Per poc, Carles Mir no va néixer a un cinema. Va ser una nit de 1948. La seva mare va trencar aigües just al final d’una comèdia amb Cary Grant que estava veient a l’Astoria i va tenir el temps just d’arribar a casa perquè, al cap d’una estona, ja de matinada, la criatura vingués al món. Als cinc anys, el Carles ja anava al cinema amb regularitat amb els seus pares. Als set, no passava setmana sense, almenys, anar a veure tres pel·lícules. Al cinema s’hi sumaven les bobines que s’exhibien a casa amb un projector Pathé Baby: des de gravacions casolanes fins a velles pel·lícules de Charlie Chaplin o Harold Lloyd. Allò només podia acabar en un rebuig total o en un amor desaforat cap al cinema. I, en el seu cas, la resposta és de sobres coneguda per tothom que hagi gaudit de la seva llarga i aplaudida trajectòria com a expert de cinema a Betevé, al capdavant de programes com Barcelona i Acció, dedicat a la repesca de joies del cel·luloide enregistrades a la ciutat.
El parroquià es delecta amb una “copa ben fresqueta” de Viña Sol a peu de barra, mentre les notes del Will you still be mine d’Ella Fitzgerald i Oscar Peterson rellisquen sobre l’aire nocturn que impregna el Bar.
Al seu rostre, l’etern somriure d’un home que durant la seva vida ha anat sumant molts i molt bons amics i, sota el braç, Els cinemes de la meva vida (Comanegra): la seva recent memòria sentimental. Un volum profusament il·lustrat que recorre dues dècades de sales de cinema barcelonines, de 1950 a 1970, trufades d’anècdotes, curiositats històriques, incomptables referències del setè art i sucoses anècdotes personals. El pròleg és a càrrec d’un d’aquests tants amics seus, ni més ni menys que Román Gubern.
Tornar al cel·luloide
Després d’una infància i una adolescència viscudes en un estret contacte amb el món de les pel·lícules, als vint-i-cinc anys el parroquià va viatjar al Nepal i a l’Índia. “Va ser un viatge per terra, de Barcelona a Kàtmandu, i m’hi vaig quedar sis mesos. Aquell periple em va transformar i, quan vaig tornar aquí, jo havia canviat. Vaig sortir de l’armari i me’n vaig anar del meu barri, Sant Gervasi, per a mudar-me al Raval. Allà vaig fer-hi bons amics, com Nazario, Ocaña o Camilo, i vaig viure aquella Barcelona on podien passar coses que als altres barris no passaven”.
En aquella època és quan comença a col·laborar a la premsa com a crític de cinema per a capçaleres com Pronto o Lecturas, i el seu nom comença a sonar com a cinèfil de referència a la ciutat. “Però allò no va tenir continuïtat i em vaig ficar de ple en l’hostaleria. Durant anys vaig regentar un bar anomenat Caos Mil on sonaven jazz i bandes sonores i tot estava lligat a les pel·lícules que m’agraden. Però aquella aventura va durar pocs anys, entre finals dels 80 i mitjans de la dècada següent”.
L’any 2001 vivia a Vallvidrera i treballava a un local de la plaça Sant Agustí. “Anava i venia cada dia amb moto i era un ritme de vida que, als meus 52 anys, jo ja no podia aguantar, així que vaig decidir deixar-ho”. Va ser llavors quan el seu amic Terenci Moix va suggerir el seu nom pel canal televisiu municipal. “Vaig entrar a dirigir i presentar un programa especialitzat en cinema de l’oest, sobretot spaghetti western. Un espai que avui seria impensable!”. No tardaria gaire temps en posar-se al front del referencial Barcelona i Acció.
Carles Mir s’estima una Barcelona en la qual ha arribat a viure a set barris diferents, però que en breu abandonarà per a mudar-se a un poble proper
Aquell va ser un gran retorn al món del cel·luloide, que va complementar amb diverses col·laboracions a mitjans com Com Ràdio o Radio 4 de RNE. “I avui estic jubilat, gaudint dels meus amics i, per descomptat, de les pel·lícules, que veig al cine o de la meva col·lecció de Dvds”.
L’embruix del mar
El parroquià s’estima una Barcelona en la qual ha arribat a viure a set barris diferents, però que en breu abandonarà per a mudar-se a un poble proper. “Les persones ens fem grans i canviem, i també la ciutat canvia. La meva relació amb ella és d’amor total, però jo aquí ja he fet tot el que havia de fer”.
—I quin ha estat el teu barri preferit de la ciutat?
—Tots tenen alguna cosa. Jo reivindico molt la zona on vaig néixer, Sant Gervasi, on hi ha de tot: bars, parcs, serveis. És molt net i molts barcelonins no el coneixen.
Però, malgrat aquest afecte pel seu barri natal, la seva relació amb l’urbs se centra en la mar i en l’embruix que, des de petit, el Mediterrani exerceix sobre ell. “Un dels records que m’enamoren de Barcelona és la primera vegada que vaig veure la seva línia de costa en el que va ser el meu primer viatge amb vaixell, anant cap a Eivissa. També m’encanten les Golondrinas i l’escullera i, si et soc sincer, fins i tot m’agrada més el port que la Barceloneta”, riu.
—Ara que te’n vas, no trobaràs a faltar aquest mar?
Carles Mir escura la seva copa de vi, potser per donar pas a una següent, i de fons l’Ella ho dona tot amb la seva insuperable versió del Someone to watch over me.
—Em trasllado a un poble de costa —replica amb el seu ampli somriure—, així que d’això no me’n faltarà.
