L’Egouttoir de Duchamp, passat pel filtre de l’artista Carlos Pazos, vigila ara les vinyes i oliveres del celler Mas Blanch i Jové. Aquesta és la novena peça escultòrica que es pot conèixer a la ja coneguda com “Vinya dels Artistes” de la Pobla de Cérvoles. Es tracta d’un bell reducte vinícola situat allà on es troben Les Garrigues, la Conca de Barberà i el Priorat, que ha apostat des dels seus inicis per la fusió d’art i vi enmig d’un idíl·lic paisatge rural. Aquest projecte neix d’una idea del pintor afincat a Agramunt, Josep Guinovart que una família de la localitat va fer realitat en aquest indret de Les Garrigues fa ja més de 10 anys.
A Mas Blanch i Jové s’hi troben escultures i instal·lacions de grans proporcions, nascudes de la mà d’artistes com Carles Santos, Guinovart, Joan Brossa, Susana Solano, Evru (Zush) o Frederic Amat, entre d’altres. Aquestes peces úniques conviuen en llibertat entre ceps i oliveres i amb les tasques i eines pròpies del treball del camp. El celler, que compta amb una espectacular sala de bótes decorada amb la pintura mural de Gregorio Iglesias, és el punt culminant d’aquest particular itinerari artístic, l’última etapa d’un recorregut que es converteix en una experiència per qualsevol visitant. La darrera incorporació a aquesta passejada és obra de Carlos Pazos, un dandy modern nascut a Barcelona el 1949 i que viu gran part de l’any a Paris, perquè considera que “l’art allí té un paper social i el públic valora als artistes en la seva justa mesura, tot al contrari que a l’estat espanyol”. Tot i així, Pazos, un expert en nedar contracorrent, ha estat reconegut també a casa. Al seu currículum hi figura el Premio Nacional de Artes Plásticas, el guardó espanyol més prestigiós, que va rebre el 2004 per una trajectòria artística tant fascinant com personal. Ara ha portat el seu Egouttoir a la Pobla de Cérvoles i en parlem amb ell, tot degustant un dels excel·lents vins nascuts d’aquestes vinyes.
Què suposa per a un artista com vostè, que ha exposat a les millors sales, tenir una obra en un espai a l’aire lliure tan especial com aquest?
Doncs és un honor. Vaig crear una altra obra per un espai obert, però va acabar a l’interior de la Fundación Antonio Pérez de Cuenca. Per tant, aquest No et prometo res és la meva primera obra a l’exterior. Jo faig peces més íntimes, més per estar recollides i mig a les fosques i aquí és tot el contrari, però n’estic molt satisfet. Pel meu caràcter depressiu sóc més d’interiors i d’estar a les fosques però els colors harmonitzen d’una determinada manera. En el Pantone de matisos d’estat d’ànim pots trobar-te que et va millor la llum o la grisor. Jo sóc de grisos.
Com ha preparat l’obra “No et prometo res”?
M’ho vaig prendre com un repte, però el que no volia era fer una ampliació d’una peça d’interior a l’exterior. El lloc que vaig triar per ubicar-la em va agradar perquè era l’indret que feia una connexió entre la Pobla i la vinya. És el belvedere de les vinyes, on tu mires per ser mirat. A partir d’aquí vaig començar a polir la idea inicial, fent-la de lectura més fàcil i amb connotacions més afinades i és el que vam aconseguir.
“No et prometo res”. Per què?
Un vi, si pogués parlar dins de l’ampolla, diria “no et prometo res” perquè s’hauria d’obrir l’ampolla i… a veure què passa. Un artista ha de fer el mateix, ha de fer el millor que sap i després l’espectador o el públic són els que diran si aquesta obra funciona o no. Per a mi és un objecte que jo retorno a la seva funció: és un objecte que servia per assecar les ampolles de vi. Avui en dia, amb la informació cultural que tenim, tothom relaciona aquesta peça amb Marcel Duchamp, però en realitat és un egouttoir que retorna als seus orígens entre les vinyes.
