Camino Quiroga: “Estem aquí només per ajudar-nos”

Camino Quiroga és notària, però podria haver estat pianista o directora d’orquestra. La música és la seva ànima i la família és una de les grans melodies de la seva vida. I la seva és gallega. Del seu pare va heretar l’amor pel Barça i, de la seva mare, l’escriptura i la visió per arribar el més lluny possible. Els seus referents són les seves filles. Ha viscut per dins les notaries de San Sadurniño, Cogolludo, Madrid, Begur i Barcelona.

“La gent t’agafa confiança quan dius la veritat. El notari és com el farmacèutic, el jutge o el capellà. Aquesta persona de confiança a qui explicar-li la teva vida i trobar solucions”, reivindica. De fet, amb la notaria ajuda a complir els somnis de les persones, des de casar-se fins a muntar una empresa o comprar-se una casa. Va cofundar l’any 2015 la notaria Diagonal 490. També és secretària de la junta directiva del Cercle d’Economia i professora de l’ICAB. Va patir un càncer de tiroides que va reorganitzar la seva escala de prioritats i la va fer créixer alhora que també deixava anar llast. Caminante no hay camino, se hace camino al andar, com el famós poema d’Antonio Machado.

— Diu sovint que la seva mare i el seu pare han influït molt a la seva vida. 

— Vaig tenir una infància entranyable plena de petits moments senzills que m’han marcat molt. El meu pare era un home essencialment vital, absolutament orgullós de la seva família, molt simpàtic i culte. Va treballar moltíssim per donar-nos el millor a tota la família amb el suport incondicional de la meva mare.

— I què ha sigut el millor?

— He heretat les seves ganes de gaudir de la vida, la seva accessibilitat i la seva passió pel futbol. La meva mare em va ensenyar a escriure abans del parvulari i em va inculcar que tot s’aconsegueix amb esforç i perseverança. És una dona extraordinàriament treballadora, una emprenedora nata i una visionària que ens ha ajudat a arribar el més lluny possible. Tots dos ens van inculcar l’amor per la família. Casa meva sempre estava plena de família que venia de la nostra estimada Galícia.

— Va estudiar Dret i ADE. 

— Jo volia ser pianista i m’agradava molt la direcció d’orquestra. El meu pare em donava suport, però va morir quan jo només tenia 18 anys, així que la meva mare em va demanar que estudiés Dret, perquè el meu pare tenia un despatx d’advocats. Jo era la gran, així que ho vaig fer. Encara que havia acabat la carrera de piano als 14 anys i havia començat ja virtuosisme, ho vaig deixar per estudiar Dret i ajudar la mare a la botiga. En aquell moment era el que tocava fer. No me’n penedeixo i me’n sento orgullosa.

“Ser notària és un repte des del punt de vista intel·lectual, s’ha de coordinar la llei amb les voluntats i els egos. Cal ser creatiu per complir els somnis de la gent i resoldre els seus problemes”

— Notària des de fa gairebé 30 anys. 

— Haig d’agrair-li a la meva mare que em fiqués al cap ser notària. No trobo cap professió que pugui agradar-me més, perquè és molt humana, intel·lectualment molt potent i molt creativa. La gent pensa que sempre es fa el mateix i que tot és igual, però cal resoldre molts problemes diferents, i això et fa utilitzar el cap i pensar fora de la caixa. Alhora, també aprens a llegir entre línies totes les situacions personals.

— Quina mena de situacions?

— En el món de la notaria hi ha diversos temes de solució complexa. Bàsicament, la gent tendeix a fer allò que li sembla, sense fixar-se si és legal o no, i a més tendeix a ser deixada a l’hora de fer tota la documentació. Així que, quan arriben al despatx, moltes coses ja estan força o molt embolicades jurídicament. També hi ha el tema dels egos, les percepcions personals negatives sobre l’altre o la desconfiança.

— Curar l’ego és un gran repte.

— Això té un gran impacte a l’hora de convèncer tots els interessats per trobar la millor solució que compleixi les seves expectatives i també els protegeixi. Passa en tots els àmbits: des d’edificis o construccions sense llicència, a acords de tota mena que mai s’han documentat oficialment i que només hi ha documents privats que passen de pares a fills o fins i tot, a estranys. A vegades, no hi ha ni documents, sinó només una situació de fet des de fa un munt d’anys: problemes entre germans o familiars en herències, en divorcis, entre socis o entre inversors…

— Què suposa ser notària?

