El primer dia del 1959 La Vanguardia va publicar una sèrie de balanços sobre l’any que s’havia acabat. Són textos sobre política nacional, teatre o literatura o sobre la situació econòmica d’Espanya, en la direcció de la qual ja començaven a intervenir els tecnòcrates —com ara Ullastres i Navarro Rubio— amb voluntat programàtica de sanejament de les finances públiques per evitar el col·lapse de la dictadura franquista. Després d’aquelles pàgines inicials hi havia un article que mirava cap endavant, signat amb les inicials S.N. A Santiago Nadal —principal responsable de la secció d’internacional del diari— el director Luis de Galinsoga no el deixava firmar les columnes amb el seu nom. Però gairebé tothom sabia que era ell. Avui, en canvi, la valoració del seu corpus periodístic està oblidada o és captiva dels prejudicis. La tradició del liberalisme democràtic de postguerra encara no ha estat assumida. Aquell article n’era un exemple. A “El año en que entramos” el monàrquic Nadal, evolucionat del reaccionarisme al liberalisme conservador, parlava de la crisi que es vivia a la ciutat de Berlín. A la capital de la guerra freda, l’enquistament del bloqueig podia transformar-se en un curtcircuit explosiu. Era la principal amenaça per al magne projecte d’Europa que aquell 1959 es començava a posar en marxa de debò: la Comunitat Econòmica Europea.

La creació de la CEE s’havia produït en virtut de la signatura del Tractat de Roma el març del 1957. Els líders dels països que l’havien subscrit —Alemanya Federal, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos— acordaven una sèrie de mesures econòmiques per “consolidar, a través de la constitució d’una sèrie de recursos, la defensa de la pau i la llibertat”, com diu el preàmbul del tractat. L’1 de gener de 1959, explicava Nadal, es començaria a aplicar la primera de les decisions del tractat: els països membres es rebaixaven entre ells el 10% de les tarifes duaneres, mesura que s’havia d’anar ampliant amb el pas del temps fins a la supressió total de les duanes. Cap a la Unió, doncs, per l’economia.

En la mesura que les duanes anessin perdent la seva funció, el projecte europeu, semblava per fi que sí, maduraria. El seu enfortiment era necessari sobretot per motius geopolítics. Deia Santiago Nadal: “La integració progressiva d’Europa és una necessitat que neix de realitats insalvables. Per sobre de totes elles, la següent: l’existència de dos blocs no europeus colossals, la sola existència dels quals, tot i fer cas omís de la seva rivalitat, obligaria, gairebé per una llei física, als que en comparació minúsculs estats europeus tendissin a constituir, en certa manera, una unitat”.

Diguem-ne mercat comú, diguem-ne comunitat econòmica europea. La seva creació, sobre una determinada ideologia reformista i materialitzada a partir d’una sèrie d’acords econòmics, no es pot entendre fora d’aquell context crític. D’una banda, el final hecatòmbic de la guerra civil europea. Si després de la Gran Guerra s’havia errat en la construcció d’un nou ordre, després del 1945 la consolidació d’una pau duradora exigia repensar a fons la idea d’Europa. De l’altra, la guerra freda. La nova idea d’Europa s’havia de formalitzar en una situació mundial inèdita: la tensió latent i amenaçadora entre els Estats Units i el bloc soviètic. Allò que seria la Unió Europea va madurar en aquest context internacional. Però quan aquelles circumstàncies crítiques desapareguessin, el projecte europeu hauria d’adaptar-se a unes noves coordenades. I les coordenades, sortosament, van canviar. Res no ho va visualitzar d’una manera tan icònica com la caiguda del Mur de Berlín.

Fou en aquell “moment ciceronià”, en plena consciència d’estar vivint de ple una transformació a escala planetària, quan l’estiu del 89 Francis Fukuyama va publicar l’article “El final de la història” a The National Interest, la revista d’afers internacionals que tenia entre els fundadors a Irving Kristol —una de les eminències grises del neoconservadorisme americà— i a Henry Kissinger entre els seus referents. La proposta, amb una incidència descriptible en el debat espanyol —amb una dreta àtona i una esquerra rovellant-se— era la reestructuració del món després de la desaparició de la dictadura soviètica. En plena implosió del bloc comunista, la sensació de victòria que es desprèn de l’article de Fukuyama, fins i tot per les gotes de sarcasme que usa, és absoluta. “L’Estat que emergeix al final de la història és liberal en la mesura que reconeix i protegeix, a través d’un sistema de lleis, el dret universal de l’home a la llibertat, i democràtic en tant que existeix només amb el consentiment dels governats”. L’encarnació d’aquell Estat, deia el politòleg, eren els estats de l’Europa Occidental que havien creat el mercat comú.

Què queda d’aquell llegat elaborat durant el moment zenital de relegitimació intel·lectual del conservadorisme? Com una piconadora, la crisi financera ha fet miques aquell moment de pensament: les coordenades mundials, altra vegada, es van capgirar. Potser encara era massa d’hora per elaborar una fórmula realista al desafiament de la globalització. En tot cas, no s’ha produït d’una manera prou convincent l’adequació del projecte europeu a les noves coordenades creades per la mundialització. La història ha tornat i sembla com si Europa, sovint, encara es pensés vivint al món d’ahir.