Mary Ellen Mark és una de les grans fotògrafes que ha donat la segona meitat del segle XX. Després de la seva defunció el 2015 i una dilatada carrera que la va portar a publicar en prestigiosos mitjans internacionals com Life, New York Times, Vanity Fair o Rolling Stone, arriba a Barcelona aquesta exposició que, si bé no és la gran retrospectiva que es mereixeria, com a mínim, és una bona mostra del que va ser la seva trajectòria. “És important que segueixi en escena perquè en massa ocasions l’obra de les fotògrafes, quan desapareixen, tendeix a anar a la deriva”, comenta Anne Morin, la comissària i artífex d’aquesta meravellosa mostra, qui a més ha estat la directora del primer Festival Internacional de Fotografia de Castella i Lleó.
Mark va començar la seva carrera fotogràfica als carrers de Nova York, cobrint manifestacions durant els anys 60, i va ser allà on va descobrir que el que realment li interessava era fotografiar els qui habiten als marges de la societat: “Sento afinitat per les persones desfavorides socialment. El que més m’interessa és donar a conèixer la seva existència”, deia sense pudor.
Les grans protagonistes de les seves obres són les dones, i també ocupen un lloc important els nens, a qui tractava i retratava com a “persones petites”, segons les seves pròpies paraules, ja que considerava important no fer distinció en relació amb els adults. Durant llargs períodes de temps, arribava a conviure amb aquestes dones, a empatitzar, a acompanyar, a compartir, a guanyar-se la seva confiança fins a captar l’absoluta veritat que s’amaga als ulls que miren directes a càmera, i de la qual cosa som testimonis quan ens plantem davant d’una de les seves fotografies.
No hi ha cerca de l’estètica, el que hi ha és la més pura honestedat. I a vegades, fins i tot ens incomoda per l’íntim que resulta. “Crec que és important ser directa i honesta amb les persones sobre per què les estàs fotografiant i què estàs fent. Després de tot, estàs apropiant-te d’una part de la seva ànima”. I així feia amb els seus retratats: establir vincles.
Amb molts dels seus fotografiats va continuar tenint relació durant anys, però amb algun va arribar a comprometre’s per a tota la vida. “No els feia una foto i se n’anava i es desentenia dels seus problemes. Sempre tornava. Els feia un seguiment al llarg dels anys. Es comprometia amb les persones que retratava. No els mirava des de dalt, sinó de tu a tu. La seva escriptura fotogràfica és frontal i directa”, assegura Morin.
És el cas de la família Damm, un petit clan que vivia a la ciutat de Los Angeles al seu cotxe, als qui va seguir durant diversos anys fins que denúncies per abusos als petits la van distanciar, o el d’Erin Blackwell, més coneguda com Tiny, a qui va retratar durant més de tres dècades des que la va conèixer als carrers de Seattle durant els anys 80, i a qui li van dedicar dos documentals que va rodar el marit de Mark, el cineasta Martin Bell. Una amistat forjada pel temps de la qual som partícips a través dels canvis en el cos d’Erin. D’adolescent fugitiva a mare de deu fills, tots de diferent pare.
Testimoni apassionada, l’obra de la seva vida va consistir a utilitzar la fotografia i el cinema per aprofundir en l’existència dels altres com una manera d’acceptar la seva humanitat i compartir-la amb una audiència més àmplia, proporcionant als seus subjectes una veu rellevant, sovint poderosa.
Aclaparen les seves fotos perquè veiem més enllà d’elles. Té allò que Roland Barthes anomenava el punctum, un detall amb força expansiva, innomenable. És un camp cec, un suplement: és el que afegeix a la fotografia i no obstant això és en ella. És un punt de fugida a l’infinit. Què sent la mare dels Damm quan fuig amb la seva mirada del cotxe? I les noies del pavelló psiquiàtric? En el llibre pòstum que el seu marit Martin Bell va editar amb les seves millors fotos, The Book of Everything, al final ens diu d’ella que va ser “intrèpida, fermament fidel a si mateixa i al seu treball, fins i tot quan estava aclaparada pels dubtes. Era una guerrera desafiadora”.
Barcelona és la primera ciutat que mostra al públic aquesta exposició, que viatjarà també a Lenzburg (Suïssa) i a París. Aquesta selecció, que ens condueix també a la fira de bessons de Twinsburg (Ohio), a les obres de caritat de la Mare Teresa de Calcuta, als balls de graduació adolescents, o als membres d’un circ a l’Índia, és un viatge iniciàtic al que va significar la fotografia per a Mark. Esperem que Vides de dones sigui només la punta de l’iceberg d’una futura gran exposició retrospectiva que pugui dir-se Obra (i vida) de Mary Ellen Mark per dret propi.
