Quan ens vam despertar el 19 de juny de fa un any, entre totes les notícies sobre la pandèmia, un altre trist esdeveniment va cridar la nostra atenció: l’escriptor Carlos Ruiz Zafón havia mort a la ciutat de Los Angeles a causa del càncer de còlon que patia des de feia uns anys. I vam quedar en silenci. Aquell silenci que es troba al punt final d’una novel·la de la qual hem gaudit, però que acabem de finalitzar.
Zafón sempre va dir que no sabia molt bé d’on va néixer la seva vocació, encara que per al seu pare sempre va ser important la literatura i els llibres. A L’ombra del vent va escriure: “Crec que res succeeix per casualitat; les coses tenen un pla secret, encara que no ho sapiguem”, una frase que, gairebé podríem dir, va ser premonitòria del que seria el seu futur èxit en el món de la literatura.
Les seves primeres novel·les les va dedicar a la narrativa juvenil, però ja en elles comencem a albirar aquest mantell fantasmal del vapor que li servia de rerefons per a parlar-nos d’una ciutat, un espai o un estat d’ànim. La boira, que tant li agradava —gairebé tant com buscar i col·leccionar dracs—, seria un element conductor en la seva literatura.
“Crec que res succeeix per casualitat; les coses tenen un pla secret, encara que no ho sapiguem” (L’ombra del vent)
L’escriptor barceloní és dels més reconeguts de la literatura internacional dels nostres dies i, a més, ostenta el títol de ser el més llegit a tot el món després de Cervantes, ja que les seves obres s’han traduït a més de 50 idiomes. De fet, la saga El cementiri dels llibres oblidats ha resultat ser un dels grans fenòmens de les lletres contemporànies en els cinc continents, però mai en vida va consentir que es dugués a la pantalla gran, gelós per conservar intacta la màgia del que havia creat.
Admirador del compositor John Williams, autor de les bandes sonores de Star Wars, Harry Potter o Indiana Jones, Zafón també es va llançar a compondre música, fins i tot abans de començar a escriure. Però no va ser fins a 2014 que va poder estrenar al Palau de la Música la suite simfònica que va compondre per a L’ombra del vent i que va arreglar per a la Simfònica del Vallès, Gregori Ferrer. “Escric música sense pretensions, com a diversió i també com a vàlvula de fuita quan estic immers en la creació d’una novel·la; i en totes dues tasques busco els recursos més eficaços per crear l’atmosfera que necessita l’obra”, afirmava. El van convidar a tocar el piano, instrument que dominava, a la presentació, però va al·legar ser un modest pianista, a més de compromisos professionals. Aquesta modèstia veritable, que no va mutar gens quan es va convertir en un gegant de la literatura.
“Amb la música entro per la porta del darrere de la història que estic escrivint, i és molt curiós, perquè a vegades m’indica el camí a seguir”, comentava sobre el seu procés creatiu. Encara que les seves composicions musicals són un personatge més de les seves novel·les, aquestes no estan gravades en disc, ja que les compartia amb els seus lectors a través del seu web. Podria ser un bonic homenatge, que les seves peces fossin enregistrades per una orquestra i descobrir-nos també aquest perfil que va desenvolupar en paral·lel als seus llibres.
“Amb la música entro per la porta de darrere de la història que estic escrivint, i és molt curiós, perquè a vegades m’indica el camí a seguir”
Malgrat que quan va poder va marxar a viure a Los Angeles, mai va oblidar el lloc que el va veure néixer. Barcelona és a l’univers zafonià el que la ciutat fictícia de Macondo a la literatura de Gabriel Garcia Márquez. No és únicament una actriu més, sinó que és l’escenari perfecte, el teló de fons que emmarca qualsevol història somiada en la qual, fins i tot un racó inventat, sembli real. I els seus personatges —com ens passa als molts que hem vingut de fora a viure aquí— no poden evitar mostrar-se poèticament fascinats per la ciutat. Encara que hem de reconèixer que Zafón va dibuixar una ciutat plena de broma i boira, més a prop del Londres de Dickens que de l’enclavament mediterrani que és, aconsegueix que el lector se la cregui i la reconegui com a tal.
El seu nom va quedar unit al d’altres grans literats com Mercè Rodoreda, Juan Marsé, Carmen Laforet, Eduardo Mendoza o Manuel Vázquez Montalban, els qui també van retratar la capital catalana i, d’alguna manera, van contribuir al fet que l’any 2015 la Unesco la declarés Ciutat de la Literatura.
Des de 2001, van començar a sorgir a Barcelona rutes literària inspirades en els llibres de l’escriptor, que no han deixat d’augmentar, fins a tal punt que la mateixa editorial Planeta, a la vista que s’estaven publicant guies de tipus amateur en diferents països, va encarregar a Sergi Dòria —amb la benedicció de l’autor— la Guia de la Barcelona de Carlos Ruiz Zafón, per unificar sota un treball oficial, les rutes que segueixen els llibres de la manera més fidel possible. Potser és l’excusa ideal perquè, a través de la literatura, tornem a redescobrir la ciutat amb ulls nous, com els de Daniel Sempere, el nen de deu anys protagonista de la saga.
El seu nom va quedar unit al d’altres grans literats com Mercè Rodoreda, Juan Marsé, Carmen Laforet, Eduardo Mendoza o Manuel Vázquez Montalban
Fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona va retre un homenatge a l’escriptor amb personalitats que van estar molt a prop de l’home que va ser, amics, i a més, amb la participació de la seva companya vital, Mari Carmen Bellver. Molts van ser els que van apostar per ell en els seus inicis, entre els quals cal destacar a Terenci Moix, i quina sort la nostra que així fora, perquè ens van permetre descobrir que en un Cementiri de Llibres Oblidats habiten veritables joies.
Hi ha alguna cosa que defineix a l’home darrere del nom i és la presentació que d’ell mateix fa, que encara avui podem trobar en el seu web. Així que deixem que sigui Carlos Ruiz Zafón qui ens expliqui, de nou, una bonica història, perquè així, com els bons llibres, sempre vulguem tornar a ella:
“La meva afició als dracs ve de llarg. Barcelona és ciutat de dracs, que adornen o vigilen moltes de les seves façanes, i em temo que jo sóc un d’ells. Potser per això, per solidaritat amb el petit monstre, fa ja molts anys que els col·lecciono i els ofereixo refugi a casa meva, dragonera a l’ús. Al dia d’avui ja són més de 400 criatures les que fan el meu cens, que augmenta cada mes. A més d’haver nascut l’any, per descomptat, del drac, els meus vincles amb aquestes bèsties verdes que respiren foc són nombrosos. Som criatures nocturnes, aficionades a les tenebres, no particularment sociables, poc amigues de gentilhomes i cavallers errants i difícils de conèixer”.
