“Encara que sempre va ser el meu somni, dibuixar i fer còmics no em semblava una opció viable, per això vaig estudiar disseny i filosofia, i vaig començar a treballar com a dissenyador. El cas és que trobava a faltar dibuixar”. Recolzat a la barra, Carlos Sánchez es pren un segon de pausa dramàtica per xarrupar el primer glop del seu Campari Spritz, “fresc i amb un punt amarg”, acabat de servir.
“Trobava molt a faltar dibuixar —prossegueix, posant èmfasi en això de molt, que sona a moooolt—, per això, al final vaig decidir apostar-hi, em vaig apuntar a un postgrau d’il·lustració i, bé, aquí estic, uns anys després”.
Al seu costat, sobre la barra, un exemplar de Runes (HarperKids), la primera novel·la gràfica d’un jove rialler que, des de petit, capficat en un romanç amb el còmic dels que duren tota la vida, dibuixava les seves pròpies historietes. “Potser una de les coses que més m’ha marcat va ser el fet d’anar a veure El castell ambulant al cinema. Vaig tenir la sort que els meus pares m’hi van portar a veure-la quan va sortir i, per a mi, va ser un abans i un després. Sortint de la projecció em vaig convèncer que volia fer coses així de guapes en algun moment de la meva vida”. I les va fer, és clar. Les fa.
I, certament, no es pot negar un evident amor per la imatgeria de Studio Ghibli, mirant el seu traç i la història del seu debut, plena de màgia, dracs, ogres, druides, al·lusions a Lewis Carroll “i referencies culinàries, sobretot, a gofres, perquè la veritat és que gran part de la història i els personatges d’aquest còmic els vaig idear amb l’ajuda de la meva parella, mentre fèiem llargs esmorzars de cap de setmana”.
Tan bonic, que semblava spam
Quan va decidir apostar per la il·lustració, el parroquià de seguida va comprovar que la jugada era guanyadora. “De sobte, em vaig trobar fent allò que realment m’agradava fer i gaudint del que estudiava”. A més, a l’acadèmia va ser on va conèixer la Monika, la seva parella, “que és una il·lustradora genial i amb la qual treballem plegats”, i a un “variat grup d’amics” amb els quals manté el contacte.
Sánchez està treballant en la segona part de Runes, que serà “més professional”
Acabats els estudis, va publicar il·lustracions en alguns llibres i revistes, deixant veure, aquí i allà, allò del que era capaç. “Fins que un dia Flying Eye Books va contactar amb mi i em va donar l’oportunitat de publicar un còmic amb ells”.
—Et vas quedar al·lucinat, oi?
“Doncs mira, la veritat és que vaig trigar diversos dies a creure-m’ho —riu—, pensava que es tractava d’algun engany o de spam. Però no! Va resultar ser veritat i de seguida ens vam posar a treballar en Runes que, a més de ser el meu primer treball com a autor de còmic, és en certa manera bastant personal”. L’obra va veure la llum originàriament en anglès, “i ara podem gaudir-la en castellà i català, cosa que em fa molt feliç perquè, entre altres coses, ara els meus pares han pogut llegir-la”.
La inèrcia positiva fa que l’artista confessi estar ficat “en mil coses alhora”, amb un excés de creativitat que el porta a començar projectes constantment, “encara que molts d’aquests no arriben enlloc”. El que sí que s’albira en un horitzó raonablement proper és la segona part de Runes,“que ara mateix estic cuinant i que serà més professional, a més d’estar preparant paper toys d’alguns dels personatges de l’obra”. D’altra banda, avança que, entre diversos projectes “dels quals no puc dir massa cosa de moment”, està fent un fanzine amb la Monika, “basat en una història que ella va crear fa uns anys”. I somriu quan explica això. “És un plaer treballar amb la teva parella en un projecte que als dos ens encanta”, afegeix, amb autèntica electricitat vibrant en la seva mirada.
Viure a la ciutat màgica
“Barcelona era la ciutat màgica en la qual jo volia viure”, explica el parroquià, que va passar la seva infància “en un barri cent per cent andalús de L’Hospitalet, perquè la meva família és gairebé tota originària del sud”. De nen, anava a un col·legi de l’Eixample, “al costat d’on treballava la meva mare”, i aleshores, en aquest anar-i-tornar entre “aquell barri senyorial ple de pisos nobles, i el nostre piset que apuntava a un carrer ple de yonquis”, es va anar enamorant d’aquella ciutat “on passaven totes les coses guapes”. I la va anar recorrent “amb els llibres del Carlos Ruiz Zafón, a la recerca dels edificis, les places i els llocs que descrivia”.
I al final ho va aconseguir. “Em vaig mudar amb la meva parella i sí, aquí estem, vivint a Barcelona. Potser no la Barcelona en la qual aquell Carlos petit creia, però sí una Barcelona més viva, més dinàmica i, sobretot, més divertida”. I xarrupa l’últim glop del seu Spritz, abans d’al·ludir al gran obstacle: la situació del lloguer. “Porto tota la meva vida volent viure aquí, i ja veurem quants anys podré continuar fent-ho, amb els preus del lloguer pujant a aquest ritme”, reflexiona amb un núvol de preocupació enfosquint el seu rostre.
—El que pujarà, si no ho acompanyes amb alguna cosa de menjar, és aquest Spritz que t’acabes de prendre. A més, ja és l’hora de dinar!
Carlos Sánchez recupera immediatament l’alegria i crida la Monika, perquè l’acompanyi a peu de barra i, plegats, menjar alguna cosa.
—Voldreu menú, tapes, mirar la carta, racions…?
“Racions, sempre!”, exclama el parroquià. “M’agrada poder picotejar una mica de tot, tastar diferents plats i, sobretot, poder compartir-los”, afegeix, amb un somriure d’orella a orella.
