Carles Armengol: Bar endins

“Escrivint el llibre m’he adonat que amb molts dels personatges amb què vaig créixer, mentre rondava de nen entre les taules del bar, amb molts d’aquells perdedors, borratxos, tarats, ludòpates, cocaïnòmans, he après moltíssimes coses que m’han servit per continuar cap endavant, vacil·lant-li a la vida. Per exemple, els bojos em van ensenyar els principis del dandisme amb les seves vestimentes extravagants. De petit, em fascinava veure un senyor parlant sol amb camisa hawaiana, pendents de flamenca i gorra de mariner. I la manera com la gent del voltant ho normalitzava i continuava menjant escudella com si res. Tota aquesta gent va fer que m’adonés de les rareses, d’allò que s’allunya del normatiu i socialment acceptat. Des de llavors, passo la vida interessant-me per les coses que traspassen els límits”.

En parlar del llibre, Carles Armengol es refereix a la seva recentment publicada òpera prima, Collado: la maldición de una casa de comidas (Colectivo Bruxista), vibrant i eficaç tragicòmica memòria sentimental del bar i restaurant de Collblanc que va regentar la seva família durant 84 anys, i naixement literari del que l’autor —amb un fresc quinto de cervesa a la mà, que considera “la mesura òptima”— se sent especialment orgullós. I amb raó.

Conegut i volgut a bars, fondes i clubs de ball de la ciutat, després de demanar que de fons soni alguna cosa de Gregory Porter per mantenir l’equilibri entre música i protagonisme, el parroquià prossegueix.

“Soc un survivor més d’aquella generació de joves ben preparats als que, en sortir de la universitat, la crisi del 2008 va tancar a la cara les portes d’entrada a l’èxit. En aquell precís instant va canviar el paradigma. Tot va deixar de ser sòlid i predictible per esdevenir líquid i immediat”.

— Va ser un moment difícil per a tothom, com el vas capejar?

— Gràcies al fet d’haver crescut a una casa de menjars, vaig desenvolupar les habilitats per intercalar feines com a freelance, analitzant a la societat per aconsellar a multinacionals sobre com vendre més i servint canapès a restaurants pijos.

La puresa d’un bon servei (i d’un mal acudit)

Aquesta dualitat entre psicòleg llicenciat i fill “d’una casa que servia menús amb estovalles de paper” el fa estar, ara mateix, focalitzat en unir dues de les coses que més l’apassionen: “Entendre i analitzar els canvis socials i la restauració. La societat canvia i, amb ella, és normal que també ho faci l’oferta gastronòmica de la ciutat. Però si hi ha quelcom transversal que mai podrà perdre aquest sector és el seu caràcter humà. És l’ofici més pur que pot haver-hi”.

“La societat canvia i, amb ella, és normal que també ho faci l’oferta gastronòmica de la ciutat”

Aquesta puresa passa, en opinió del Carles, per “donar menjar i beure a currantes. I és igual que siguin de la construcció o que tinguin la millor agència de disseny 3D de Barcelona: tots són currantes. Tots gaudeixen d’un bon moment després d’un dia nefast a la feina, prenent-se una cervesa ben tirada. Això no té preu”.

—Una xarxa social, però de veritat.

–Encara que es digitalitzi el sector, mai haurien de desaparèixer els acudits dolents d’un cambrer.

Barcelona no té la culpa

“He après a estimar més i a odiar menys a aquesta ciutat, perquè odiar no fa bé a ningú i ella no té la culpa que els que manen se l’hagin volgut carregar. Cada cop costa més trobar raons per estimar-la; els llocs amb solera escassegen i les franquícies es barallen per convertir-la en una ciutat homogeneïtzada, sense personalitat ni foscors de què abans no s’avergonyia. Tot i això, soc dels que, quan passeja per les seves clavegueres, diu coses com “què bonica és Barcelona”, sentència l’autor, a punt de liquidar el seu quinto i demanar-ne un altre.

— Es ven Barcelona?

— És una ciutat que necessita passar pàgina constantment. Viu sota la dependència del hype. Els barcelonins ens hem convertit en arqueòlegs a la recerca d’escletxes d’autenticitat contra la gentrificació. Però les busquem per fotografiar-les i compartir-les a les xarxes socials.

Després d’aquesta reflexió, el parroquià fa vista enrere per recordar amb afecte “aquelles sessions del Magic In The Air que organitzava la DJ Eneida Fever a la Sala Magic del Passeig Picasso i que van marcar un abans i un després en la meva vida. Aquelles nits m’alliberaven de les cadenes que em mantenien lligat al negoci familiar. M’encantava estar envoltat de gent rara ballant música rara i a tot color. Em sentia com un més”.

— El que et farà sentir de luxe és si acompanyes la cervesa amb alguna cosa de menjar. Tenim de tot: racions, plats combinats i menú. Tot molt saborós i nutritiu.

Carles Armengol liquida l’ampolla, en demana una més i es frega les mans. Ningú, com ell, per saber mesurar amb el millor criteri la qualitat d’un bar. De fons sona I fall in love too easily amb la veu del Gregory Porter vessant-se sobre les notes d’un piano exacte. Finalment, el parroquià pren l’esperada paraula:

— El plat combinat em sembla un concepte dissenyat per algú amb molta ressaca que va ajuntar diferents coses comestibles, però sense preocupar-se d’unir sabors. Quan vaig sol, m’encanta anar de menú al migdia. Un pim-pam ràpid en què passen un munt de coses amb molta presa. Treballadors, jubilats, veïns, el soroll de la cafetera, la pica plena de gots i plats bruts. M’encanta l’univers que hi ha al voltant del menú de tota la vida.