L’acadèmia, el món del teatre i els espectadors en general han sacralitzat Hamlet perquè la majoria dels seus lectors han caigut en la més (genial) trampa shakespeariana; a saber, llegir l’obra de l’autor –i el seu turmentadíssim prota– com un tractat d’alta filosofia sobre l’existència dictat per un jove de llengua verinosa. Contràriament, la destresa de l’autor consisteix en haver parit, com fa Cervantes al Quixot, el gran dramma giocoso que preludia la modernitat. La clau de lectura de Hamlet es troba en una cosa tan senzilla com la contingència més bàsica del seu protagonista, i en com aital joventut fa que no pugi entomar el món; Hamlet és un adolescent incapaç de digerir que el seu tiet s’alliti amb sa mare (quelcom que, a les corts del segle XVII, és una nimietat carnal), un ésser risible, car sobretot comet la gosadia de pensar que els sentiments són superiors al poder.
Només els imbècils (i entre aquests, especialment els catalans) creuen que la bondat s’imposa als interessos de la política, i és per això que el bard excels es passa més de tres hores cardant-se del seu magnífic titella amb una mala baba descomunal. Hem patit versions insuportables de Hamlet en les què els nostres directors volien equiparar el seu magí al de Shakespeare (i, lògicament, la lluita acabava en desastre) i, entre aquests, la pitjor classe; la dels directors-actors que s’han posat a la pell de Hamlet, sovint en edat madura, simplement perquè el seu narcís els manava d’interpretar-lo. Hem hagut d’esperar que, finalment, Oriol Broggi llegeixi la partitura shakespeariana com cal, en to de comèdia, i que el seu prodigiós intèrpret s’hi adapti amb la traça d’un tità. Només per això, mancances de l’espectacle a banda, cal córrer al carrer Aribau per agrair-ho als perlers.
Ja té gràcia que aquest Hamlet hagi buscat el ganxo en la cosa de representar-se al cinema quan, de fet, la pantalla hi fa més nosa que servei (les apel·lacions a grans clàssics del cine no passen de l’anècdota i la interacció amb el projector sempre és forçada); aquest Hamlet guanyarà si Broggi i els seus el retornen al seu espai natural, el teatre. Dit això, deia abans, barretada pel director per allunyar-se de la pedanteria i llegir el text amb capteniment, perquè quan Hamlet es filtra en la comèdia no només ens regala un personatge més ric sinó que, a través de la seva imperfecta bogeria i aquesta adolescència idiotitzada, veiem que la cort que pretén guarir-lo esdevé igualment risible. Al Hamlet hi hem posat tanta palla mental i tanta cinematografia que l’habitual hieratisme broggià amb els actors, que en alguns espectacles podia causar olles de badalls, aquí resulta ben tonificant.
Ja té gràcia que aquest Hamlet hagi buscat el ganxo en la cosa de representar-se al cinema quan, de fet, la pantalla hi fa més nosa que servei; aquest Hamlet guanyarà si Broggi i els seus el retornen al seu espai natural, el teatre
El director no pot evitar els seus habituals tics convergents: com sempre, la maleïda guitarreta i els seus tres acords fan la seva nefasta aparició a escena (concretament, a l’hora i cinc minuts de l’espectacle; sí, ho reconec, m’encanta comprovar quan apareixerà). La música esdevé banal també en l’aparició totalment reificada de l’Allegretto de la Setena de Beethoven i el final springsteenià (Oriol, fill meu, que els papis ens han enviat a escoles de pago; una mica més d’originalitat, perfavort!). Tot això és passable, i el director em pot acusar perfectament de cretí, però la broggiada resulta mortal en dos aspectes; primer, la silviaperezcruzització del personatge d’Ofèlia (que l’aflamenca en el pitjor sentit del mot, cursileria desfermada, deixant mal aparcat el rol que voluntariosament i indefensa encarna l’Elena Tarrats) i en la folklorització del català balear.
Aquest segon aspecte, donada la situació actual de la llengua, mereix un paràgraf a banda. Que la cort sigui una cosa risible és quelcom a aplaudir, insisteixo, però l’adequada ruralització del personatge de Poloni i de l’enterramorts (molt ben defensats per un actoràs immens com és Toni Gomila) es funda en estrafer el seu dialecte balear. A mi que els intèrprets illencs (o castellonencs o lleidatans) no centralitzin la seva parla em semblaria una gran notícia pel català. Però quan s’aprofita el salat per fer befa d’una forma de parlar, hom s’està pixant en la diversitat enorme de la nostra llengua. De la mateixa forma que ens molestaria sentir esbandit un personatge d’accent català o gallec en un espectacle espanyol, que tota una platea de barcelonins rigui simplement per escoltar com un actor diu “s’aigo” o “s’homo” diu molt sobre el nostre cinisme pel que fa llengua tribal.
Però no hi posem peròs, que la genteta se’ns enfada. Tornem a les jerarquies, que d’això va l’obra, i parlem de l’adolescent. El que fa Guillem Balart amb aquest Hamlet és una autèntica obra d’art, i no només perquè digui el text amb la seguretat d’un taquígraf perfumat dels aromes d’un príncep romà i tingui la bondat de no destrossar la fonètica catalana, sinó perquè adapta el gest a la lectura tragicòmica del personatge amb una habilitat fora mida (Manrique; sorry, you’re fired!). Enmig de la torrentada verbal, fixeu-vos sobretot en quan l’actor no xerra, i admireu el barroquisme dels tics a la cara, en com s’acosta les mans al nas i com inclina l’esquena d’aquella forma amb la què els infants imploren tenir raó com si mastegar els mots amb el plor fos una categoria moral. Després de tants Hamlets marmoris i filòsofs, déu meu, finalment hem pogut descobrir-ne un d’humà!
Després de tants Hamlets marmoris i filòsofs, déu meu, finalment hem pogut descobrir-ne un d’humà!
Dèiem que Broggi l’encerta emprant la retòrica shakespeariana per oferir-nos una cort deforme i risible. Així ho fa meravellosament el gran Carles Martínez, a qui déu nostre senyor va regalar un dels timbres més bells del planeta amb el què tradueix perfectament la visió d’un rei que s’empara en l’excés verbal per amagar la seva misèria; sí, Carles, estàs fantàstic. Míriam Alemany està perfectament afinada, magnífica, en una versió de la reina Gertrudis de toc igualment autista i pagès; Marc Rius rinxola el rínxol d’acostar Laertes a la humanitat i el dol sense fer-lo semblar un tòtil com la majoria d’actors i Sergi Torrecilla muscula gràvitas i bellesa en un Horaci d’autoritat (oju amb els fonemes, que algunes neutres encara les castellanitzes; i elimineu la mandanga aquesta del narrador; qui no se sàpiga el context de Hamlet que faci el favor de llegir-lo o consultar la Viquipèdia).
Finalment, tenim un Hamlet a l’Eixample que ens reconcilia amb el teatre. Per a qui llegeixi només els darrers paràgrafs dels articles, ho resumirem; aneu-hi, que la lectura val la pena i en Ballart es casca una feina descomunal. Si el director em fes cas i el tornés al teatre, que és on li toca viure, i eliminés les cursilades que taquen la seva valentíssima visió del text, aquesta posada en escena perlera ja seria la rehòstia. Però que en Broggi i els seus fotin els que els plagui, només faltaria, que ser director, actor o el que sigui és molt més important que fer gasetilles. Felicitats, perlers. Finalment, habemus Hamlet.
