El pitjor no és que de l’antic cinema Comèdia en poguessin sorgir botigues de moda, oficines o apartaments turístics: això ja ha quedat prou conjurat, per il·legal. El problema és que la deriva dels últims anys envers els espais de “nou lleure” aboquen normalment a nyaps immersius, efímeres exhibicions dels nous prodigis tecnològics o bé cases de suposada cultura on de sobte et trobes que et presenten el model d’un cotxe. Demano, suplico, que no ens trobem amb l’enèsima immersive Barcelona experience on a banda de poder deambular pel Passeig de Gràcia en una carrossa dels anys 1880 se’ns ofereixi la possibilitat d’entrar en els somnis quadriculats de Cerdà i fins i tot, per un preu una mica més alt (posem-hi 60 euros més), se’ns pugui enllaçar l’aventura amb la visita onírica a un dels festivals techno més importants de Bèlgica. Ah, i perquè no sigui dit, posem-hi un espai per al teatre. Musical, si pot ser. I una exposiciò d’art produït per IA, que no ens podem quedar enrere. Els mappings nocturns, tan nocturns com diaris i regulars, queden evidentment fora de tot dubte.
Hi ha coses que només es poden posar en mans de l’amor, per cursi que soni. Els cinemes Comèdia són uns dels tantíssims que han anat tancant a Barcelona i al món, amb la gran paradoxa que fracassen per una línia que tots coneixem com a “cinema comercial”. Curiosament, allò “comercial” no ven. I no ven per diverses raons, per Netflix evidentment, però també perquè anar al cinema ja no és un esdeveniment social i s’ha convertit pràcticament amb anar al saló de casa. Fins i tot les butaques ja semblen dissenyades perquè t’hi emportis les sabatilles, i els vestíbuls són d’una fredor aeroportuària que només provoquen que et sentis com una crispeta. O com un porc que va a l’escorxador.
Al costat d’això, observin el boom de conceptes com el Phenomena (moqueta vermella i programació exquisida) o els Verdi, ressuscitats fins al punt que no hi cap ni una agulla. La Filmoteca, em diuen, està a petar malgrat la seva sòrdida ubicació. És el mateix concepte que triomfa a Nova York o a Londres, on els nous gurús, els nous grans DJ residents, els nous directors d’orquestra, són els programadors per a cinèfils. No només per a cinèfils: simplement per a tothom que vulgui sentir que va a passar una estona especial, pensada, elaborada de forma artesanal. El millor que està passant a les sales d’exhibició de cinema “comercial” és que ja no venen, i que allò que ven és diguéssim allò ”alternatiu”. L’art, l’artesania, la proximitat, l’humanisme, la cultura. Les pel·lícules de grans efectes especials, o de gran pressupost, no han de patir: poden tenir millors sortides en grans cinemes multisales on convisquin amb la nova i fabulosa proposta immersiva sobre The Lleida Cargol Fair Experience. Amb efectes 4D, ulleres 360, qualitat HD, hiper stereo maxi subwoofer envolving digital punk mega porn, multimedia, everlasting, breathtaking, XXL digital ultimate pro tech versió 7.0.
“Al costat d’això, observin el boom de conceptes com el Phenomena o els Verdi, ressuscitats fins al punt que no hi cap ni una agulla. La Filmoteca, em diuen, està a petar malgrat la seva sòrdida ubicació”
Proposo que el Comèdia vagi cap al cinema. No que hi retorni: que hi vagi. Proposo que allò que es provi de salvar sigui la idea inicial, que és allò que hem perdut durant aquestes dècades: l’originalitat de tornar a l’origen. Si no és possible que sigui per la via del cinema, que sigui per la via de les arts enteses com a activitat humana, amb pell, amb rostre, amb mans. Un teatre? Parlem-ne. Un centre per a diverses disciplines artístiques, una extensió del conservatori, un espai d’assaig amb exhibició? No ho sé, totes em semblen bé però prefereixo que el cinema Comèdia s’acosti al cinema i que el nostre particular Cinema Paradiso barceloní doni una lliçó de dignitat i d’estil tant a les multisales com a les minipantalles i a les arxiplataformes. Un retorn, sí, però un viatge. Ens hem distret i, mentre ens distrèiem, ens perdíem la vida. Com ja han demostrat les sales abans esmentades, un retorn a l’elegància i al respecte per l’espectador.
Un dels encerts de la línia actual de la Conselleria de Cultura ha estat l’aposta per l’audiovisual, que és la gran batalla cultural del nostre segle (com ja ho era de l’anterior, és a dir que fem tard). I si alguna cosa funciona a TV3 és la creixent inversió en creació cinematogràfica/audiovisual (preferiblement no sempre en castellà). El Comèdia, cèntric com és, ha de ser un primer senyal per als barcelonins: Barcelona ha tornat. Barcelona no està en venda, i sap fer, com els modernistes, coses enormes amb els materials de sempre. Ah: i als Jardinets que hi facin la comèdia que vulguin, però el cor del nostre Passeig de Gràcia no es toca.
