El reconeixement institucional i polític de l’àrea metropolitana de Barcelona i la seva ampliació formal a altres municipis de les comarques del Maresme, el Garraf, l’Alt Penedès, el Vallès Occidental i Vallès Oriental és una assignatura pendent des de fa dècades. La reivindicació de la regió metropolitana com a xarxa efectiva dels principals nuclis urbans al voltant de la capital catalana s’ha escoltat aquesta setmana en dos actes. El primer, organitzat per l’associació Amics del País; el segon, en l’inici d’un cicle de reflexió metropolitana al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
La Barcelona real va molt més enllà de la pròpia ciutat i dels 36 municipis que integren l’àrea metropolitana. Avui, la metròpolis real té un abast regional que aglutina 160 municipis i més de cinc milions d’habitants. És el gran motor econòmic de Catalunya i un dels principals del sud d’Europa i la Mediterrània. En un món en el qual actualment més de meitat de la població viu en unes ciutats que acumulen el 80% del producte interior brut, la gran competència econòmica es dirimeix entre les metròpolis globals.
En la qüestió metropolitana, Barcelona va donar un important i lamentable pas enrere quan el 1987 Jordi Pujol va liquidar la Corporació Metropolitana per frenar el que es va considerar un contrapoder a la Generalitat liderat pel llavors alcalde Pasqual Maragall. Pujol s’havia inspirat en el fet pel Govern de Margaret Thatcher amb el Greater London, el govern metropolità de Londres, liderat pel laborista Ken Livingstone. Avui, 34 anys després, Londres ha recuperat el reconeixement polític, institucional i competencial del Greater London, mentre que l’àrea metropolitana de Barcelona segueix sent bàsicament un ens supramunicipal amb serveis mancomunats. La Corporació Metropolitana va ser creada el 1974, encara en el franquisme, i liquidada en democràcia. Costa entendre-ho conceptualment.
Lamentablement, Jordi Pujol va liquidar la Corporació Metropolitana per frenar el que es va considerar un contrapoder a la Generalitat liderat pel llavors alcalde Pasqual Maragall
Dotar de competències efectives i reconeixement polític —inclosa la possible elecció directa del president metropolità i els seus representants— desperta recels. En primer lloc de la Generalitat, però també d’alguns municipis, que tenen por de perdre part de la seva identitat i autonomia local. Doncs cal superar aquestes desconfiances, com ha fet Londres, però també altres metròpolis com Manchester, Liverpool, Suttgart i Hannover. París està fent passos també en aquest sentit.
Les grans urbs s’enfronten avui a problemes globals —habitatge, sostenibilitat, fiscalitat, mobilitat, seguretat, civisme, turisme, entre d’altres— que requereixen solucions globals. D’aquí la necessitat d’avançar en aquest sentit en el conjunt de la regió metropolitana, llur futur no està en la competència entre les ciutats que la formen, sinó amb altres megàpolis. I això només es pot fer des d’un poder local global que coordini les diferents estratègies per atraure inversions i de producció de riquesa, alineades al seu torn en un conjunt de decisions multinivell amb els governs estatal i autonòmic. Aquest és un sentiment general de la majoria d’experts cada vegada que es debat sobre la realitat metropolitana i que s’ha repetit aquesta setmana per dues vegades a Barcelona.
Sóc molt fan de Henry Cisneros, que va ser alcalde de la ciutat texana de Sant Antoni a la dècada de 1980 i més tard secretari d’Habitatge i Desenvolupament Urbà sota la presidència de Bill Clinton. Cisneros sostenia que la cooperació entre les ciutats resultava sempre ser un tot més gran que la suma de les parts, i ho il·lustrava amb una fórmula que va fer fortuna en el món del municipalisme: 2+2=5.
Les grans urbs s’enfronten avui a problemes globals —habitatge, sostenibilitat, fiscalitat, mobilitat, seguretat, civisme, turisme, entre d’altres— que requereixen solucions globals
Barcelona i la seva regió metropolitana tenen moltes potencialitats, geoestratègiques i logístiques, amb la capital catalana com a gran i reeixida marca i motor. Una de les seves grans avantatges és concentrar, en un radi de només cinc quilòmetres, infraestructures tan vitals com el port, l’aeroport i una potent zona logística, a més d’agents econòmics de gran impacte com la Zona Franca i la Fira. Això li atorga una capacitat d’intermodalitat i connectivitat que altres grans metròpolis envegen.
Els elements per a constituir un govern metropolità efectiu hi són. És difícil acceptar que el fre acabi sent una qüestió de recels. El camí no és una Barcelona hipercentralista, sinó la que lideri la gran solució metropolitana.
