Tots coincidim que dinar entre la una i les dues i sopar entre les set i les vuit seria un gran avenç com a societat. Tots coincidim, o disculpin, la majoria coincideix, que anar a dormir abans de les onze també fora un gran avenç. Portem anys amb aquest debat i, tot i les iniciatives com la que s’ha impulsat a Catalunya i que el govern va fer seva, el canvi d’hàbits ens costa. Uns hàbits que han esdevingut atàvics, mai tan ben dit.
Del drama social i econòmic que està ocasionant la pandèmia de la covid de tant en tant s’aixequen algunes oportunitats. Poques, però d’haver-n’hi n’hi ha. La darrera és en el marc de l’obertura dels bars, cafeteries i restaurants. Un cop reoberts els restaurants amb les restriccions d’aforament i horaris, s’obre una oportunitat que ni les administracions, propietaris d’establiments i clients no hem visualitzat. El fet de tancar a dos quarts de deu de la nit obliga a asseure’ns a sopar cap a les vuit o fins i tot abans, posant-nos quasi al nivell dels veïns francesos. Vostès diran que això és un problema, però jo crec que és una gran oportunitat i l’estem desaprofitant.
És cert que si el toc de queda és a les 10h de la nit és una mica just llevar àncores cap a casa mitja horeta abans. La restricció que el govern ha imposat té sentit en el fet que no ens podem moure del municipi. Però mirant més enllà, quan s’aixequi aquest impediment, caldria allargar el toc de queda a les 11 h de la nit.
Portem anys amb aquest debat i, tot i les iniciatives com la que s’ha impulsat a Catalunya i que el govern va fer seva, el canvi d’hàbits ens costa.
Sopar al restaurant de 8 a 10 h i a les 11 h a tot estirar ser a casa seria un avenç en la correcció dels nostres horaris. Ens acostaríem als països civilitzats i potser dormiríem les hores que toquen. A Barcelona i a Catalunya en general tenim tots plegats la sensació que anem a dormir com a espanyols i ens llevem com a europeus. Resultat, dormim poc. Hi ha bastants estudis que apunten a aquest fet com una de les causes que expliquen la baixa productivitat a la feina respecte a d’altres països.
Tancar els restaurants a les 11 h de la nit a tot tardar també suposaria un benefici a l’hostaleria, ja que els permetria tancar més d’hora i guanyar més qualitat de vida a banda de reordenar millor la jornada laboral, per a molta gent ara partida. Perquè és evident que si incorporéssim l’hàbit de sopar a partir de les set o les vuit, també avançaríem el dinar a la una del migdia o abans.
Són tantes les millores que comportaria que a més començaríem a posar ordre al descontrol d’horaris dels anys pre-pandèmia. Especialment entre la gent més jove a l’hora de sortir a sopar a partir de les 11 h o més tard els caps de setmana. Una autèntica bogeria que cal redreçar. Potser el divendres o els dissabtes es podria sopar més tard de les 8 h, però sempre seria abans d’aquest descontrol horari en el qual estàvem instal·lats.
Modificar hàbits de restauradors i clients no és fàcil, però com en molts altres àmbits, com el cas del teletreball, els canvis s’acceleren a causa de les restriccions
Algú es preguntarà què passaria amb aquesta nova lògica horària en cas de retornar els turistes. Que tornaran, que ningú en dubti. Doncs passaria el que passa també a París o Roma o Londres: a les zones més turístiques els horaris són més flexibles als restaurants i bars. Fa uns anys en algunes d’aquestes capitals sopar a les 10 h o 11 h de la nit era una autèntica epopeia, avui és fàcil si es busca la zona.
El Govern ha d’aprofitar l’ocasió. L’Oficina per a la reforma horària faria bé d’accelerar la implementació del Pacte per a la reforma horària que treballa amb l’horitzó del 2025. És a dir, que ho tenim a sobre i no sembla que hàgim avançat prou. Modificar hàbits de restauradors i clients no és fàcil, però com en molts altres àmbits, com el cas del teletreball, els canvis s’acceleren a causa de les restriccions.
Fins ara, però, no he vist cap actuació decidida del Govern ni cap altra institució explicant i defensant aquesta oportunitat. És cert que cal coratge per sortir a opinar sobre un sector tan castigat per la crisi provocada per la covid-19, però l’ocasió és única. Malauradament, la pandèmia no serà eradicada en unes setmanes, tardarem més, i la finestra d’oportunitat per fer un pas de gegant per homologar els nostres horaris i facilitar així la conciliació familiar i millorar la productivitat és possible. A què esperen les nostres institucions?