Vostè entén la cultura com una acumulació. És per això que es dedica a col·leccionar objectes i utilitza la tècnica del collage?
Penso que el col·leccionisme té un valor d’evocació i en el meu cas ve de família. En realitat jo em considero més acumulador d’objectes, ja que compro tot el que m’agrada i ho utilitzo per a la meva obra. En el cas de “No et prometo res” he traslladat els collage que faria en un interior a l’exterior i l’he fet in situ. He posat el rètol de neó penjat de les roques, hem trobat una cova on he fet una instal·lació que anomeno La Capella dels Trastos i així he acabat fent un collage dins el paisatge. He de fer més d’una cosa perquè l’austeritat no és el meu fort.
La seva obra de vegades ha estat titllada de kitsch i fins i tot de Pop Art.
Bé, jo parteixo del Pop Art, però més anglès i no tant americà. Jo em sento més a prop d’un Richard Hamilton que d’un Andy Warhol. Fixa’t que el primer té una vinculació més directa amb Duchamp i jo m’hi sento molt proper. El Hamilton és un gran intel·lectual i el Warhol és un gran filòsof que agafa unes bases conceptuals tremendes i les transforma en art. També m’agraden altres artistes com Chris Burden o Bruce Nauman.
Creu que l’art arriba al gran públic o es queda només als museus o sales d’art?
Aquí tenim un públic molt inculte i la burgesia catalana també és molt inculta. No es fa res des de l’ensenyament, en general és bastant trista la manera com s’ensenya l’art en aquest país. No sempre les bones intencions per part de certes capes d’ensenyament han estat prou fructíferes. Culpabilitzo l’espectador i el poder i els polítics, però també puc dir que jo no he trobat una manera més fàcil d’arribar a tothom. A Paris hi ha uns pressupostos per a cultura fantàstics i la manera d’ensenyar i d’apropar la gent a l’art és molt diferent. Per això penso que no és tant que no s’ensenyi a museus i sales, si no que ho hem de fer d’una altra manera.
De fet, vostè considera les barres de bar gairebé com el seu estudi.
Les barres del bar i tot el que comporten m’inspiren molt. Sempre quedes amb amics i les situacions que això comporta o et trobes amb algú que t’explica coses molt interessants. A més, jo crec que sense drogues l’art no és gens interessant i la mínima expressió de les drogues és l’alcohol. Jo no conec cap artista bo o que a mi m’interessi que no es drogui, per exemple Hamilton. Per fer art has de ser una mica sensible i el món és tan terriblement horrorós que plegaries.
El seu caràcter depressiu l’ha ajudat a configurar les seves obres. Per a vostè, la vida és sofriment i l’art una taula de salvament?
La depressió és la gasolina de l’artista i molts amics que em coneixen bé em diuen que no els agrada que estigui deprimit, però saben que quan surto d’una depressió és quan faig les coses més interessants. Desgraciadament, és bastant així i cada cop trobo el món més horrible. A més hi ha també el tema dels nens que m’horroritzen i trobo una irresponsabilitat total dels pares portar criatures al món perquè toca.
D’entrada, les seves obres semblen divertides, alegres, de colors, però quan t’hi vas fixant se t’acaba congelant el somriure els llavis.
A les meves obres hi ha una profunda malenconia. El que passa és que intento treure el meu sentit de l’humor, el més àcid que puc i d’aquesta manera explicar les coses. El brutalisme o el vòmit tampoc m’agraden. Pretenc ser el més elegant que puc per explicar temes horribles. L’humor és molt important i ajuda a salvar-te.
Considera que li ha anat bé la vida? Sent que pot arribar a ser feliç?
Considero que visc bé, però viure i felicitat és un antagonisme. M’he divertit molt, m’ho he passat molt bé i intento disfrutar, però no em considero feliç. Podria ser perillós, perquè la felicitat es relaciona amb la indolència i jo no sóc gens indolent.
Imatge destacada: Carlos Pazos davant la instal·lació “Vinya dels Artistes” al celler Mas Blanch i Jové. Foto de Santi Iglesias