— És un repte des del punt de vista intel·lectual, perquè cal coordinar la llei amb les voluntats i els egos. Cal portar-ho tot amb molta elegància i humanitat, posar-te a les sabates d’aquestes persones i trobar una solució intermèdia en la qual tots es trobin a gust i els seus interessos siguin reconeguts. Cal ser creatiu en la faceta humana i professional.

— I jugant en equip.

— Som més de 60 persones i aquest meravellós equip humà es converteix en la teva família. Junts vivim una vida molt intensa al despatx, perquè darrere del teló hi ha també tota una altra vida.

— Com és aquest teló?

— El teló és treballar, resoldre conflictes i que la gent marxi tranquil·la del despatx. Després hi ha tot allò que passa pel darrere, és a dir, les circumstàncies personals de cadascú, l’enorme estrès de la feina amb les seves constants urgències i la necessitat de fer les coses legalment bé. I afegiria, fixa’t, també moralment bé. És una professió apassionant per complir, com va dir una companya meva, els somnis de la gent: muntar una empresa, casar-se, comprar una casa, resoldre les coses per quan no hi siguis a través d’un testament…

— A una conversa a Il Giardinetto deia que “el notari és l’assessor de la gent sense recursos econòmics”.

— Tenim un alt nivell de formació com a juristes, som llicenciats en dret i hem passat per unes oposicions molt dures. A més, tenim el deure legal d’assessorar i aconsellar la solució legal més adequada, i després transformar-la en un acte o negoci jurídic creant i redactant el document. M’agrada comparar-nos amb els grans professionals que tenim al servei de la medicina pública, perquè aquí també hi pot accedir tothom, amb més o menys recursos, amb més o menys formació o de qualsevol estrat social.

— El preu marca la diferència.

— Els notaris som funcionaris públics que donem seguretat jurídica a tothom amb uns preus molt assequibles fixats per l’Estat. De fet, nosaltres cobrem francament poc per la feina que fem.

“El notari és com antigament el mestre, el farmacèutic, el jutge o el capellà del poble. La persona de confiança a la qual explicar les teves preocupacions i trobar-hi solucions”

— La gent acostuma a pensar el contrari…

— La gent creu que cobrem molt perquè moltes vegades ens donen tots els diners destinats a pagar en el seu nom els impostos i les altres despeses, com el registre i gestoria. I això fa que es tingui una idea errònia. Però el sistema està pensat perquè tothom pugui accedir a aquest nivell de coneixement amb un cost baix. Tot això se sap perfectament a les notaries de poble. Potser és a les ciutats on està més estesa la idea que el notari només signa, pel simple fet que el públic que no va habitualment a la notaria realment no sap tot allò que fem.

 — Quin espai ocupa el notari a la societat?

— El notari és com antigament el mestre, el farmacèutic, el jutge o el capellà del poble. La persona de confiança a la qual explicar les teves preocupacions i trobar-hi solucions. Els clients et demanen consells sobre què fer. Això em sorprenia molt de jove, i ara em fascina que et puguin fer un regal així. Humanament, és un autèntic regal .

— Primera parada: San Sadurniño, Ferrol.

— Tinc un record meravellós de San Sadurniño, que és un poble molt petit. Vaig arribar-hi de jove i el notari anterior obria només de tardes, perquè pensava que la gent estava al mar o amb la llet, els eucaliptus o la fusta durant el dia. Vaig començar a obrir de matins, i també atenia parròquies.

“A Galícia em vaig fer tremendament feminista. O no et veuen o no et donen l’oportunitat”

— Un bon primer pas.

— Vaig conèixer gent meravellosa i va ser una època molt bonica durant la qual vaig aprendre molt de la intel·ligència natural dels gallecs, tant en l’àmbit jurídic com els negocis.  També em va servir per aprendre que no tot és el que sembla i que cal aprofundir en la realitat humana que s’amaga. I, poc a poc, el contacte amb un món real diferent al de casa meva va aconseguir que m’anés fent tremendament feminista.

