Recordat per ser un dels artífexs urbanístics de l’Anella Olímpica de Montjuïc, per la realització del projecte de la Torre Talaia, de diverses cases a Cadaqués o de restaurants tan moderns i atemporals com Il Giardinetto o Flash-Flash, Federico Correa va exercir així mateix —i potser per sobre de tot això— de mentor i referent per a generacions futures. Un maestro de arquitectos en Barcelona (Tusquets), el llibre de converses que havia d’homenatjar-lo en vida, s’ha convertit en un impagable testimoni de la seva manera d’entendre l’arquitectura.
Les trobades amb Lluís Clotet, Òscar Tusquets, David Ferrer i Elías Torres —alumnes avantatjats de l’Escola d’Arquitectura, deixebles i amics personals, entre els quals es compta també Beatriz de Moura, que dinamitza i postil·la oportunament en un clima d’absoluta proximitat— mostren l’accessibilitat de la seva concepció de l’espai. Una concepció elegant i intuïtiva que arriba a un públic més ampli que l’estricte cercle d’especialistes pel seu caràcter vital, per la frescor amb què reconsidera els elements que el constitueixen com habitable.
“Quan ens van encarregar el Reno —explica Correa, referint-se en primera persona del plural al seu inseparable Alfonso Milá— el primer que em vaig plantejar va ser molt simple: un restaurant, què és? Arribes a la conclusió que és un lloc on la gent va a menjar, però no només a menjar. També a veure’s, trobar-se i lluir-se. Per tant, cal buscar un ambient que, a més d’il·luminar el plat, afavoreixi la gent”. Prioritzar el caràcter habitable de l’espai, en la mesura que permet acollir experiències humanes i no ser només una forma externament bella, el va portar a sospesar la intervenció arquitectònica —exterior però també interior, seguint les petjades del modernisme— fins en els seus elements més aparentment insignificants. Recorden els seus amics l’exercici que sol·licitava als alumnes ja en les primeres classes: dissenyar un banc, i explicar en públic les seves raons. Tot això, amb una obertura de mires inusual a la universitat dels anys 60. Lluís Clotet recorda: “Els teus arguments es basaven en una gran llibertat d’esperit, no hi havia prejudicis (…) ens obligaves a pensar en cada cas: i si fos al contrari del que sembla evident?“.
Què és un restaurant? Un lloc on la gent va a menjar, però no només a menjar. També a veure’s, trobar-se i lluir-se. Per tant, cal buscar un ambient que afavoreixi
El caràcter despreocupat de les converses, l’espontaneïtat amb què els participants es manifesten —sense indicis d’autocensura, només amb el límit que imposa la memòria, de vegades capritxosa— depara moments realment meravellosos. “Perles” que precipiten les rialles, i en definitiva traslladen al lector aquella passió per l’arquitectura, entesa com un art que crea ambients per a la vivència d’experiències i relacions personals. Especialment gamberra és la conversa mantinguda amb Óscar Tusquets, qui revela situacions comprometedores però molt celebrades: “Et vaig veure després de les oposicions, et vaig preguntar com havia anat i tu em vas dir: «Bé, Rafa [Rafael Moneo] ha deixat anar una llauna extremadament erudita i una llista bibliogràfica que ens ha aclaparat». «I tu, Federico?» «Jo he explicat el problema del lavabo a l’habitació [riures] i, és clar, no he guanyat» [riures]“. El llenguatge de Correa i el llenguatge de l’acadèmia no podrien ser més diversos, com ratifica la boutade que recull el mateix Tusquets: “Recordo que, sempre que es parlava de bibliografia arquitectònica, tu proposaves a Proust”.
No es tracta només d’un comentari sensualista, alineat amb el gust pel tacte i color dels materials —que reconeix Lluís Clotet que els va impactar tant, i que va acabar sent signe característic de Correa. El que fa és referir la necessitat de replantejar de base les qüestions. Als seus alumnes els suggeria “meditar sobre el problema abans de llegir sobre com es va resoldre històricament aquest problema”. És a dir, posar-se al lloc del creador primer, per a buscar la millor solució i fonamentar-la reflexivament. Si no, es corre el risc de repetir motllos que, extrets del seu context original, podrien no funcionar en absolut. L’extrem oposat a la reproducció irreflexiva, el de la creació necessàriament innovadora és també posat en quarantena: “No sé per què hi ha aquesta obsessió generalitzada per la novetat, perquè allò bo sempre és nou“. La veritat és que aquell imperatiu postromàntic —el de l’originalitat, entesa com a “novetat”— segueix vigent en la nostra època, la qual cosa acostuma a redundar, paradoxalment, en forma de repetició.
De regust oracular, aquella sentència connecta l’atemporalitat de les creacions clàssiques amb el futurisme o les propostes aparentment trencadores… sempre que aquestes, com aquelles, compleixin amb la seva comesa arquitectònica i no consisteixin en una mera forma —a l’estil de l’edifici-escultura— o un exercici d’exhibició tècnica, sense voluntat d’albergar i fomentar experiències humanes. Correa demostra estar tan lluny de la veneració d’una obra escultòrica —per ser envoltada, no habitada— com de la concepció pragmàtica de l’espai, d’una asèpsia i impersonalitat imperdonables. Extrapola la lluita contra l’avorriment, en el seu dia a dia, a la concepció d’espais que, si no sorprenen —en si mateixos— almenys habiliten la possibilitat de sorpreses. La manera orgànica i detallista, oberta a la inspiració, com va concebre i desenvolupar el restaurant Il Giardinetto o la perdurabilitat, més enllà de modes, de Flash-Flash són rememorades en diferents episodis d’aquestes converses.
A Elías Torres li explica, en aquest sentit, una de les raons de l’èxit de la mítica truiteria: “Va ser un element molt alliberador en l’època: el moviment pop, universal, ens va brindar la idea que fos una dona la que portés un flaix que il·luminés conceptualment el local”. Professor no gens convencional, mestre de futurs arquitectes en el marc del seu estudi privat, polemista i impecable bon vivant, Federico Correa va deixar empremta en els seus éssers més propers, i també en milers de persones anònimes, que habiten o han estat albergades en els seus edificis. Per descomptat, es va creuar també amb alguns dels principals artistes de l’època, i va assistir a un nombre indeterminable de festes. “Recordo —explica Correa— que Dalí va arribar amb Amanda, i també amb aquella altra model a la qual ell anomenava Louis XIV. Me les va presentar, dient: «El rei i la senyoreta Amanda, a qui vostè ja coneix». Jo no coneixia ni a Amanda ni a rei…”.
