El passat 23 de febrer, l’urbanista colombià establert a París, Carlos Moreno, presentava a Barcelona el llibre La revolución de la proximidad: De la “ciudad-mundo” a la “ciudad de los quince minutos”, en el que l’autor condensa les tesis que sostenen aquest model de ciutat que ha contribuït a posar de moda en tot el món l’alcaldessa de la capital francesa, Anne Hidalgo, en adoptar-lo com un dels pilars de les seves campanyes polítiques.
Els quinze minuts als quals es fa referència defineixen el temps màxim que caldria recórrer a peu o en un mitjà no motoritzat dins d’un entramat urbà per accedir a les que Moreno considera les sis funcions socials urbanes essencials: habitatge, feina, compres, educació, salut i lleure. Així mateix, l’urbanista advoca per la flexibilitat i diversitat d’usos dels espais, de manera que es multipliquin les possibilitats d’oferir tot allò que el model reclama dins del perímetre marcat per aquest quart d’hora.
Se n’ha parlat molt d’aquest concepte en els darrers anys, especialment arran de la situació creada per la pandèmia de la Covid-19 i els confinaments en les ciutats, però sobretot se n’està parlant de manera molt intensa en aquesta recta final de la precampanya per les eleccions municipals al nostre país, en un moment en el qual es posen sobre la taula els diversos models de ciutat que defensarà cada força política.
Com a idea de fons, la conjunció de la sostenibilitat amb la recuperació dels vincles de proximitat davant d’una societat cada cop més digitalitzada i més desigual. En aquest sentit, la ciutat dels quinze minuts, diu Moreno en el seu llibre, fomenta la mescla de la població per mantenir l’ancoratge local de les classes mitjanes i preservar la cohesió social, alhora que s’ofereix a les persones menys afavorides l’accés als serveis que necessiten.
Com sol passar, però, cada cop que un concepte que té a veure amb el nostre mode de vida emergeix amb força, la controvèrsia està servida.
En primer lloc, la sospita sobre si Moreno ha inventat o descobert alguna cosa nova (de fet, hi ha fins i tot qui li qüestiona la paternitat del concepte) o si simplement ha trobat una manera senzilla i “marquetiniana” de nomenar allò que ja fa molts anys que existeix.
Efectivament, és la ciutat dels quinze minuts una idea original? Si prenem en particular la típica ciutat mediterrània, no podem concloure que ja respon a aquest model de manera intrínseca? Aquests interrogants són, si més no, unes de les reaccions més habituals a les nostres latituds quan es parla del tema. I no sense raó: els tradicionals barris i viles mediterrànies es forgen en les relacions de proximitat i la barreja d’usos.
Però és innegable també que el desenvolupament urbà imperant durant tota l’època democràtica ha anat en bona mesura en detriment d’aquestes característiques ara reivindicades. Cal recordar que entre les dècades dels 70 i dels 90 del passat segle la població a la regió metropolitana de Barcelona pràcticament no va variar, mentre que la superfície urbanitzada en aquest territori es duplicava, amb la consegüent dispersió del poblament i emergència d’espais força poblats sense dotació de llocs de treball o de serveis. Només cal veure els embussos i els temps de desplaçament en hores punta en les nostres vies de comunicació per entendre que alguna cosa falla, si realment creiem que les nostres ciutats ja són de quinze minuts.
Cal recordar que entre les dècades dels 70 i dels 90 del passat segle la població a la regió metropolitana de Barcelona pràcticament no va variar, mentre que la superfície urbanitzada en aquest territori es duplicava
El debat sobre el model urbà, doncs, és necessari, i més en aquests moments en el que totes les ciutats estan buscant fórmules per fer front a la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic. Per tant, més enllà de polèmiques sobre l’originalitat o la major o menor profunditat del concepte encunyat per Moreno, se li ha de reconèixer la capacitat que ha tingut per tornar a situar aquest tipus de debats més enllà de l’àmbit acadèmic o professional, on ja fa molts anys que es planteja, fent-lo arribar a l’àmbit polític i ciutadà, que és on més difícilment arrelen aquest tipus de deliberacions urbanístiques. La reflexió col·lectiva sobre com volem que siguin les ciutats on vivim és clau per al nostre futur i, en conseqüència, s’ha de situar en termes que facilitin que tothom hi pugui contribuir.
És clar que aquesta politització i popularització no és mai exempta de riscos, i més en l’era de les xarxes socials i les fake news. És així com han sorgit des de diversos espais les més variades teories de la conspiració acusant Moreno de voler recloure la ciutadania en guetos emmurallats dels quals no es podria sortir més que pagant un peatge o similar. L’autor denunciava fa ben poc amb perplexitat els insults i amenaces que ha rebut per les seves propostes i fins i tot s’han organitzat manifestacions en contra a llocs com Oxford.