— Tremendament feminista.

— Encara que Galícia era una zona molt matriarcal, la veritat és que vaig començar a veure com era l’Espanya real. Vaig dir-me: Mare meva! Hi ha molt per fer!

— I quant queda encara per fer…

— Molt. Per exemple, jo era totalment contrària a les quotes, perquè pensava que calia espavilar-se i arribar a dalt per mèrits propis, però t’adones que és molt difícil.

— Falta igualtat i meritocràcia a l’alta direcció?

— O no et veuen o no et donen l’oportunitat. Hi ha moltes dones molt preparades i amb un gran interès per col·laborar amb la societat, però no van als llocs on no se senten interpel·lades. El nostre network és diferent, parlem d’una altra forma i ens ajudem també en l’àmbit personal. De totes maneres, això passa en gairebé tot.  No només, home-dona, sinó també amb les professions. Per exemple, a mi tendeixen a classificar-me com a notària, i no veuen el meu costat empresarial ni altres capacitats que em complementen, perquè tots som una realitat rica i diversa. Hi ha molt de biaix en general.

— Així doncs, a favor de la quota?

— Totalment. Estic a favor de la quota, quota i més quota. Cal arribar al 50% perquè, si no, trigarem massa temps. O amb els nous vents que bufen fins i tot podríem no arribar mai a la igualtat real. Crec que qualsevol estructura social és molt més rica si és més diversa. La diversitat és riquesa i evolució. I això serveix per gènere, origen, raça, cultura, coneixements, i per a tot.

— Segona parada: Cogolludo (Guadalajara).

— Vaig marxar a un poble petit de Guadalajara perquè van triar a qui havia estat el meu preparador, Juan Bolás Alfonso, que és el meu mestre, com a president del Consell General del Notariat. Em va demanar que atengués la seva notaria a Madrid en comissió de serveis, però en aquell moment era necessari ser titular d’una notaria del mateix districte o d’un districte colindant. Per això vaig triar Cogolludo, que era el més a prop on podia arribar amb la meva poca antiguitat. Vaig estar-hi poc temps, i on realment vaig aprendre moltíssim va ser a la notaria del Juan a Madrid.

— Què va aprendre?

— El Juan em va ensenyar a pensar per resoldre problemes irresolubles, i l’Isidoro Lora-Tamayo, una persona meravellosa i que era el soci de Juan Bolás, em va ensenyar a ser bona notària i a dedicar-me en cos i ànima a aquest ofici.

— I això que a Madrid estava només a la comissió de serveis.

— Exacte. Estava aprenent moltíssim, però no era la meva notaria. M’havia de treure unes oposicions, que els notaris en diem restringides, per aconseguir una plaça important. Treballar a la notaria del Juan i l’Isidoro em va ajudar moltíssim, em vaig examinar i va anar bé.

— El 2001 es va traslladar de Madrid a Begur.

— Em vaig quedar embarassada mentre estudiava i treballava a Madrid. Vaig decidir aminorar la marxa i marxar de nou a una notaria de poble. En aquell moment, algú que m’estimo molt i que estiueja a Begur em va dir que hi havia una vacant. Hi vaig estar gairebé 14 anys. 

— Última parada: Barcelona.

— Sí, va arribar el moment, per les meves filles, que ja eren bastant grans, i per mi, que volia tornar a una ciutat gran. El meu amic Ramón García-Torrent, que ara és el meu soci, em va oferir convenir-nos. Quina sort que vaig tenir! Fem una bona parella professional. El meu soci Ramón i jo teníem una idea molt concreta de notaria, amb molta especialització, però, al mateix temps, molt accessible, agradable, moderna i humana. I amb idiomes, que és essencial en una gran ciutat d’acollida com Barcelona.

“El secret de qualsevol negoci és tractar bé les persones, ser honest i bona gent. Des dels teus treballadors fins als teus clients. La gent t’agafa confiança quan ets persona i dius la veritat”

— I van fundar la notaria Diagonal 490 l’any 2015.

