Abans que comenci l’obra, al pati de butaques, algú li pregunta al seu acompanyant si porta mocadors, l’han avisat que a La trena es plora força. L’espectadora es queda tranquil·la quan constata que van ben preparades per a la funció. Fan falta mocadors, però també previsió per anar a veure una obra que està penjant recurrentment el cartell d’Entrades esgotades —més de 500— al Teatre Goya. La sala està molt plena, es fan cues i es comença més tard, fins i tot, s’ocupen les files de tamborets que hi ha a la segona planta, sense por a perdre espectadors per incomoditat. Estrenada a principis de setembre, l’obra, produïda per la Perla 29, estava previst que acabés a finals de novembre, però s’ha prorrogat fins a mitjans de desembre davant l’elevada demanda, com acaba de passar amb el musical Golfus de Roma, un altre èxit de la temporada.
Quan comença la funció, apareix Clara Segura com una narradora i creadora que, al seu torn, és també directora. La professional polivalent acompanya a les tres protagonistes en els seus viatges, com també fa amb el públic. Tal com ha reconegut aquest divendres en una trobada de la companyia teatral darrere de La trena amb el públic a La Central del Raval, on no hi cabia ni una agulla, Segura disposa d’una posició privilegiada a l’escenari per fixar-se en els espectadors i, sobretot, escoltar-los. Òbviament, sap quan treuen un mocador. També és capaç d’identificar quan algú s’eixuga les llàgrimes silenciosament, potser tímidament, com sempre es fa a les fosques en un teatre.
Segura va teixint la història, la trena, deixant que flueixi, sense por a perdre algun fil, sabent que tot acaba tornant. Fins i tot, es permet fer bromes al públic fent referència a algun programa molt popular últimament sobre assassinats i investigacions. En aquesta creació col·lectiva, l’acompanyen la Smita (Marta Marco), la Giulia (Carlota Olcina) i la Sarah (Cristina Genebat), tres dones amb històries diferents que han de sobreposar-se a allò que s’espera d’elles. La Smita, una intocable a l’Índia, es rebel·la perquè la seva filla pugui estudiar i tenir un futur millor. La Giulia, una jove treballadora a un taller artesanal de perruques a Itàlia, s’ha de fer càrrec de la seva vida a base d’ensurts. Finalment, la Sarah, una exitosa advocada del Canadà i mare, afronta, amb molta ironia i cuirasses, que tot, en algun punt, trontolla.
Amb un ritme àgil, La Trena se’n va d’una punta a una altra del món, amb un escenari minimalista i ben resolt que permet que l’espectador tampoc perdi el fil. Les tres històries, amb les seves tres protagonistes i diferents personatges secundaris, les expliquen únicament les tres actrius, que solucionen totes les escenes, fent el que toqui, fins i tot si és una multitud a una processó o una peregrinació. Tan ràpid es viatja d’un lloc o un altre que, en algun assaig, alguna de les actrius apareixia vestida com la filla de la Smita per fer de companya de treball de la Sarah, confessen les integrants de la companyia teatral.
Aquesta setmana, entre el públic del Teatre Goya, hi havia Laetitia Colombani, l’escriptora de l’obra en la qual es basa l’obra, La trena (Salamandra). I és que la funció està sent un èxit que s’està traslladant també a les vendes de l’editorial, veient com la novel·la es col·loca entre les més llegides en català malgrat que fa quatre anys que està publicada. Colombani, també present a la trobada de la companyia teatral a La Central, ha revelat algunes curiositats sobre la trama, satisfent els dubtes de les actrius i dels molts espectadors assistents. Per no fer spoilers, només dir que l’escriptora va escriure el llibre per a un amiga a la qual li havien detectat càncer, com a una de les protagonistes, i va voler regalar-li una història. Per a aquells que s’hagin quedat amb ganes de més i ja s’hagin llegit el llibre, no es preocupin, La trena se’n va de gira per teatres catalans per si volen repetir i, a més, hi haurà pel·lícula de la novel·la. Colombani fa un cameo. No s’oblidin dels mocadors quan s’estreni al cine.
