Barcelona acull, aquests dies, una de les grans exposicions de l’any: la mostra conjunta de Miró i Picasso, dos grans de la pintura contemporània que també van ser amics. De fet, es tracta de dues exposicions que dialoguen; una, al Museu Picasso i l’altra, a la Fundació Miró. Dues exhibicions concebudes com un únic relat, premeditadament complementàries. Per contra, que la retrospectiva que La Pedrera dedica a Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) coincideix amb la primera exposició en solitari de Xevi Solà (Santa Coloma de Farners, Girona, 1969) a la seu d’Alzueta Gallery del carrer Sèneca és una qüestió de pur atzar. Per tant, la casualitat ha fet que hagi pogut posar en relació dos artistes que pertanyen a galàxies diferents i llunyanes. Contemplar aquestes dues exposicions amb pocs dies de diferència esdevé un exercici totalment imprevist i enriquidor, no pas pel que tenen en comú López i Solà sinó justament per tot el que els separa.
López és un pintor realista, de producció lenta, reposada i obsessivament minuciosa. Per elaborar alguns dels quadres que hi ha a la mostra de La Pedrera ha plantat el cavallet durant quinze anys al mateix lloc i a la mateixa hora. El resultat són unes grans teles en les quals predominen els tons pastel: el blau bromós dels cels i els marrons, ocres i marfil de les panoràmiques urbanes que l’han fet cèlebre. L’obra de López s’exposa, encertadament, en unes sales il·luminades tènuement que generen sensació de pau, de recolliment, encara que també d’una certa nostàlgia crepuscular.
Solà és tot el contrari. Un pintor de traç fresc i ràpid. De fet, un artista que pinta més de pressa que mai per mirar de capturar la frescor en cadascuna de les seves obres. Durant els seus anys universitaris va descobrir Lucian Freud i va decidir que es dedicaria al retrat psicològic, encara que també el captivessin els paisatges dels fauvistes i les odalisques de Matisse, i que reconeix les influències de van Gogh, David Hockney o Alice Neel.
L’obra més recent de Solà retrata amb una explosió de color la superfície d’una joventut hedonista i seductora, però també i sobretot ens insinua un interior complex, inquietant i, fins i tot, pertorbador. Els personatges de Freud sembla que es miressin al mirall, amb una nuesa tant física com psicològica que deixa al descobert totes les seves misèries i derrotes. Els de Solà podríem dir que sembla que comparteixin a Instagram les seves pròpies fotografies, abusant dels filtres per intentar sortir guapos i amagar amb més o menys fortuna ferides, inseguretats i altres secrets més foscos. Em sembla una forma rabiosament actual de retratar, de representar i representar-se.
Li explico a Solà que he anat a veure la seva exposició poc després de veure la de López i em confirma que es troba als antípodes de l’artista castellà: “Si t’estàs anys per fer un quadre, amagues el teu traç i els teus errors, i la pintura perd no només frescor, també autenticitat. El traç d’un pintor és allò que el fa únic, com si fos una cal·ligrafia. Per tant, per mi, un traç veloç i directe pot explicar més clarament la manera de ser del pintor”. Per entendre’ns: “El traç de Picasso parla d’un tipus amb molt caràcter, decidit, dur. El traç de van Gogh o el de Matisse, són menys severs i més sensuals…”. I, per si quedava algun dubte, conclou: “El traç d’Antonio López no em comunica res”.
Descobreixo Solà a una amiga que m’acompanya a l’exposició i, davant d’un dels seus quadres, em comenta que fan venir ganes de saber què els passà als seus personatges. De fet, Solà es considera un explicador d’històries ja des dels seus orígens: “Amb 16 anys dibuixava còmics i ara m’agrada donar petites pistes que configuren d’alguna manera retrats psicològics de personatges que xerren o callen els seus secrets!”. Solà no revela, dona pistes. Per això els seus retrats de joves atractius i enigmàtics tenen un magnetisme innegable que sedueix i inquieta. “Sempre busco expressions autèntiques i un dels mètodes que faig servir és la fotografia policial perquè em facilita transmetre aquesta melancolia o, fins i tot, resignació”, m’explica Solà, a qui hi ha qui defineix com el pintor de la bellesa trista de la joventut.
“Amb 16 anys dibuixava còmics i ara m’agrada donar petites pistes que configuren d’alguna manera retrats psicològics de personatges que xerren o callen els seus secrets!
Fa temps que segueixo de prop la trajectòria de Solà i quan fa un parell d’anys estava en plena escriptura de la meva darrera novel·la, El somriure dels dofins (Columna Edicions, 2023) se’m va ocórrer que ben bé podia estar escrivint la història d’un dels seus personatges que, per cert, finalment va acabar apareixent a la portada del llibre.
Podeu visitar l’exposició Common People de Xevi Solà a Alzueta Gallery fins al 20 de novembre.