— La nostra notaria pot respondre d’una forma ràpida i àgil, amb un personal molt especialitzat i enamorat d’allò que fa. A més, hi ha una relació constant i fluida entre els oficials i els notaris. Però, la veritat és que no m’hagués pogut imaginar Diagonal 490 sense l’experiència prèvia de les anteriors notaries.

— En quatre paraules: professional, internacional, moderna i eficient.

— Volíem un lloc que fos agradable, modern, trencador, i que no fos la típica notaria de tall administratiu que gairebé sembla un jutjat. Aquí la gent ve nerviosa i s’ha de sentir com a casa. Venen, els oferim un cafè i intentem donar-los el millor de nosaltres.

— A la notaria, com a casa.

— El tracte ha de ser molt humà i divers, parlem diferents idiomes i intentem sempre atendre des de l’afecte i l’atenció. No importa la despesa, tots els clients són importants. Recordo que la meva mare em deia de petita que calia ensenyar tota la botiga perquè el client s’enamorés, i que si algú volia un cendrer, se l’havia de tractar igual que qui volgués decorar tota la casa. Allò del famós cendrer se’m va quedar gravat. Però, en fi, a vegades, com tots, ens equivoquem, i no sempre surten les coses com volem. Però ho tornem a intentar.

— Amb humanitat.

— Així és com et recordaran. Si és la teva manera de ser, et sents bé i sents que estàs fent allò que és correcte. Però, fins i tot si no és el que penses, et convé fer-ho des del punt de vista econòmic, perquè a tothom li agrada que el tractin bé. Tractar bé les persones, ser honest i bona gent és el secret de qualsevol negoci. Des dels teus treballadors fins als teus clients. La gent t’agafa confiança quan ets persona i dius la veritat. Encara que a tu no et convingui, perquè potser no dius allò que volen, però sí allò que han de fer i, per tant, perds l’oportunitat de cobrar l’operació. Però si realment no els convé, aconsella’ls que no ho facin.

— La confiança no té preu, que diu el professor Jordi Gual.

— Així és.

— Quin lloc ocupa el Cercle d’Economia a la seva vida?

— Vaig entrar al Cercle d’Economia per pura casualitat. L’anterior president, Javier Faus, em va dir que estava fent una junta paritària i necessitava una jurista perquè fos la secretària de la junta directiva. Jo coneixia poc el Cercle, però li vaig comentar al meu marit, que sí que el coneixia, i em va dir que m’encantaria, tal com era jo. Sempre li agrairé al Javier haver pogut entrar i conèixer a gent increïble des del punt de vista humà i intel·lectual, perquè ha estat un regal humà de primera divisió.

“Cal defensar Europa suaument, però amb dents i ungles. Els nous corrents il·liberals i autoritaris són un veritable perill per al manteniment d’allò que tant ens ha costat assolir”

— De primera divisió.

— Sí, la gent que coneixes, els assumptes que tractes, la capacitat d’incidir, aprendre o compartir la teva experiència intel·lectual. Em sento una privilegiada al Cercle d’Economia. La gent ens escolta perquè els nostres predecessors han aportat de manera desinteressada i extraordinària coses molt importants per a la societat i, especialment, per a l’economia espanyola en moments molt lúgubres en època franquista. El Cercle té el caché i el prestigi que té gràcies als nostres predecessors i a totes les juntes d’abans amb els seus presidents. Gent visionària i compromesa.

— El Cercle d’Economia es va fundar a Barcelona l’any 1958 amb l’objectiu de “contribuir a modernitzar la vida econòmica, social i política espanyola”.

— Quan un té un megàfon, ha de ser responsable i utilitzar-lo per millorar les relacions de manera franca i aportar una visió que permeti arribar a solucions que basteixin ponts per millorar la situació, no només a Barcelona, sinó també a Catalunya, Espanya i a Europa.

— La visió europeista sempre present.

— El Cercle té una visió molt europeista vinculada als principis de la cultura occidental: la democràcia, els valors humans i el respecte als drets fonamentals que avui dia estan tan afectats. Cal defensar Europa suaument, però amb dents i ungles. Els nous corrents il·liberals i autoritaris són un veritable perill per al manteniment d’allò que tant ens ha costat assolir. La nostra vida i els nostres valors no han arribat així com així, sense més. Són el fruit de moltes lluites i esforços, cessions i enteniments. El que he dit abans, cal defensar-los amb suavitat, però amb dents i ungles.

