Un recorregut de gairebé 200 fotografies explora els seus límits a Visions expandides. Fotografia i experimentació, exposició que es pot veure fins al 20 d’agost al CaixaForum Barcelona. La mostra esprem tot el que defineix aquest art, oblidant-se que només quedi bé o retrati la realitat, i teixint aliances amb altres plantejaments, des de la ciència, el cinema i la crítica social fins al surrealisme, el constructivisme i el futurisme. I, sobretot, atrevint-se a jugar, ja sigui utilitzant la boca com a obturador, com va fer Jeff Guess, o omplint una rentadora de productes reveladors i fixadors al calaix del detergent per veure què passa, com se li va ocórrer a Steve Pippin. Però tampoc fa falta plantejar experiments tan imaginatius i, a vegades, només cal donar-li una volta a les coses i parar-se a mirar la bellesa artística que s’amaga en allò que ensenya un microscopi o una radiografia.
L’exposició, feta en col·laboració amb el Centre Pompidou, com ja es va fer per a Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i el cinema (2020), s’enfronta als diferents elements que configuren allò que es considera com una bona fotografia, forçant-los i superant-los, demostrant que si està mal il·luminada o borrosa també pot ser admirada i estar carregada de contingut. El recorregut comença fent trampes amb la llum amb un dels principals exponents de la fotografia experimental de principis del segle XX, Man Ray i els seus fotogrames —fotografia obtinguda col·locant un objecte entre el paper sensible i la font lluminosa—, també coneguts com a rayografies en el seu honor. L’artista estatunidenc subverteix el procés fotogràfic i també el significat dels objectes que representa, completament quotidians però descontextualitzats, dotant-los d’altres lectures i relacions.
Vera Lutter puja l’aposta amb Rheinbraun I, August 21-22, 2006 per construir una mega imatge en negatiu feta amb una càmera estenopeica —càmera negra on s’introdueix una superfície fotosensible—, creant una interpretació de la realitat fantasmagòrica d’un punt d’extracció de carbó a Alemanya. A través d’una tècnica diferent, el transforma en un monstre imponent, amb persones convertides en espectres a conseqüència del dilatat temps d’exposició. Altres artistes presents a la mostra del CaixaForum que injecten una nova vida a infraestructures o espais urbans i naturals, són Tacita Dean, modificant un paisatge real per convertir-lo en fictici i apocalíptic a Quatemary, i Thomas Ruff, amb imatges captades amb càmeres tèrmiques a Nacht que aconsegueix que siguin gairebé alienígenes.
Després ve el torn del moviment, una característica que provoca al·lèrgia a qualsevol fotògraf, però que en l’exposició del CaixaForum serveix per expressar-se des d’un altre punt de vista. Hi ha les composicions més estètiques com les de William Klein, més conegut per la seva faceta com a fotògraf de moda, i Raymon Hains, pròxim al moviment pictoralista amb Els deux croix.
També hi ha propostes més reflexives i íntimes, especialment la d’Alix Cleo Roubad, qui va voler autoretratar-se a través de la seva respiració, col·locant-se la càmera damunt del pit i deixant que el seu aire entelés les instantànies que captava del paisatge que tenia davant, obtenint una peça fosca i misteriosa, un altre cop una mica fantasmagòrica. Més lleuger, però no menys carregat de significat, hi ha Olafur Eliasson amb el seu Pedestrian Vibes Study, format per disset fotogravats que mostren amb línies molt fines com es mou el seu cos, ple de llums led que dibuixen els seus moviments en una habitació completament fosca. El resultat podrien ser els informes que emet un monitor cardíac, un sismògraf o, fins i tot, un polígraf.
Alix Cleo Roubad va voler autoretratar-se a través de la seva respiració, col·locant-se la càmera damunt del pit i deixant que el seu aire entelés les instantànies que captava del paisatge que tenia davant
Una altra parada de la mostra analitza la mal·leabilitat de la fotografia, utilitzant d’una forma diferent les tècniques clàssiques per provar noves aproximacions i, de retruc, visibilitzar un gran ignorat d’aquest art, el procés que hi ha darrere. Entre elles, l’impressionant i colpidor fotogravat de Beatrice Caracciolo, amb unes flames granulades en blanc i negre que sembla que puguin escapar del marc. També destaca l’estranya composició de Pierre Cordier. Es tracta d’un quimograma —una imatge produïda aplicant productes químics directament i a plena llum a sobre de paper sensible— que podria ser moltes coses i recorda a formes orgàniques, com les gotes que es veuen a les finestres amb la pluja. Finalment, Curtis Mann amb Two Attemps (Olive harvest, Palestine) evoca el conflicte palestí en una imatge quotidiana, recollir olives, amb només abocar lleixiu a la imatge, tenyint-la de foc quan la fa malbé.
Visions expandides. Fotografia i experimentació recorre múltiples alternatives d’un centenar d’artistes de diferents èpoques, anant des de principis del segle XX fins a l’actualitat. La mostra està marcada per un toc una mica tètric, ja sigui perquè trenca amb el que es veu sempre o perquè domina el blanc i negre, però també presenta imatges suggeridores i profundes, gens fàcils, llançant preguntes a l’aire constantment. Des de com donar una segona oportunitat a negatius rebutjats i ajuntar-los amb uns altres (Lisa Oppenheim) fins a com representar una cosa tan immutable com una pedra a partir de molts reflexos (Noémi Goudal). I, fins i tot, hi ha qui s’atreveix a disparar a l’objectiu, clarament, fregant els límits de la tècnica fotogràfica.
