Carmen Rigalt: “El periodisme d’avui és un acudit, la gent ja no creu en ell”

Serà una entrevista agra —li vaig anunciar. Normal, tot just acabades les Noticias de mi vida de Carmen Rigalt, un llibre de “records separats i deliberadament esvalotats” que a ella li va donar per escriure en el silenci de la pandèmia, convalescent d’un atac al cor: “M’havien fet fora del diari (El Mundo, que després de 30 anys la va facturar de cop i volta o en una trobada de 30 segons amb el seu actual director, en plena depressió postinfart), i devia un llibre des de feia 15 anys a l’editorial (Planeta)”. No se li va ocórrer res millor a fer a la Rigalt, gran senyora de la crònica mundana i de qualsevol crònica, i també de l’entrevista (també i, encara que li pesi, perquè renega del gènere i el considera impossible: serà traïdora?); a qui es reconeix pel seu verb mordaç, el tacte punxant dels seus adjectius, la seva punteria en parlar i l’eloqüència dels seus silencis.

Però qualsevol previsió es quedaria curta. Va acabar amb llàgrimes de nostàlgia l’entrevista o el gènere en el qual ella ja no creu (preguntaré a Planeta si això va en el lot, això de les llàgrimes): embolicades en aquesta boirina que comença a colar-se en els matins i capvespres d’Agost prement la marxa enrere del temps. Passa cada any, no és notícia, però aquells que hem nascut durant el Setembre, l’espessor blanca de la seva llum ens sumeix en el no-res. Carmen Rigalt (Vinaixa, Lleida, 13 de setembre de fa 70 anys): una catalana res pro, però irremeiablement catalana.

En el llibre en qüestió, trobem una dona víctima de moltes més fòbies de les que se li coneixien, per les seves cròniques, com a l’ascensor de la seva editorial a Barcelona (va ser finalista del Planeta amb Mi corazón que baila con espigas), els túnels de les rondes perifèriques o els avions sense benzodiazepines (en una ocasió va sortir fugint pel passadís quan les hostesses ja alçaven artefactes, i això s’explica a la professió). Però t’arrencaves les pestanyes una a una davant la por, des de nena, i pateixes agorafòbia! Quantes més sense confessar, Carmen?

“Es poden enumerar, però és millor no explicar-les. Vaig ser una nena molt nerviosa, em portaven contínuament al metge i em retenien al llit, mentre em donaven aquelles Luminaletas que… Sí, aquest podria ser l’origen de tot. I quan va morir el meu avi, tenia 8 anys, em vaig arrencar les pestanyes per primera vegada. Suposo que l’agorafòbia és la mare de totes les meves fòbies, però ara estan aplacades, latents: hi ha moltes coses que no faig per no despertar-les”.

— També hi ha una jove periodista esforçada per arribar, i això encara xoca més, sempre t’has vanagloriat de la teva indolència. Perdó?

— Aquí sí que no m’hi reconec. Sí, m’ha agradat sempre escriure i, sí, m’he barallat per fer les coses; però sóc molt indolent, en molts sentits.

Carmen Rigalt va ser, efectivament, la reina de l’entrevista indolent, fins que hi va renunciar el 1995, perquè s’havia cansat, va dir. Havia inventat un gènere que després molts van emular, però pocs li van arribar a la sola de la sabata (només cal que recordem la seva conversa amb Mariano Rajoy encara ministre, o la corbata d’un Jorge Valdano sense parlar de futbol). No és fàcil dissimular l’empipament quan la mateixa Rigalt diu ara que “el periodisme està renyit amb l’entrevista” i, encara que tingui raó en sentit estricte, pots jurar que mai vas trobar a ningú darrere de tants personatges? (encara que el que voldria preguntar-li és: què cony fem tu i jo aquí en una tarda de diumenge de ple estiu?!)

“Tinc molt mala opinió de l’entrevista: és un gènere que avui es conrea molt malament. Sí que va haver-hi una època, la dels dominicals, amb Sol Alameda i Rosa Montero, en què es feien bé, però això es va acabar: les revistes van implantar formats molt rígids en els quals és impossible fer una bona peça, i els diaris les menyspreen”.

Carmen Rigalt va ser, efectivament, la reina de l’entrevista indolent, fins que hi va renunciar el 1995, perquè s’havia cansat

En aquest desordre de memòries, l’entrevistadora renegada ens parla sobre un temps en què el periodisme era cosa de tribu (“Despenja aquest telèfon!, cony, pot ser una notícia!”, es deia a les redaccions, tots ho hem escoltat). És possible encara el periodisme? “A mi em sembla d’acudit, se’m fa molt estrany que existeixi. La gent ja no creu en el periodisme”. Va arribar un moment en què aquells dominicals van començar a semblar-se a un catàleg publicitari, “sí, ara els anuncis no són de rentadores sinó d’idees; et trobes un anunci d’Acnur, posem per cas, i no el distingeixes del reportatge de la següent pàgina”. Fins a acabar en aquest periodisme majúscul, polític o financer, tan programàtic, “sí, i uniforme. Les cròniques parlamentàries ja no tenen substància ni són vibrants, són contingudes i idèntiques les unes a les altres”.

Carmen, una manxeta, un mitjà, ha estat sempre un intent de poder, però què passa quan és només això, un centre de poder i res més? “Un diari ha de ser un centre de poder, ho és des del moment en què es funda. Ara no sé a on van ni a on arriben. Jo tampoc ho entenc”.

