Milena Busquets ens atén de l’altre costat de la pantalla amb mirada assossegada i amable. La conversa flueix amb una naturalitat tan evident que per moments sembla estrany, en donar-se entre dues persones que mai s’han vist, o sí? La història que rememora en la seva novel·la Gemma (Anagrama) se situa al Liceu Francès de Barcelona, on tots dos vam estudiar i on, malgrat la nostra diferència d’edat, vam haver de coincidir. Amb tot, és legítim preguntar-se si aquesta sensació de familiaritat no deriva en realitat de la trama fictícia. L’escenari de l’autor tendeix a convertir-se en el del lector en tota novel·la, i encara més en la present. L’aparent alineació d’autora, narradora i protagonista és deliberada, constitutiva de l’artifici literari. Pren de la mà al lector amb una determinació fascinant, i el trasllada a aquell el seu passat, hagi viscut en un espai-temps similar o no.
La sinopsi de Gemma és tan senzilla com captivadora. Un personatge femení, que espontàniament el lector associa a l’autora, decideix indagar en la vida d’una amiga morta a conseqüència d’un càncer durant l’adolescència. Des del seu moment vital —mare de dos fills, novel·lista i traductora— es gira cap a la persona que va ser, per compilar dades i albirar una escletxa viva i verdadera de la persona que va deixar de ser. Pensem en Gemma, però per descomptat també en ella mateixa. En aquell acte de girar la mirada es trobarà amb una sèrie de buits, o zones bromoses, que mirarà de dilucidar en conversa amb altres companyes de col·legi, i realitzant alguna maniobra detectivesca. El més apassionant, en qualsevol cas, rau en assistir a la transformació dels records, en descobrir que la fluctuació de la memòria repercuteix així mateix en la nostra manera de comprendre el present i generar expectatives.
Busquets dóna a entendre l’ambivalència d’aquell moviment a través de la tècnica del flux de consciència, oficiant amb subtilesa l’aliança entre l’imprevist i el previsible, en forma de monòleg interior. Quan en la nostra conversa apareix el nom de Proust, confessa: “De tots els llibres que tinc aquest crec que és el meu favorit”. Es refereix, concretament, a l’edició de la Pléyade, que va agafar en préstec de la biblioteca materna i que després de devorar-la durant la seva estada a Londres —en un sentit gairebé literal, m’ensenya l’exemplar fet malbé— acabà rebent en qualitat d’obsequi. Com el mateix llibre, la memòria es desgasta, però no deixa de funcionar. Sorprenentment, és des de (o, a través de) la volubilitat com es configuren els records, com es teixeixen i desfan les expectatives.
Des del seu present es gira cap a la persona que va ser, per compilar dades i albirar una escletxa viva i verdadera de la persona que va deixar de ser
L’Ulisses que retorna no pot no ser un altre, diferent de qui va marxar i —sobretot— diferent del que Penélope recorda. De forma similar, l’estela dels que hem estat es projecta cap endavant en diàleg amb el present. Una representació creadora de sentit, que de fet posa en joc la nostra creativitat —amb consciència o sense— a través de la facultat que des de l’època moderna coneixem com imaginació o “capacitat per a formar imatges” (Einbildungskraft). En un dels moments més interessants de la conversa Busquets manifesta que “som una combinació d’imaginació i memòria, tots els éssers humans, tant si escrivim com si no ho fem”. Junt amb la memòria —la divina Mnemosyne, custòdia de la veritat atemporal i mare de les muses— l’altra facultat fonamental per a l’ésser humà és, en efecte, la imaginació. “Aquests dos elements són els nostres tresors, vivim d’això”. Un regust oracular emana de les dues sentències, que Busquets profereix amb encantadora modèstia.
Des d’una perspectiva molt més positivista, en canvi, alguns lectors inquireixen en quina mesura allò narrat pel seu personatge va esdevenir efectivament. Explica l’autora que, moguts per l’obsessió —o la pseudo-moda— de l’autoficció, li han arribat a preguntar “quin percentatge exacte és veritat i què mentida”, esperant obtenir una xifra concreta. “És una bogeria”. Una bogeria amb sentit, com tantes. Traçar una línia entre realitat i ficció és per a molts urgent quan la ficció s’assembla massa a la realitat… No fos cas que, al revés, la seva inequívoca realitat tingués una mica de fictici, i per tant incontrolable. Però, pel que es veu —pel llegit— no tothom s’ho pren igual. Ser el somni d’un altre, el producte de la imaginació d’un creador més o menys benèvol, és el joc barroc a què es presten algunes amigues de l’autora —que demanen figurar en la trama, i allà hi són— en meravellós exercici de metaficció cervantina.
