“Un gintònic. La ginebra suau. Espècies si vols, però, si et plau, amb mesura. Que no sembli que fico el cap a una sopa juliana”.
Vespreja quan en Carlos Zanón arriba al bar i demana la seva consumició amb un somriure amable i la mirada posada en diferents llocs, algun dels quals són aquí, però no tots, perquè el cap només és un i els fronts oberts són multitud.
“Sóc escriptor —afirma—. Només això. No sé fer altra cosa més. Tinc el cap desordenat i gairebé no sé fer res que no sigui ficció. Escric novel·les, poemes, articles, crítiques de discos i llibres”, explica qui tots sabem que és més, molt més, del que diu: ni més ni menys que el comissari de BCNegra, un dels més prestigiosos festivals dedicats a la novel·la negra a Europa, un càrrec heretat de la mà del mític i enyorat Paco Camarasa.
El fet més significatiu és que Carlos ha arribat on està per si sol. “No tinc el que tinc per haver tingut padrins, per haver venut la meva ànima al diable, per haver acontentat a l’amo”. De família de classe treballadora, aquest cinquantí barceloní que es defineix a si mateix com a “obsessiu, molt competitiu i cada cop, suposo, més insuportable”, s’enorgulleix de no haver contret deutes amb ningú.
Jo vaig ser en Johnny Thunders, i també en Pepe Carvalho
Quan es tracta de parlar de moments clau, d’aquests que et canvien la vida, la perspectiva, els objectius, el full de ruta, en cita tres: “Escriure Tarde, Mal y Nunca i que arribés a les mans de Rosa Mora i de Paco Camarasa; quan vaig guanyar l’Hammett per Yo fui Johnny Thunders i quan vaig fitxar per Editorial Salamandra”.
Curiosament no parla d’aquella missió suïcida en la qual es va enrolar amb la cega temeritat d’un mercenari en la selva del Congo per a sortir-ne, a més de viu, sencer i victoriós: recollir un testimoni candent com el del mític Carvalho del Manuel Vázquez Montalbán, i retornar-lo a la vida amb Problemas de Identidad; una reinvenció del mític detectiu que va assassinar (presumptament) al Kennedy, que evitava amb mestratge una mímica que hagués abocat el projecte a un fracàs sísmic i, en canvi, aconseguia mantenir les essències bàsiques d’aquest personatge tan barceloní i, alhora, tan universal.
La ciutat narrada, la ciutat viscuda
“Hi ha moltes Barcelones, i dues llengües per a fer-les parlar”, afirma l’autor d’obres tan d’aquí com No Llames a Casa o Taxi, abans de desitjar “que la capital de Catalunya es traslladi a Girona i ens deixin una mica en pau als barcelonins”.
Carlos Zanón diu no estimar la seva ciutat. Ni tan sols, assegura, sap si se l’estima. “Ara em cau millor, quan ja no diu tothom que és meravellosa i rica i llaminera. M’agrada ara, que li criden lletja, vella, malalta. Una ciutat és gent aquí i ara”. I aquesta li agrada més en aquests moments en què “no és ni suficientment catalana per a uns, ni suficientment espanyola per a uns altres”.
Sigui com sigui, la Barcelona dura, inhòspita, cruel, afilada, ladina, traïdorenca, reumàtica que Carlos descriu —que escriu— ha sabut guanyar-se l’interès, quan no l’amor, de milers de lectors a tot el món. Una ciutat viscuda en dies sense nom i nits que no s’acaben, explicades amb minuciosa veritat per part de qui nega ser ocell nocturn, però domina els calius de la nostra humida i ombrívola matinada metropolitana.
Amb una tírria especial per la seva “burgesia ociosa i inculta, el seu supremacisme classista i la trepa de la seva quinquería local”, per a il·lustrar com veu ell la ciutat, es remet a l’eloqüència d’un episodi històric: “Durant la guerra civil, l’objectiu dels antiaeris col·locats a la muntanya del Carmel era defensar la ciutat de l’aviació italiana que feia costat a Franco. Mai van derrocar cap avió. Però, en el seu afany per defensar la ciutat, la munició que disparaven queia sobre la mateixa. És a dir, li feien mal tant els que l’atacaven com els que la defensaven. Això és molt Barcelona”.
—Prendràs alguna cosa més?
—Sí, un altre gintònic—, demana, mentre treu un paquet de tabac ros per a sortir a fumar.
—I després, voldràs sopar?
—Vinga.
—Tinc menú i també racions molt bones, avui.
— Menú, si us plau. Això de la ració, com picar a una barra, no ho entenc. Jo soc d’asseure’m a menjar.
—També tenim plats combinats.
—El plat combinat és una cosa que hauria de ser dirigida al Codi Penal.
