Caminar, una temeritat

L’editorial vallenca Cossetània acaba de publicar Caminar, una filosofia, un llibret del pensador Frédéric Gros, original del 2009, que ha esdevingut un dels últims bestsellers de la literatura filosòfica europea. La popularitat del volum en qüestió no és fortuïta: en poques pàgines i a través de capítols fàcilment cruspibles al llit abans de clapar-se, Gros hi repassa la rellevància que ha tingut l’acte de trescar en la vida i pensament de tòtems de la filosofia com ara Nietzsche, Rimbaud, Kant, Thoreau i els flâneuristes del seu país, i tot plegat resumit amb un estil atraient i senzill, a voltes viquipèdic i en alguns punts d’una cursileria certament ofensiva fins i tot per un autor gavatx (“Caminar impregna. Caminar interminablement fa passar dels pors de la pell a l’altura de les muntanyes quan ens hi afrontem durant molt de temps, respirar durant hores la forma dels turons en baixar-los”).

Esmenes a banda, paga la pena llegir aquesta novetat encara que sigui per retornar a alguns dels magnífics autors que Gros cita al llarg el text, però també perquè la tesi del llibre s’aguanta prou bé en l’actualitat: a saber, l’acte de caminar, especialment en les ciutats, encara avui és una activitat temerària i contracultural. Dit d’altra manera, en un temps on, tot i les restriccions pròpies de l’era post-Covid, el teletreball ens continua obligant a viure permanentment connectats al correu electrònic i al mòbil en una malsana hiperactivitat, fer un volt sense rumb i amb el simple objectiu d’estirar les cames resulta profundament estrany. No peco de metafísic; penseu en qualsevol carrer del vostre barri a Barcelona i, si us topeu amb algú que passeja, pensareu que el pobre té poca feina i el seu deambular us resultarà una provocació contra la vostra atrafegadíssima existència.

“Caminant res no es desplaça, en realitat: més aviat és que la presència s’instal·la lentament dins el cos. Caminant no és tant que ens acostem, sinó que les coses de fora insisteixen cada vegada més en el nostre cos”, diu bé l’autor. Malgrat la majoria de ciutats occidentals (l’Eixample de Barcelona n’és un exemple claríssim) s’hagin urbanitzat pensant en la dinàmica de mobilitat i visió de l’automòbil, encara no hi ha forma igual de descobrir els racons d’un indret que anant-hi a peu. Desplaçar-se en automòbil s’assembla perillosament a viure en un videojoc; els inputs ens obliguen a tensar l’ànima i cal que els ulls s’adeqüin la velocitat. Caminar, ho sabem, és una altra cosa i hi estem tan poc avesats que la majoria d’éssers occidentals van pel carrer enganxats com ionquis a la pantalla del mòbil.

Caminar, ho sabem, és una altra cosa i hi estem tan poc avesats que la majoria d’éssers occidentals van pel carrer enganxats com ionquis a la pantalla del mòbil

Fa poc més d’un any, els cranis privilegiats de l’Ajuntament de Barcelona van desplegar allò que en el seu particular idiolecte anomenen “urbanisme tàctic” i, precisament en molts indrets de l’Eixample, van pacificar-se vies tradicionalment destinades a automòbils, ara reservades a vianants i ciclistes. Recordareu el canvi, car l’aparició de pivots, barreres de plàstic, zones de formigó i –per sobre de tot– els carrers pintats de floretes blaves i grogues van permetre que els barcelonins ens exercitéssim en el nostre esport predilecte: criticar. Preferències estètiques i polítiques a banda (pensis el que pensis, és una realitat palmària –i sanitària– que cal limitar l’accés d’automòbils al centre de les ciutats del món si no volem acabar amb els pulmons calcinats) el més curiós de tot plegat era comprovar com les zones destinades a vianants eren i són encara un desert: ni déu hi gosa caminar.

El fet és ben natural i no només s’explica en que les pintures que ara citava siguin un dels exemples de lletjor més meritoris de tot el planeta, sinó que l’acte de caminar va desnaturalitzant-se dels nostres hàbits d’una forma inqüestionable. Si guipeu el darrers Baròmetres de la Ciutat (unes enquestes, dit sigui de pas, molt millorables en termes de presentació i de rigor), veureu que la circulació i la mobilitat són problemes endèmics per a la majoria de ciutadans. En l’últim exemplar de l’enquesta en qüestió dedicat al tema (07/2020), notem el fet que malgrat que una majoria esclatant de barcelonins (77,9%) voldria disposar de més espai per a vianants, només un 19,2% es desplaça habitualment a peu per la ciutat (el 28,9% ho fa en cotxe i el 15,1% en moto). Diria que el teletreball farà que aquestes dades afavoreixin un ciutadà encara més sedentari i mandrós.

L’acte de caminar va desnaturalitzant-se dels nostres hàbits d’una forma inqüestionable. Diria que el teletreball farà que aquestes dades afavoreixin un ciutadà encara més sedentari i mandrós

Una dada molt indicativa d’aquest tipus d’enquestes és que, quan es pregunta als barcelonins per les seves activitats predilectes de lleure (anar al cinema, museus, etc.,) l’acció de passejar ni se cita en tant que opció. Com deia al principi, caminar s’ha convertit en una excentricitat pròpia de badocs que viu assedegada d’algú que la reivindiqui. Curiosament, el caminant ha passat de ser un flâneur que busca singularitzar-se amb la seva estètica cridanera en una urbs cada vegada més poblada i despersonalitzada a una espècie vagabund que circula pels carrers de la ciutat amb cara d’incomprès i ànsies de fals revolucionari. No exagero, i diria que el món post-Covid encara ho farà més estrany i rar. Intenteu passejar, creieu-me, i la vostre temeritat serà examinada amb un lupa amb una conciutadania cada vegada més apressada, a velocitat de patí i, digui el que digui, assedegada de cotxe.

Caminar és una temeritat. I jo, l’amo de La Punyalada, avui us ho canto més que mai: siguem temeraris!