— Com veu Barcelona?

— La ciutat té molt a oferir. Tantíssima energia! A Barcelona es respira llibertat, hi ha gent de tot el món i, en general, un gran respecte per la diversitat. És una ciutat molt rica i diversa, des del punt de vista cultural, i té el clima i la mida justa per poder viure de manera agradable.

— Què té aquesta ciutat que la fa tan especial?

— Té un gran sistema mèdic i una climatologia i una geografia meravelloses. És una ciutat amb molt de potencial, malgrat que hi ha hagut un sentiment depressiu sobre tot allò que no va bé i que s’estava perdent pistonada. Cal oblidar-se de tanta notícia negativa perquè la premsa de Madrid D.F. és el que és. Cal anar als fets, a les dades. No a tot allò que es diu interessadament.

— El relat sempre en disputa.

— Hi ha hagut molts relats… No només el de Madrid, sinó també el de la mateixa Barcelona o de Catalunya. Cal veure sobretot les dades objectives. I, sens dubte, cal posar-se a treballar i treure el millor de nosaltres.

— I quines són les dades objectives?

— Barcelona i Catalunya tenen riquesa i bagatge cultural. Hi ha una gran voluntat de la societat civil per participar i per prendre la iniciativa i, a més, hi ha una sensibilitat extraordinària per ajudar, un gran sentiment de solidaritat que em va sorprendre enormement tot just en arribar. La Marató de TV3 no existeix en cap altra comunitat i fixa’t tot el que es recapta cada any.

— Un èxit sense precedents.

— Aquí sempre hi ha hagut la voluntat i la responsabilitat d’ajudar i aquí tenim exemples de col·laboració privada en serveis públics, com la sanitat, la recerca… Et posaré un exemple de fa més d’un segle: l’hospital de Sant Pau, construït gràcies al mecenes Pau Gil. Però n’hi ha molts altres. Hi ha hagut i hi ha mecenes importants en l’àmbit de la cultura, de la salut, de la ciència… És realment un segell distintiu especial del qual hem d’estar molt orgullosos.

— Què li recomana a Barcelona?

— Barcelona ha de recordar sempre aquesta identitat pròpia i sui géneris, de ser mediterrània i fenícia, de ser ciutat d’acollida. La seva història fa que la gent d’aquí estigui acostumada a rebre persones i navegants des de fa molt temps, i per això també està acostumada a la diversitat i al negoci, a la pluja d’idees noves i a mentalitats diverses.

— Quin paper juga la societat civil?

— L’antiga burgesia ja ho va fer. Avui, la societat civil i en particular el món empresarial té la responsabilitat de proveir aquesta ciutat dels mecanismes necessaris per continuar sent excepcional. És millor pensar en el que es pot fer des d’aquí abans que deprimir-se pels vents interessats d’altres latituds.

“La col·laboració público-privada torna a fluir de manera natural a Barcelona”

— Per exemple?

— La Copa de l’Amèrica va ser un somni realitzat gràcies a l’obstinació del sector privat, als avals privats i també, sens dubte, al suport de l’administració. Tots a una. Podem debatre quin ha estat la seva repercussió econòmica, però per descomptat ha generat marca Barcelona, igual que ho van fer els Jocs Olímpics.

— Ens falta més i millor col·laboració público-privada?

— Les ganes de col·laboració público-privada han existit sempre, però últimament l’aportació privada ha estat mal vista. Si no et deixen fer, et retires. La millor manera de construir una ciutat, un país, un projecte és que tots els stakeholders implicats posin de la seva part.

— Posar de la seva part al servei del col·lectiu.

— És un bon moment perquè la col·laboració público-privada torna a fluir de manera natural a Barcelona, malgrat que encara li costa a algun sector públic. Però és evident que tots hem vist que és essencial. Col·laborar i no generar odi. Els grans escriptors i intel·lectuals ja ens avisaven que cal oblidar-se de l’Espanya cainita.

— L’Espanya cainita.

