La pianista Maria Canyigueral, resident a Londres la major part de l’any, és ben coneguda pel públic barceloní. Ha actuat en alguns dels principals escenaris de la ciutat, entre els quals el Palau de la Música Catalana, on va oferir un d’aquells recitals balsàmics en temps de pandèmia, sàviament programats per pal·liar l’obligada escassetat de propostes culturals. La que ara ens transmet, i que aquest mateix dissabte alça el vol, és un bon indicador dels nous aires que la societat anhela. Es tracta d’un projecte produït pel Teatre de Sarrià en col·laboració amb l’associació d’Amics de la UNESCO de Barcelona, implicada en la difusió de la cultura i promoció de les condicions requerides per a una vida digna. Un projecte de la qual Canyigueral és directora, en el vessant artístic, i que es compon de set concerts, que protagonitza en diàleg amb alguns dels intèrprets més rellevants del panorama musical i d’altres emergents, amb una carrera prometedora.
El projecte, com tantes bones idees, es va gestar d’una manera semi casual, “en una conversa amb Joan Badia, a l’Empordà, aquest estiu”, ens explica Maria Canyigueral. Vinculat a les dues entitats promotores, Badia va dipositar la confiança en la intèrpret gironina, que confessa haver gaudit de la seva nova responsabilitat com a programadora: “M’ha tocat la part més agradable, la de gestionar les propostes musicals, decidir els programes i els músics que els podrien interpretar”. Tots ells —“músics que admiro moltíssim”, confessa la pianista— han acollit la proposta amb entusiasme. Es tracta d’artistes consagrats, entre els quals dos dels membres del Quartet Casals, o que apunten a una consagració no llunyana, havent tocat ja en importants sales de concert, realitzat enregistraments i obtingut reconeixement internacional. Els casos, per exemple, de Pau Codina i Isabel Villanueva.
Per descomptat, als intèrprets locals amb projecció i activitat internacional —com la mateixa Canyigueral— que tocaran en el cicle de cambra cal assenyalar la presència de músics estrangers, entre els quals el flautista Boris Bizjak o la ja esmentada Lana Trotovšek, col·laboradora habitual de la pianista i directora del present cicle. Al costat d’ella, precisament, culminarà la sèrie d’actuacions —ja al mes de novembre— en una triple sessió dedicada a la integral de Sonates per a piano i violí de Ludwig van Beethoven, que recentment han enregistrat. El I Cicle de Cambra Amics de la UNESCO es desenvolupa en els mesos primavera i la tardor de 2021 i s’inicia, de fet, amb una sessió molt especial. En la data inaugural, el dia 13 de març, la pianista i directora artística interpretarà obres de Haydn, Beethoven i Mompou, en un recital que comptarà amb la presència de l’estudiós i divulgador musical Joan Vives, amb qui, segons ens explica Maria Canyigueral, conversarà entre peces, per acostar al públic, en format col·loqui, la realitat de la pràctica musical.
“Els registres quan toques al costat d’un violí, una viola o un violoncel són diferents. Et converteixes en una pianista més versàtil pel fet d’haver d’escoltar, descobrir sons i trobar l’equilibri”, explica la pianista
La manera com la música interpel·la l’oient, sovint de manera no verbal, adoptarà en aquest cas un llenguatge accessible a tots. Es tractarà de minimitzar, en paraules de la intèrpret, “aquesta barrera entre públic i artista, més vigent en altres èpoques que en el present”. D’una manera encara més frontal, explica: “Volem que el públic participi de l’experiència, perquè realment és part d’ella”. Aquesta sensibilitat, conscient de l’existència d’una realitat compartida, conjunta, alhora assumeix el caràcter enriquidor del diàleg, i incorpora l’escolta com a moment previ per a la pròpia creació. No és casualitat que la música de cambra, en què es promou el tracte inter pares —entre iguals— dels intèrprets, sigui precisament el gènere predilecte de Maria Canyigueral: “Participo en diferents projectes de cambra perquè m’apassiona. La idea de fer música en grup —compartir l’experiència interpretativa— em sembla molt interessant”. El present cicle, prossegueix, “em permet col·laborar amb diferents instrumentistes, i enriqueix la meva interpretació al piano. Els registres quan toques al costat d’un violí, una viola o un violoncel són diferents. Et converteixes en una pianista més versàtil pel fet d’haver d’escoltar, descobrir sons i trobar l’equilibri”.
La música de cambra tornarà a sonar al petit Teatre de Sarrià, que Canyigueral descriu com un espai “molt bonic i acollidor. Trobo que l’acústica acompanya, és molt bona per a un format de cambra“. El projecte d’aquest centre cultural és antic, va ser ideat a finals de segle XIX i va conèixer diferents remodelacions, entre les quals destaca la realitzada en 1917. Al web s’explica el següent: “El mestre d’obres de Sarrià Jacint Torner va Rebre l’Encàrrec. Prengué com a model el Teatre Romea, de Barcelona, i en va construir, de fet, una rèplica en petit”. En tractar-se d’una entitat bàsicament musical, que acollia l’activitat de l’Orfeó Sarrianenc, en lloc de les preceptives màscares —representant tragèdia i comèdia— a la part superior de la façana es va optar per ubicar una lira. Les més recents millores arquitectòniques daten de 2015, i han aconseguit que aquest espai, de gran valor històric, pugui acollir espectacles de dansa, teatre, òpera, màgia, poesia, cinema i altres. Compta amb una superfície de 652 metres quadrats i un aforament total de 341 butaques, 212 de les quals a platea i 129 a l’amfiteatre.
En la primera edició del Cicle de Música de Cambra Amics de la UNESCO, encara condicionats per una pandèmia que s’espera vagi a menys després de l’estiu, es mantindran les mesures de seguretat pertinents pel que fa a aforament i distància entre assistents. Un context que, com explica Canyigueral, ha repercutit en el tipus de formació programada, sent tres el nombre màxim d’intèrprets dalt de l’escenari. De cara a properes edicions, és més que probable que s’assignin obres de cambra de major envergadura: quartets, quintets o sextets (Brahms). Qui sap fins i tot si septets (Beethoven) o octets (Mendelssohn), la qual cosa ja suposa l’equivalent a petits conjunts orquestrals. Això podrà esdevenir en el futur. En el present més immediat, però, recordem que el cicle de cambra s’inaugura el dissabte 13 de març en un escenari —el Teatre de Sarrià— que potser molts oients descobreixin, i arran d’aquest fet es plantegin freqüentar-lo en més ocasions, tenint present l’interès de les propostes culturals que s’hi organitzen.
