Per a aquells que no sàpiguen res de la hipnòtica figura de l’agent literària Carmen Balcells, han de començar sabent que, si li havia agradat un llibre, plorava. Segons remarca la seva biògrafa, l’escriptora Carme Riera, la llàgrima fàcil s’acompanyava per la seva capacitat per convertir-se en el centre d’atenció de qualsevol festa o ser implacable per aconseguir un bon contracte. El més important era caure-li bé. I tenir la carta astral a favor. O haver superat una anàlisi grafològic.
Aquestes són algunes de les infinites anècdotes que envolten a l’agent literària que va fascinar a una llarga llista d’escriptors, entre ells sis Premis Nobel, i va posar a Barcelona en el mapa literari. Carmen Balcells (Santa Fe de Segarra, 1930 – Barcelona, 2015) va tenir una vida de llibre i, com no podia ser d’una altra forma, ha quedat recollida a Traficant de paraules (Rosa dels Vents, 2022), una biografia que la protagonista no hauria autoritzat. Malgrat això, Riera, una de les escriptores representada per Balcells, la va escriure per contribuir així a la seva beatificació, segons ha explicat aquest dilluns en una nova sessió del cicle The New Barcelona – Moments Estel·lars, organitzat per The New Barcelona Post, en col·laboració amb Must Media Group, CASA SEAT i Barcelona Global, i presentat pel periodista i professor de la UPF-BSM Toni Aira.
L’escriptora, amiga i “clienta” de Balcells —com sempre definia l’agent literària als seus representats, malgrat que tingués una bona relació amb ells—, tenia molt material, més sent l’afortunada que la va entrevistar per primera vegada, l’any 1982, encara que Balcells quedés completament defraudada. “Deia que els escriptors eren els que havien de parlar i els agents, callar”, recorda Riera.
Per poder conèixer bé a l’agent literària, Riera primer va tenir la bona sort de caure-li bé. Després, va superar una altra prova vinculant: a ella i els seus fills la pitonissa que l’agent literària tenia en nòmina els havia fet la carta astral i no hi havia perills en l’horitzó. Hi havia a qui li feia que li analitzessin la lletra per saber si podia confiar en ell. Balcells no només creia en els ascendents, sinó que també preferia signar contractes en els dies 7, 17 o 27 de cada mes. I, òbviament, s’havia de vigilar amb la sal i el número 13. Així que, si alguna vegada quedava amb gent i es donava la coincidència que el nombre total de convidats era aquesta desafortunada xifra, cridava a la seva filla per fer fugir la mala sort.
Una vegada passats aquests tràmits, poc convencionals, Balcells cuinava macarrons, com explica Eduardo Mendoza, o enviava flors sempre que podia, aniversaris, sants i quan fes falta. A Riera, una vegada les hi va enviar un 26 de juliol. “Com si et diguessis Anna”, deia la targeta, perquè, és clar, era Santa Anna i no Santa Carme, però mai està de més tenir un detall. Va haver-hi a qui li va deixar la seva casa perquè escrivís. Sempre tenia a disposició de qui fes falta al Dionisio, un taxista preparat per a qualsevol situació. I, si es trencava la rentadora, hi havia autors que abans trucaven a l’agència en lloc de buscar la garantia. “La Carmen, en el fons, el que volia ser és déu”, resumeix Riera, “volia estar a l’altura de les circumstàncies, encara que signifiqués la ruïna… Tenia una generositat immensa”.
Costa creure que algú així no fos un personatge imaginat per autors com Gabriel García Márquez, un dels escriptors principals als quals, afortunadament sent de veritat, va representar. Encara que va començar malament, aquesta relació va acabar posicionant a la capital catalana i donant forma al que es va conèixer com el boom llatinoamericà. A Balcells li havien parlat de García Márquez i va decidir anar-se’n a presentar. Va viatjar fins a Mèxic el 1965. Però a l’escriptor li va semblar que el que li proposava era “un contracte de merda”. L’agent literària va persistir i va aconseguir que el colombià s’establís a Barcelona a finals dels anys 60. El va seguir Mario Vargas Llosa, així com tots els seus amics, entre ells, Carlos Fuentes.
A Balcells li havien parlat de García Márquez i va decidir viatjar fins a Mèxic per presentar-se. A l’escriptor li va semblar que el que li proposava era “un contracte de merda”. Per sort, l’agent literària va persistir.
Malgrat que Barcelona era una ciutat grisa, en plena dictadura, els escriptors llatinoamericans van trobar una capital mediterrània on viure còmodament, sense ser massa cara i a prop de França, segons assenyala Riera. “La Carmen va expandir el boom llatinoamericà”, remarca la seva biògrafa. Ho va fer perquè els va unir, com a escriptors en castellà, sense diferenciar de quin país venien.
Més enllà de les anècdotes, Balcells va aconseguir canviar un sector caracteritzat per clàusules impossibles, com les que ofegaven a l’autora més venuda d’Espanya, Corín Tellado, amb un contracte que la lligava per a tota la vida. L’agent literària va aconseguir l’aprovació del que es va conèixer com la clàusula Balcells, permetent que els escriptors poguessin fraccionar el pagament a Hisenda quan rebien un premi o els ingressaven una bestreta important. Tan miraculós va ser el que va obtenir que Balcells va muntar una festa i es va presentar disfressada de Papa, repartint benediccions entre els assistents. Si no va ser déu, va estar molt a prop. Qui no s’ho cregui, que li pregunti al capellà a qui li havia regalat un ordinador. Mai li havia funcionat fins al dia en què va morir Balcells. “No he pogut fabular res”, assegura Riera.
