Pocs dies abans que el coronavirus fes decretar el confinament i l’estat d’alarma, a principis de març del 2020, la Pedrera presentava una mostra sobre les fotografies de William Klein. La pandèmia va congelar l’activitat expositiva d’un dels edificis icònics d’Antoni Gaudí, paràlisis que s’ha allargat fins ara. “Han estat dos anys llargs, molt durs”, ha valorat la directora adjunta de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marta Lacambra, en la presentació de l’exposició que pren el relleu a Klein i “retorna una certa normalitat” a la Pedrera, centrada en el pintor italià Giorgio Morandi (Bolonya, 1890-1964).
Per a una de les comissàries, Beatrice Avanzi, l’intimisme de Morandi, que es va especialitzar en les natures mortes, encaixa perfectament amb quan s’estrena, després que la covid hagi obligat a conviure amb la solitud i l’aïllament. Un intimisme al qual s’accedeix a través dels retrats dels seus tallers, plens dels objectes quotidians que es van convertir en els seus únics models. Així mateix, els seus quadres conjuguen amb el lloc que els acull, fent que l’italià dialogui amb un altre artista, Gaudí, ha agregat Daniela Ferrari, comissària de la mostra, opinió també compartida per Nadia Arroyo, directora de l’àrea de Cultura de Fundació Mapfre, amb qui la Fundació Catalunya La Pedrera l’ha coorganitzat.
Morandi. Ressonància infinita, que es podrà visitar fins al 22 de maig, és un repàs complet de la trajectòria d’aquest pintor italià i la seva complexitat, incloent un centenar d’obres, entre pintures, dibuixos, aquarel·les i gravats, dels quals dues terceres parts són natures mortes. Entre elles, hi ha un dels set autoretrats que es conserven de l’artista, que mostra la seva personalitat reservada i solitària.
Conegut com “el pintor de les ampolles”, en les seves obres s’aprecia una reflexió absoluta, i recurrent, sobre els elements de la pintura com la composició, la forma, el color i la llum. Tot això ho aconsegueix, tan sols, a través d’objectes domèstics que transmeten la seva essència, però també harmonia, i, sobretot, silenci.
Aquesta repetició dels elements és un dels motius que dóna nom a l’exposició. Morandi exerceix incansablement l’acte de reflectir els mateixos objectes més d’una vegada, fins i tot, en quadres pintats en anys i dècades diferents. Això no implica monotonia, remarca Aranzi, sinó una exploració de les múltiples variacions que mostren ampolles, gerros, caixes, gots i gerres, elements que prenen entitat pròpia i reflecteixen diversos moments de l’obra de Morandi, amb un ús diferent dels colors, la llum i les pinzellades.
Morandi exerceix incansablement l’acte de reflectir els mateixos objectes més d’una vegada, fins i tot, en quadres pintats en anys i dècades diferents
Les ressonàncies infinites també es troben en la influència que va tenir aquest pintor en les futures generacions, qüestió que es va abordar amb més profunditat a l’exposició de Madrid que va precedir a la de Barcelona. Malgrat fugir de les modes i les influències polítiques, Morandi s’ha acabat convertint en un far per a altres pintors pels exercicis constants que va fer de la tècnica pictòrica.
Les natures mortes del pintor italià també inclouen flors, que alguns diuen que poden arribar a olorar. Sense oblidar el gerro, sempre al centre, Morandi recorria tant a les del seu jardí com a les silvestres, així com a les que ell mateix feia amb paper o seda, que entregava a amigues. Amb elements i gestos tan senzills, l’artista aconseguia l’eternitat, com també ho feia amb aquesta repetició recurrent que va practicar. Un capítol a part mereixen els paisatges que va pintar, només dos, el pati que veia des del seu estudi a Bolonya i els voltants d’un poble dels Apenins, també sotmesos a nombroses variacions i repeticions com si fossin natures mortes.
