gent s’entén. No, perdona, la gent s’entén escoltant.
— Tornem a les monedes.
— Tothom persegueix l’èxit i valora els exitosos, però no ens preparen per a l’èxit. Estem més preparats per al fracàs que per a l’èxit. Quan un gaudeix d’èxit comença a viure l’enveja, la gelosia i la solitud. Cal estar preparat. Ja ho deia Carl Jung que quan algú li parlava d’èxit, ell responia que esperava que aquest èxit no l’hagués fet massa malbé.
— Alerta! Èxit.
— L’èxit acaba fent mal si no se sap gestionar bé i té un gran poder d’anestèsia. Amb l’èxit no fa fred ni calor, tothom t’admira o vol ser el teu amic, t’ofereixen coses… Però cal vigilar no quedar-se massa tou. El fracàs és bo? Compte! Depèn del fracàs. No hi ha res pitjor que acostumar-se a fracassar. Una altra frase per desmitificar: Per aprendre a guanyar cal perdre molts cops. S’aprenen a guanyar, guanyant i s’aprenen a perdre, perdent. Només faltaria aprendre a patinar tocant la guitarra. És una forma de consol, però per aprendre a guanyar cal guanyar.
“Les emocions mouen el món. S’han invertit molts diners en intel·ligència artificial i molt pocs en emoció natural”
— “La memòria ens indica que només aprenem allò que ens emociona. L’experiència ens ensenya que només recordem allò que ens emociona”, assegura.
— Les emocions mouen el món. Només aprenem i recordem allò que ens emociona. La gent que té Alzheimer no recorda qui és i no sap on és, però si li cantes una cançó d’infància segur que se sap la lletra de memòria. S’han invertit molts diners en intel·ligència artificial i molt poc en emoció natural.
— Hem d’humanitzar més les empreses?
— Absolutament. Quan visito empreses m’ensenyen la memòria econòmica, però no tenen memòria humanista que, de fet és la més important. Quantes persones hi treballen i per què? Hi ha rotació? Per què se’n van els treballadors? Quins tipus de malalties hi ha i quantes baixes? Quin tracte rep la conciliació? Avancem, a poc a poc, tampoc cal córrer i com més important és el canvi cal anar encara més a poc a poc i amb més cura. És com un vaixell: com més gran sigui, més li costarà donar la volta
— Quines són les principals diferències entre empreses familiars i aquelles que no ho són?
— Són dos abismes, totes són empreses, però són molt diferents. Cal distingir també què és una empresa familiar i què és una família empresària. Una empresa familiar és una família que té una empresa i es farà el que faci falta per salvar l’empresa. Una família empresària és una família que té una empresa i l’empresa tancarà sempre que posi en risc les relacions familiars.
— L’ordre de les paraules sí que altera el producte.
— Molt bona! L’ordre dels factors no, però el de les paraules sí. Aquesta me la guardo. Les emocions estan molt més a flor de pell a l’empresa familiar perquè és on tenen un passat i una relació professional i personal. En una multinacional no influirà si ets fill únic, tens germans o si ets el petit, el mitjà o el gran. En una multinacional no et pregunten si el teu oncle i el teu pare tenen bona relació. Et valoren i punt.
“Les empreses familiars són el teixit econòmic mundial. Cada euro invertit en empresa familiar és més rendible que en una multinacional”
— Criteris empresarials vs. emocions
— La cosa es complica quan ajuntes emocions i comptes de resultats. Treballo amb famílies que no es parlen perquè hi va haver un conflicte entre els caps de família de fa tres generacions i s’ha anat traspassant generació a generació. No saben per què no es parlen i llavors comencen a fer-ho d’amagat.
— Constel·lacions familiars i impacte sistèmic.
— El patró es va repetint, de generació en generació. Què faig? Segueixo allò que la meva família ha fet o allò que jo crec i em salto els vincles familiars? És molt complex. Les empreses familiars són les més rendibles, cada euro invertit en empresa familiar és més rendible que en una multinacional. Les empreses familiars són el teixit econòmic mundial.
— Quin és el propòsit i la funció d’un Chief Emotional Officer (CEO)?
— En un esdeveniment vaig coincidir amb el propietari d’una empresa que em va presentar a una altra persona com a CEO. És a dir, Chief Emotional Officer o l’encarregada de treure el millor de cadascú a l’hora de ser un mateix. De vegades ens creiem que som un mateix, però no és així.
“És políticament correcte? La identitat és el pitjor que es pot perdre”
— Com podem saber si un és un mateix?
— L’altre dia em va venir a veure una persona famosa i em va dir: “És brutal ser un mateix i estar així!” De vegades ens compliquem, tenim una imatge i no en podem sortir. Si ets una persona pública, segurament tindràs assessors d’imatge que et diuen què s’ha de dir, què cal fer o com t’has de vestir. És políticament correcte? La identitat és el pitjor que es pot perdre.
— Arribem a la gran pregunta: “Què és la felicitat?”
— La felicitat és tenir algú a qui estimar i que aquesta persona t’estimi com tu vols sentir-te estimat. Això és la felicitat, tota la resta…
“La felicitat és tenir algú a qui estimar i que aquesta persona t’estimi com tu vols sentir-te estimat. Això és la felicitat, tota la resta…“
— L’anterior entrevistat, Jaume Puig, li fa les preguntes següents:
— Com a psicòloga de nombrosos equips i esportistes d’elit, què en pensa de l’eslògan de l’America’s Cup de Vela: “There is no second”?
— Entenc que vol dir que el segon no existeix. Només es valora el primer. De fet, el segon és el més descontent d’un podi perquè el primer és feliç i el tercer ha fet podi. Al segon no li sembla prou. Com a les famílies: el del mig sempre empastifa. O primer o últim. Si hi donem una altra volta també podem dir que tots hem sigut segons alguna vegada i és un estímul per intentar ser primers.
— Hi ha una norma, no escrita, al món financer segons la qual “no s’ha d’invertir mai en alguna cosa on ja hagi invertit un antic esportista d’elit”. Fa referència al fet que els antics esportistes poden patir un excés de confiança derivada de la seva època com a jugador, i pensar, de forma errònia, que qualsevol inversió que facin anirà bé, menyspreant els riscos i sobreestimant el rendiment previst. Què en pensa?
— Això potser passava abans, però amb els esportistes que treballo jo tenen bons assessors d’inversió. Ells fan, pregunten i es deixen aconsellar. Abans era diferent i segur que van perdre diners, però ara estan molt ben assessorats. Sempre hi haurà algun cas concret…
SET DE VIDA
- Referent: El meu pare
- Llibre: No hi ha pares perfectes, de Bruno Bettelheim
- Pel·lícula: Bambi
- Cançó: Hey Jude, dels Beatles
- Racó preferit: Llafranc
- Lema de vida: Treballar com si hagués de viure 100 anys i gaudir com si m’hagués de morir demà
- Somni: Veure créixer els meus nets amb salut
