“Els de la meva generació no ens vam trobar una herència cultural digna d’aquest nom i els que hem fet coses, les hem fet de forma molt autodidacta. Tot i això, curiosament, no veig que el llegat de la nostra generació el recullin els creadors joves d’ara”, elucubra en Carles Falguera Ordax, mentre xarrupa d’una fumejant tassa de te negre. Ha arribat al Bar pujat a la seva Royal Enfield al matí, ben d’hora, matiner com és ell, enfundat en una lluenta jupa de cuir amb un pegat dels seus adorats The Who. “Si poses la ràdio, pots posar La Competència de RAC1 o alguna cosa del que queda de Radio 3, encara que cada cop està pitjor”, ha avisat.
Després, un cop fetes les salutacions de rigor i demanada la seva consumició, el veterà músic ha confessat estar de retirada.“La música en directe a Barcelona ja estava molt tocada, i en part és culpa dels músics que han acceptat les condicions dels espais, a vegades gairebé pagant per tocar. Això de la pandèmia simplement ha sigut l’estocada final. M’agrada la idea de continuar escrivint cançons i gravant, però a casa meva, al meu ritme. No vull sortir fora per morir-me de fàstic”.
— Morir-te de fàstic?
— Sí, justament. I creu-me, hi ha molta gent que es mor precisament d’això: de pur fàstic.
36 anys de carretera sense manta
Aficionat a moltes coses i apassionat d’unes quantes, sobretot de la música, la pintura i l’escriptura, Carles Falguera Ordax es va enamorar molt jove de la música. “Va ser quan, de xiquet, vaig escoltar els Beatles per primera vegada. Un amor que més tard es va acabar de reafirmar quan vaig descobrir els Who”.
En aquell moment va ser quan la idea de muntar la seva pròpia banda va començar a quallar en la seva ment. Un propòsit que va aconseguir materialitzar amb 16 anys, quan va aconseguir la seva primera guitarra Rickenbaker, com el seu aleshores ídol Pete Townshend. Era 1986 i aquell va ser l’inici de la singladura de Los Bisontes, una de les bandes més veteranes del panorama barceloní.
“Vaig crear Los Bisontes perquè trobava a faltar una bona banda de so dels anys seixanta a Barcelona, capaç de fer bon merseybeat i bon 60s punk, sense aquell deix dels vuitanta dels discos de garatge de llavors. Era una cosa que per aquí no abundava, i per això la banda va arrancar”.
En aquests 36 anys, el so ha anat virant, passant pel pop dels seixanta, la psicodèlia, el Southern rock o el country, arribant a ser la banda d’acompanyament del mític Sleepy LaBeef, l’icònic artista estatunidenc, conegut per improvisar el seu repertori i fer suar sang als músics que el solen acompanyar. Avui dia, és una banda de rock clàssic amb totes les lletres.
Amb un nou àlbum, el cinquè, en preparació, el Carles es mostra especialment orgullós de Heroes & Idols, que defineix com el seu àlbum més ambiciós. “Va ser gravat com si es tractés d’un programa de ràdio, amb anuncis i cortines musicals, i agrupa divuit cançons de bandes que ens agraden molt, com ara les Ronettes, Larry Williams o els Pretty Things. Són més de tres hores de música!”.
Esgotat d’esperar un canvi de tornes
“Com et deia, estic més aviat de retirada. I, d’una banda, és per un tema d’edat. M’ho he passat molt bé, he viscut moltes coses i, d’alguna manera, ja he fet tot el que havia de fer. Però per l’altra banda, també està el tractament que està rebent la cultura en aquesta ciutat i que fa que a un li entrin ganes de retirar-se, tret que es doni el molt improbable cas d’un canvi de tornes”, raona el parroquià, amb el seu te gairebé a punt d’acabar.
— Un canvi de tornes?
— Sí, que s’acabi la tirania institucional i que, més en general, hi hagi una mica de criteri, pluralitat i lucidesa social, perquè, ara mateix, estem en un context de pensament únic que el que fa és matar la pluralitat —replica el músic—. Et diré més, cada cop més, els meus llocs favorits de Barcelona són les estacions de tren i l’aeroport, els llocs que t’ajuden a fotre el camp d’aquí —diu rient—.
— No voldràs marxar d’aquí quan provis els nostres deliciosos esmorzars. No et ve de gust menjar alguna cosa?
Carles Falguera Ordax liquida el seu te negre i llança una de les seves iròniques mirades d’un blau cobalt:
— Mentre sigui bo, escolto ofertes, tot i que adverteixo que des de fa molts anys jo menjo macrobiòtic.
— No fotis!! Macrobiòtic?
— Sí, i ja dic, des de fa anys.
I, recolzat a la barra, a punt de sortir a fumar-se un cigarret ros, manté la mirada sense perdre el seu somriure contagiós.
