Carles Estrada: Un dandi entre escombraries

“Si em trobés amb el Carles que tocava el baix a Los Negativos i que cantava Habitación realmente pequeña, segurament em semblaria un noi ple d’il·lusió, una mica innocent, una mica tallat, molt tímid amb les noies, apassionat per la música i la lectura i molt somiador. Ell segurament pensaria que sóc un paio que ja no es fa il·lusions, que ha perdut la innocència, que dissimula molt bé la seva timidesa, compartiria els meus gustos musicals i literaris i se sorprendria que, malgrat la meva edat, continuï sent un somiador”, medita Carles Estrada a peu de barra, després d’haver demanat un cafè amb llet perquè, confessa, “m’inclino per la cafeïna amb lactosa i sucre, la meva predilecció”.

Cantant, baixista i compositor en el més estrany, singular i colorit conjunt musical que l’underground barceloní dels 80 —i es podria dir que nacional— va ser capaç de crear, Los Negativos, en Carles mostra un somriure ric en lectures, vivències i idees.

“En aquest país —raona—, ser underground mai ha estat fàcil i, amb els anys, m’he adonat que tot el que em ve al cap té zero opcions de vendre’s. Em sento orgullós de tota la gent que s’estima Los Negativos i els sent com quelcom propi, em sento orgullós de la meva escriptura, encara que sé que no sóc escriptor, ni tan sols músic. Mai he dedicat massa temps a perfeccionar la meva tècnica com a baixista, guitarrista o cantant. Hauria d’haver escrit més. Llegit més. Jo sento que sóc una persona creativa. Necessito expressar-me, dir coses”.

Coses que, més enllà dels discos i cançons de Los Negativos, es reflecteixen en altres projectes impulsats per aquest barceloní poliglota, enamorat de la literatura i la cultura gal·la i del pop dels 60, com ara Lestrade —alter ego musical centrat en el pop francès— i una faceta literària que l’ha portat a llançar ja dues novel·les.

Confessa que no té traça per pintar o dibuixar. “M’encantaria dibuixar còmics, per exemple. Però m’expresso com puc i amb la música o amb la ploma crec que ho aconsegueixo”.

Pop francès i efectes estroboscòpics

El 1982, un joveníssim Carles va conèixer a Valentí Morató a la línia 19 del bus. Aquell va ser el principi del què acabaria derivant en Los Negativos, que el 1986 van trencar amb tots els cànons del pop que es facturava per aquestes latituds amb el seu debut, Piknik Caleidoscópico. Al llarg  del temps, el grup va anar morint i ressuscitant fins que l’ictus sofert pel Valentí l’any 2014, sumat a la tràgica mort aquell mateix any del guitarrista Alfredo Calonge, van posar un inevitable punt final a l’aventura que es tancava amb el sisè àlbum de la banda, Duplexin. Tota aquesta història l’acaba de recollir el periodista lleidatà Àlex Oró en l’aclaparador ¡Bony es Dios!, una biografia oral que abasta i explica tot el fenomen musical i subcultural creat al voltant de Los Negativos i l’intemporal i vibrant món privat amb què continuen contagiant a públics de tota mena i edat.

A aquesta novetat bibliogràfica cal sumar la recentíssima segona novel·la d’en Carles, El Efecto Estroboscópico (Sílex), centrada en les aventures i desventures d’una banda fictícia dels anys 60. “Espero no defraudar massa a Ramiro Hernández, el meu editor, i que continuï confiant en mi després d’aquest llibre, perquè continuaré escrivint”. L’anterior volum, un psicodèlic Pulp en català titulat L’Afer Whitestone, era una carta d’amor del parroquià a la Swinging London.

— I amb Lestrade tens cap novetat a la vista?

— Amb aquest projecte intentarem publicar el segon EP. La idea és fer un àlbum sencer. Si a més aconsegueixo enganyar alguns músics amics, m’encantaria tocar en directe.

Carles afegeix sucre al seu cafè i, després d’un silenci breu i meditabund, reprèn la paraula: “Sóc dels que creuen que mentre tingui quelcom pendent a fer, una novel·la per escriure, una cançó per enregistrar, continuaré tenint ganes de viure. Cal menjar-se la vida a queixalades!”.

La ciutat vista amb els ulls d’un enamorat

El parroquià confessa sentir un amor profund per Barcelona: “Ja sé que no és tan bonica com jo la veig, però és que jo estic enamorat i l’amor et fa perdre la perspectiva. Jo he viscut la meva joventut al Carmel, un barri amb poc encant i, a la meva època, mal comunicat, amb carrers sense asfaltar i la seva bona ració de quinquis. Tot i això, miro enrere i continuo pensant que el Carmel em va marcar en positiu. Ara, fa molts anys que visc a Gràcia i, com tots els d’aquí, penso que visc al millor barri del món. Ja sé que, com en totes les grans ciutats, hi ha gent que ho passa molt malament, però això no és només un problema de Barcelona. Em temo que no tenim remei. Crec poc en la bondat de la humanitat”.

I prossegueix: “Gent que no arriba a final de mes, que no té un habitatge digne, que dorm al carrer, violadors, maltractadors, la vida tan cara i els sous tan baixos, feines tan precàries… tot això no succeeix només aquí. Som dandis entre escombraries!”, exclama en Carles.

Apassionat per Barcelona quan era la Rosa de Foc, al parroquià li agradaria veure’s convertit “en un turista d’aquell temps, protegit per un escut de protons per a evitar sortir ferit, si és que això existeix i, en qualsevol cas, sona bé. Eren temps durs i jo no tinc fusta d’heroi, però també molt creatius. Sempre he sentit una gran atracció per aquesta època”.

— Quines imatges t’evoca aquell principi de segle XX?

— Per exemple, m’imagino a la meva àvia amb set anys i se’m pinta un somriure a la cara.

I, en pronunciar aquestes paraules mentre escura el seu cafè amb llet, a en Carles Estrada se li dibuixa —en efecte— una plàcida expressió de benestar i alegria al rostre.