— A Espanya sempre hi ha hagut una dualitat i una espècie d’odi que a algunes persones i faccions els ha interessat mantenir i perpetuar. Cal passar pàgina. L’ingrés d’Espanya a la Unió Europea va ser un impuls essencial per passar d’una Espanya pobra i inculta a una Espanya com l’actual. Els fons que rebem d’Europa ens van permetre arribar a uns nivells de vida i d’educació general que no havíem vist mai. Espanya ara és un país de persones amb formació. Els nostres professionals estan molt valorats fora de les nostres fronteres.

— Què recomana per passar pàgina?

— No deixar-se emportar per les coses del passat i oblidar-se de la lluita intestina d’elements diferenciadors. Dialogar i col·laborar amb diferents ideologies polítiques, culturals i intel·lectuals, entre homes i dones, entre Catalunya i Espanya i entre el sector públic i el privat. A Espanya hi ha una democràcia madura, encara que vulguin convèncer-nos del contrari. Hi ha coses per millorar, però el moviment es demostra caminant, i jo em dic Camino! A més de passar pàgina, recomano utilitzar el nostre potencial: Hem de trobar la forma que els nostres professionals puguin desenvolupar les seves carreres aquí i no hagin de marxar fora per sentir-se valorats.

“Cal dialogar i col·laborar amb diferents ideologies polítiques i intel·lectuals, entre homes i dones, entre Catalunya i Espanya i entre el sector públic i privat”

— Caminante, no hi ha camino. Se hace camino al andar. 

— Cal gaudir del camí. D’ajudar a Espanya, a Catalunya i a Barcelona a aconseguir una fita millor. I de lluitar perquè la nostra joventut es quedi, creixi i desenvolupi la seva activitat professional amb dignitat derivant en una millora compartida.

— Col·labora amb diverses fundacions: Quiero Trabajo, Lluita contra les Malalties Infeccioses, Empieza por Educar (ExE), Àgata, Solti. Va sobreviure al càncer i va canviar la seva escala de prioritats.

— Molt millor no tenir càncer, però jo vaig tenir moltíssima sort perquè m’ho van descobrir molt aviat i em van curar. El càncer, un divorci o la mort d’un familiar et recol·loquen el cap i aprens fins i tot a treure coses bones. Jo vaig tenir càncer, vaig reorganitzar les meves prioritats i vaig deixar anar molt de llast. Benvingut sigui tot allò dolent que m’ha fet créixer!

— Una visió molt holística d’aprenentatge vital.

— Del contrari et passarà qualsevol altra cosa… La vida és molt tossuda i, si no aprens a la primera, ho faràs a la segona o a la tercera. O quan tu ho decideixis.

— Què significa la música i l’art?

— La música és la meva essència. És la meva ànima.

— Té la carrera de piano.

— Vaig començar a tocar el piano quan tenia quatre anys perquè n’hi havia un just a la sortida de la classe de parvulari. La professora va dir als meus pares que em quedava tocant el piano en comptes de jugar al pati. Vaig acabar la carrera amb 14 anys, vaig fer història i estètica de la música, conjunt coral, harmonia, contrapunt, solfeig… La meva mare em va dir que tot el que es comença s’acaba, i això m’ha ajudat molt a la vida.

— Acabem aquesta entrevista com l’hem començat.

— Exacte. (Riu). La música i cantar han estat la meva taula de salvació, especialment durant les oposicions. A casa meva hem viscut des de molt petits l’art a través de la botiga de la meva mare o de les exposicions, els museus o les fires. Al final, un és allò que ha viscut.

— L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Eloi Planes, li fa les següents preguntes: 

Set de vida

1. Referent: Les meves dues filles.
2. Llibre: Médico de cuerpos y almas, de Taylor Caldwell.
3. Pel·lícula: Qualsevol de les que veia amb les meves filles i que ens encantava veure una i altra vegada, com Una habitación con vistas, Much ado about nothing, The importance of being Ernest o Holydays. De fet, encara les veiem de tant en tant.
4. Cançó: I still haven’t found what I’m looking for, d’U2
5. Racó preferit: La casa familiar a Galicia.
6. Lema de vida: Estem aquí només per ajudar-nos.
7. Somni: Que s’acabin les guerres.