La reflexió col·lectiva sobre com volem que siguin les ciutats on vivim és clau per al nostre futur i, en conseqüència, s’ha de situar en termes que facilitin que tothom hi pugui contribuir
Així mateix, arran de la popularització del concepte s’ha produït un altre fenomen habitual: l’aparició de múltiples variacions, que en aquest cas tenen a veure amb el temps assignat. En alguns llocs, com Dubai, es parla de la ciutat de vint minuts; a Seül, els barris han de ser de deu minuts; un barri de Copenhage ha estat designat per ser “la ciutat de cinc minuts del futur” i a Suècia van encara més enllà proposant la ciutat d’un minut.
Ara bé, si hi ha un concepte que ha de causar preocupació des del punt de vista de la vitalitat urbana és el de la ciutat dels zero minuts, és a dir, la ciutat en què tot, o gairebé, es pugui obtenir sense necessitat de sortir de casa. Un horitzó del qual no estem pas tan lluny: teletreball, comerç electrònic i deliveries, formació virtual, telemedicina, plataformes d’entreteniment són ja presents en major o menor mesura en les nostres llars.
Tornant a la proposta de Moreno, com totes les teories urbanístiques i els models de ciutat que han anat sorgint al llarg del temps, des de la retícula d’Hipòdam de Milet fins a la ciutat-jardí d’Ebenezer Howard, la seva plasmació sobre el terreny i el moment històric en el qual s’aplica en destapen les lògiques limitacions que tot model conté. La principal relacionada amb la ciutat dels quinze minuts segurament és que, de totes les funcions essencials que se li assignen, la feina sigui la més difícilment compatible de manera generalitzada amb el model: que tota la població d’un barri pugui treballar en aquest mateix barri sembla una fita força inabastable.
Tenint en compte, a més, que la ciutadania ha d’accedir a altres serveis i equipaments que no formen part del dia a dia, però que han de trobar-se també accessibles en cas de necessitar-los, Moreno parla de la ciutat de trenta minuts com a complement de la de quinze. En el seu model, cap regió podrà desenvolupar-se de manera adequada si no construeix una estructura urbana que posi per davant la qualitat de vida en les seves ciutats mitjanes.
Sorgeix així encara un altre concepte, el de la ciutat fractal, en aquesta ocasió de la mà del català establert a Harvard, Ramon Gras. Gras i el seu equip han analitzat una gran diversitat de formes urbanes i han conclòs que la més eficient és la que ofereix un policentrisme harmònic; és a dir, una xarxa de nodes similars entre ells repartits de manera equilibrada pel territori. A casa nostra s’han fet també propostes sobre la Catalunya dels quaranta-cinc minuts, per dibuixar un principat en què totes les poblacions principals es troben connectades amb Barcelona en tres quarts d’hora en tren.
A casa nostra s’han fet també propostes sobre la Catalunya dels quaranta-cinc minuts, per dibuixar un principat en què totes les poblacions principals es troben connectades amb Barcelona en tres quarts d’hora en tren
Des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona s’han recollit i debatut les propostes anteriors i s’ha adoptat el plantejament de “la ciutat dels quinze minuts i el territori dels quaranta-cinc minuts” per definir el que hauria de ser la regió metropolitana de Barcelona: una malla de barris i viles amb una bona dotació de serveis bàsics des dels quals es pugui accedir també a la resta de necessitats quotidianes (incloent-hi la feina) en un màxim de quaranta-cinc minuts en transport públic. Essencial, doncs, trencar amb l’estructura radial i centrada en Barcelona ciutat de les comunicacions sobretot ferroviàries.
Aquesta proposta ha estat recollida i sintetitzada estatalment en una declaració i en un decàleg perquè els partits polítics la puguin incorporar als seus programes pel Foro NESI, i és un dels referents clau del Compromís Metropolità 2030, el nou pla estratègic metropolità que va ser presentat el passat mes de desembre i que posa en el centre la reducció de les desigualtats socials i territorials en la regió metropolitana de Barcelona en el context de l’emergència climàtica.
La ciutat dels quinze minuts i el territori dels quaranta-cinc minuts determinen el model de metròpoli que el conjunt d’organitzacions que han participat en el procés, més de 400, han visualitzat com a més convenient. Ara, han de ser el planejament territorial, en mans de la Generalitat (i en l’àmbit metropolità, també de l’Àrea Metropolitana de Barcelona), el planejament urbanístic municipal i les inversions de les diferents administracions les que li donin forma.
