Carme Riera torna a la novel·la preguntant-se què hi ha després de la mort

Feia sis anys que Carme Riera (Palma, 1948) no publicava cap novel·la. L’escriptora ha dedicat molt temps a la biografia de Carmen Balcells, Carmen Balcells, traficante de palabras (Debate, 2022), i es va deixar veure breument amb La pau dels somnis feliços (Edicions 62/Bruguera), una novel·la il·lustrada que era més aviat un conte per a adults en el qual reivindica la figura de les sirenes. Per a l’editora d’Edicions 62, Pilar Beltran, tanta espera converteix el llançament d’Una ombra blanca (Edicions 62/Alfaguara) “en un esdeveniment de primera magnitud”, amb el retorn d’una autora que sap com teixir una novel·la perquè vagi creixent a cada pàgina, sense importar la multiplicitat de veus. “El lector ha d’anar construint el text a mesura que avança”, assenyala Riera, permetent que la narració vagi madurant quan els seus fonaments es qüestionen, sent conscient que els seus personatges, com passa amb els de carn i ossos, no sempre diuen la veritat. “Com una nina russa”, resumeix Carolina Reoyo, editora d’Alfaguara.

Fins i tot es permet que Una ombra blanca passi entre el sud dels Estats Units i Mallorca, com ja va fer a Cap al cel obert (2000), on va combinar la seva illa natal amb Cuba. De Mallorca, ho té clar, mai se n’ha anat, segueix en aquest “lloc tan pròxim i entranyable”. Estirant el fil, recorda quan era petita a una nena que vivia a l’illa sense els pares, cuidada per altres, la qual cosa la va impactar molt, una trama present a la novel·la. Aquesta noia, anomenada Diandra Luker, es va convertir en productora de cinema i es va casar amb Michael Douglas. Sobre els Estats Units, indica que ha pogut narrar-lo perquè ha viscut allà diverses vegades. “Amèrica em va canviar el punt de vista”, confessa. Fins i tot recorda alguns llocs on va estar, com un bar d’ostres molt pintoresc, on es tiraven les restes a la mateixa taula.

La sorpresa, remarca la seva editora en català, recau en el fet que s’aventura a indagar sobre les experiències pròximes a la mort. “Volia escriure des de fa anys sobre un tema que em preocupa: què passa quan ens morim?”, explica Riera, sense oblidar que aquesta novel·la es va escriure durant la pandèmia. “Tothom té por a la mort; si hi hagués una altra vida, li tindríem menys. M’agradaria pensar que existeix”, afegeix. L’escriptora fa que la protagonista d’Una ombra blanca, la mundialment coneguda cantant d’òpera Barbara Simpson, pateixi un infart en plena actuació però no s’acabi d’anar del món perquè té deutes per solucionar. Riera s’ha dedicat a documentar-se sobre aquells casos de pacients que sobreviuen després d’estar en mort clínica, els qui expliquen que s’endinsen en un lloc de pau, molt lluminós. “La novel·la es pot entendre com una d’autoajuda. Si posem això com a eslògan, tenim alguna possibilitat que funcioni”, comenta irònicament l’escriptora, també catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE).

Aquest desencadenant es barreja constantment amb la música, des de les òperes de les quals parla Barbara Simpson, amb picades d’ullet al Liceu i el festival de Perelada, fins a la vida de músics ambulants que van portar els pares de la protagonista. “M’agrada molt l’òpera”, recalca Riera, qui va escriure el llibret de L’Arxiduc, sobre la vida de l’Arxiduc Lluís Salvador, aristòcrata austríac que va viure a Mallorca entre finals del segle XIX i principis del segle XX. A més, ara li han demanat que escrigui una òpera sobre els jueus conversos de la seva illa, presents en la novel·la Dins el darrer blau (1995), trama que va continuar a Cap al cel obert. Sent Tosca de Giacomo Puccini una de les seves òperes preferides, no sorprèn que sigui la que està interpretant la soprano quan pateix una crisi cardíaca. A més ho fa al Met de Nova York, una sala que Riera visita sempre que pot.

Malgrat que han passat gairebé 50 anys de donar-se a conèixer amb el llibre de contes Et deix, amor, la mar com a penyora (1975) i sumar una desena de títols, Riera encara té molts dubtes davant qualsevol nou projecte, com amb el títol aquesta vegada, provant múltiples opcions —Els colors de l’arc de Sant Martí o El retorn de la deessa blanca— fins a acabar en Una ombra blanca. “El pitjor moment del món són les galerades, són terribles”, subratlla l’autora. Per això, mai es rellegeix, la qual cosa l’ha portat a oblidar-se de moltes de les coses que ha escrit, com va comprovar quan va deixar d’entrar en una conferència en la qual havia de participar pensant que parlaven d’una altra persona. El que sí que té bastant clar a hores d’ara és que “la literatura no serveix per moure el món”, com va arribar a creure, però no per això deixa d’avisar sobre aquelles situacions que considera injustes, com la discriminació racial i de gènere que apareixen a Una ombra blanca. “Els escriptors transgredim des de la llengua i tot el políticament correcte no ens ha d’afectar”, defensa. De moment, té dues idees per a noves novel·les, però encara no ha volgut revelar cap detall.