Lectors o escriptors, formem tots part de la ficció, ja que no podem parlar de la vida pròpia sense recrear imatges: “Quan et poses a escriure fins i tot el que has fet durant el dia, a un amic, ja ho estàs convertint en ficció. Cosa que és genial, és un talent que tenim els humans”, raona Busquets. I, en perfecta correspondència, des de la perspectiva contrària, assenyala que tampoc podem imaginar la vida d’altres sense el filtre que és inherent a la pròpia mirada: “Qualsevol escriptor parla de si mateix”. No podem evitar riure en recordar la fatalitat que persegueix l’exdona d’Emmanuel Carrère, qui li va fer signar un contracte per no aparèixer en les seves novel·les… i acabà realitzant la seva fantasia menys desitjada en veure’s a les pàgines de Ioga (Anagrama). La ment humana tendeix a confirmar el que ja sap per a la seva tranquil·litat, però no sempre. A voltes realitza el que sospita o s’imagina, projectant-ho al món. Ho van intuir els filòsofs moderns i la neurociència ha posat el segell.
Però, tornant a Gemma, cada lector és —com dèiem— també narrador, qui rememora a la “Gemma” que mai va existir fora de les pàgines del llibre: fora del record de “Milena”, fora de l’experiència vital dels seus éssers propers, fora de l’espai-temps en què tots estem, o no. Un moment especialment revelador esdevé davant la dificultat de constituir el record de qui ha viscut amb anterioritat a l’era digital, sense publicacions en xarxes socials. Paradoxalment el caràcter impostat dels comptes d’Instagram o Facebook es mostra, en la seva realitat fantasmal, més fiable que la imatge evanescent de Gemma. “Jo pensava que havia tornat a l’escola abans de morir, però les meves amigues deien que no”, precisa Busquets, també a la nostra conversa. Això que anomena “record fundacional” va i ve al llarg de la novel·la, modulant en la ment del seu protagonista segons les dades que recopila, fins a assolir una resolució a l’altura dels grans mestres de la literatura.
Un moment especialment revelador esdevé davant la dificultat de constituir el record de qui ha viscut amb anterioritat a l’era digital, sense publicacions en xarxes socials
Albert Camus, no només Marcel Proust, apareix esmentat a Gemma per la seva elegància senzilla. Elegància que també demostrava en l’escriptura, amb una economia de llenguatge i potencial de significació que retrobem en l’obra de Busquets. L’ús estratègic de l’el·lipsi, per exemple, involucra íntimament al lector en la trama. Gràcies al que Kant anomenava “imaginació productora” —per distingir-la de la que reproduïa la imatge d’alguna cosa percebuda— subministrem inconscientment la informació que s’omet. Per aquest mateix mecanisme mental se’ns apareixerà la protagonista rememorada, sense haver-la vist mai en realitat. La sensació que el lector experimenta amb Gemma —que, en realitat, res no sobra ni manca— és el resultat d’un treball de depuració estilística, que ha posicionat a Busquets costat d’un altre nom de referència en la cultura francòfona, com és el de Françoise Sagan.
La confluència de sensualitat i malenconia de Bonjour tristesse aflora també a Gemma. Afecta de ple al lector per la veracitat del to autobiogràfic —com es va dir a l’inici— i per la finor de moltes observacions psicològiques, impregnades d’un humor còmplice. Les possibilitats d’identificació amb la veu narrativa justifiquen en gran manera l’èxit de la novel·la de Busquets. Mèrit encara més gran, però, cal trobar-lo en la verbalització d’una necessitat que és comuna a tots: l’articulació amb sentit de la vida, des d’un passat que sempre té quelcom de traumàtic, o pendent de resolució. L’escriptura s’intueix en l’obra de Busquets com un dels mitjans més efectius per fer les paus amb els morts que arrosseguem, amb consciència o sense. Correlativament, i més enllà de tota equivocitat, la lectura ens absenta de la vida i la repara com si fos un somni diürn, guionitzat per persones que coneixem i alhora no.
