[dropcap letter=”H”]
a creat un univers i un llenguatge propi tan misteriós com atractiu, protagonitzat bàsicament per la dona, el seu cos i la seva connexió amb la natura. La seva relectura de l’art clàssic la porta a terrenys inquietants on aconsegueix una bellesa radical i sense prejudicis que s’ha convertit en objecte de desig per a les marques més sofisticades.
Diu Carlota que des de molt petita era una nena molt visual, però que li feia por expressar-se a nivell artístic. I que no va ser fins que la seva amiga Olga de la Iglesia, també fotògrafa, li va regalar una càmera analògica que va descobrir, en sobreexposar les fotos gairebé sense voler, tot un univers de textures i colors.
La fotografia analògica la va apassionar per diversos motius. El resultat final era un objecte físic i palpable, hi havia també una fascinació per “la bellesa de l’error” i, per descomptat, per la causalitat, tot el que podia passar en el transcurs de captar una imatge.
El tema principal de les seves primeres fotos van ser alguns autoretrats i, sobretot, les seves amigues a la natura. “Era una època en què anàvem amb les meves amigues a Cadaqués i a les Balears i acostumàvem a estar nues a les roques. Era una petita revolució. Una gran sensació de llibertat. Una època en què començàvem a madurar i a relacionar-nos amb el nostre cos i amb la visió que teníem de nosaltres mateixes “.
En començar a compartir les seves imatges també va començar a rebre respostes i feedback. Va intuir que allò tenia pes. “Era important el fet que, com a dona, estigués retratant altres dones i que la imatge que donàvem fos tan solidària. Era un espai segur en el qual ens sentíem lliures”.
“En estar en un cos de dona, el meu primer interès sempre ha estat aquest. A més, el meu pare va morir quan tenia 15 anys i em van criar la meva mare i la meva germana. I, des d’adolescent, sempre he tingut un grup d’amigues molt sòlid que també són com la meva família. Em fascina la seva bellesa i solidaritat. Per a mi les dones són deesses i intento expressar-ho de les màximes maneres possibles”.
Es defineix com una persona molt ansiosa que sempre ha tingut una obsessió per allò balancejat i equilibrat, per compensar. “Era una nena molt traumatitzada i amb molts problemes i l’art sempre ha estat molt terapèutic per a mi. Sento que tinc molts dimonis dins i intento projectar tot el contrari en les meves imatges”.
Un bon dia la va trucar Solange, la germana de Beyoncé. Havia vist les seves fotos a Instagram i volia comptar amb ella per a la direcció artística i la imatge del seu segon disc, A Seat at the Table, que té una potent càrrega social i racial. Allò va canviar la vida i la carrera de Carlota i la va situar, d’un dia per l’altre, al mercat internacional, amb representant a Londres i ofertes de treball per a les marques més cotitzades de tot el món. I exactament aquí és on es mou actualment aquesta artista tan tímida i sensible com determinada i enèrgica. Treballa amb la productora O, fundada per Luis Cerveró, i en la qual es troben alguns dels talents emergents més innovadors de la fotografia, la realització i la direcció artística.
Carlota ha irromput com un gran alenada d’aire fresc en un món, el de la publicitat, saturat de clixés i imatges viciades des de temps remots. “És rellevant que jo, com a dona, fotografiï altres dones i que les models, en acabar la sessió, em diguin com de còmodes s’han sentit. I com n’és de diferent que les fotografiï un home a que les fotografiï una dona. Al final nosaltres actuem com miralls. Jo sé el que vol una dona! No tenia sentit que durant tants anys els únics que decidissin com es presentava en l’imaginari col·lectiu la imatge de la dona fossin els homes. És absurd”.