“Un diari ha de ser un centre de poder, ho és des del moment en què es funda. Ara no sé a on van ni a on arriben”

Resposta nul·la. Parlem doncs del seu llibre, que diria el mestre (Paco Umbral, el seu gran umbral, substantiu). Què has volgut escriure en aquestes notícies teves, que dius que són un intent de “retre comptes amb el meu passat”? “He tractat d’explicar-me a mi mateixa. I diuen els qui em coneixen que sí que sóc jo la del llibre, sempre patint. I això fa que em pregunti: serà veritat que he patit tant? Doncs sí. Vinc d’una família victoriana en què sempre em trobava desaparellada, sempre fugint a la recerca de petits espais de llibertat. Vaig ser ja una nena a contracorrent, amb 8 anys m’escapava de casa, i quan em van enviar a l’internat, a 5 minuts d’on vivíem a Barcelona (monges Mercedàries, principis dels 60), em vaig sentir més lliure que a la meva pròpia família. I el pitjor és que després m’he reconegut en aquesta família, de fet vaig participar amb Rosa Villacastín en un llibre d’Ymelda Navajo que es va titular ¡Socorro!: me estoy pareciendo a mi madre. Ella i jo mai vam verbalitzar l’amor que ens teníem, ni el vam comprendre, i el dia que va morir vaig plorar tantíssim… Perquè mai li havia dit que l’estimava, mai parlàvem d’aquestes coses. Em vaig sentir una desgraciada. He plorat molt escrivint aquest llibre”. I ho continua fent, ara mateix; el contorn dels seus ulls, que només a mitges veuen el que miren, s’ha posat vermell darrere de les seves ulleres grans i pesades, que tot ho augmenten. Silenci: “Tenia por fins i tot de pensar”.

— Carmen, aquesta feroç autocrítica sobre la teva família, i sobre tu mateixa (es defineix com a “seca i indòmita”), va ser la base per ser una cronista tan fina?

— El meu pare era molt mordaç. Potser ho vaig heretar. Però la família lorquiana a què em refereixo és la materna, amb la qual ens acostumen a identificar més. I jo haig de reconèixer que he sortit a aquesta estirp, què hi farem.

— Seguint amb la crònica, deia Umbral que per insultar sense ofendre calia escriure molt bé, perquè una burla ben col·locada no ofèn. Creus que has tingut aquesta carta blanca per ironitzar?

— No ho sé. Recordo la primera vegada que vaig fer una pirueta per escriure una cosa no correcta, a Pueblo. Vaig utilitzar el verb “esconyar-se” en un article i l’endemà algun company va protestar perquè se m’havia permès, “a uns altres no ens ho passeu”, deien… No sé respondre’t.

“Vaig ser ja una nena a contracorrent, amb 8 anys m’escapava de casa, i quan em van enviar a l’internat, a 5 minuts d’on vivíem a Barcelona, em vaig sentir més lliure que a la meva pròpia família”

La Rigalt dibuixa en les seves desordenades memòries una Catalunya adusta, inexpressiva, com la imatge de la seva àvia Mariana en el mirall. Vinaixa, on Lleida es troba amb l’alta Tarragona, terra d’oli, un paisatge esforçat i dur sota el fred impenitent. No era un clixé aquest caràcter sorrut dels catalans? “No, és real. La meva àvia era una senyora seca que ens feia entrar a casa amb les mans a l’esquena per no tacar les parets. I el meu avi, de Tivissa, on els nacionals van creuar l’Ebre, era molt sever; va tenir una filla mestra a Scala Dei (el Priorat més crespat, despoblat i miserable en aquella època) i una altra, que es va fer de la Secció Femenina i vivia amb una altra senyora a Madrid, però llavors d’aquestes coses no es deia res”.

Fuig de Barcelona, gairebé ni la trepitja; després dels hiverns a l’internat, ve la universitat de Pamplona i d’aquí cap a Madrid. I encara continua dient que “Barcelona mai em va semblar un bon lloc on viure”. Però Madrid ho era o ho és? “No, tampoc. Però quan vaig arribar a Barcelona per primera vegada venia de Saragossa, on el meu pare havia muntat una fàbrica de sabons, i vaig anar directa a l’internat, i les poques vegades que sortia al carrer em preguntava: aquí hi haurà nens? Anava poques vegades a casa els diumenges, a menjar, i sempre m’acompanyava aquella pregunta: on hi haurà nens que puguin ser amics meus?”

Mai els va trobar. I va acabar establint la seva penya i la seva família a Las Rozas de Madrid, com Umbral i María España, i altres, per exemple, cita molt als Pérez Rubalcaba i Pilar Goya, les dones sempre amb nom de pila encara que escriguem les dones.

— Obro cometes per acabar: “Mai em vaig donar l’oportunitat de ser feliç”. Com pots formular una cosa així?, no és injust per als teus?

— No tinc una explicació, però és veritat. I la meva família petita, és a dir, la que un aporta al món, tampoc pot presumir de ser molt afectiva. Mai ens fem petons, mai ens hem tractat amb afecte i hem estat rondinaires. L’Antonio (el seu marit) i un dels meus fills són completament esquerps. I jo, què vols que et digui, reconec que sóc més aviat antipàtica i poc afectuosa.

No acabaré dient que la Rigalt diu aquestes coses i es queda tan ampla, com un la imagina quan la llegeix. No, Rigalt continua amb les còrnies vermelles i això sembla un funeral de vells amics. Fins aviat, que jo també me’n vaig, a continuar plorant a una altra banda.