Tot i que m’encanta l’estiu, sempre hi ha un punt de la tardor en què començo a tenir ganes que vingui el fred. I si hi ha un carrer que encarna l’hivern a la ciutat és el carrer de Petritxol, al Gòtic, el carreró que uneix la plaça del Pi amb el carrer de Portaferrissa. De fet, ja hi ha oberta una botiga plena d’objectes de decoració nadalenca. Aquí hi ha pressa per avançar les estacions, perquè baixin les temperatures, que és quan el carrer arriba al seu màxim esplendor, amb les seves xocolateries plenes i fins i tot amb cues a la porta. Aquest és el carrer que fa més bona olor de Barcelona, el carrer que fa venir gana, el de les granges, les més antigues, la Dulcinea i la Pallaresa, i altres més modernes però que contribueixen a la tradició d’anar allà a fer una bona xocolata.
Als aparadors s’hi pot veure una rèplica de tot el que s’hi pot sucar: xurros, melindros, ensaïmades i la combinació estrella, el suís. I a dins, un públic majoritàriament femení i un servei majoritàriament masculí. Cambrers uniformats que van de pressa servint les taules. La seva velocitat contrasta amb la tranquil·litat dels clients que estan assaborint la xocolata desfeta. Moments únics que poden remoure la memòria familiar, perquè aquí també s’hi ve a recordar o a mantenir aquestes trobades, els berenars amb l’àvia o la mare, les cites amb amigues, amb germanes, en parella o en solitari, com a teràpia, com a celebració íntima, com a caprici, perquè un dia és un dia, un moment de plaer, a vegades plaer culpable al voltant de la tassa blanca plena de la crema gairebé negra, dolça i espessa.
La xocolata és el principal motiu pel qual es coneix aquest carrer de 129 metres de llargada, tres metres d’amplada i una mica tort. M’atreviria a dir que és el carrer petit més conegut de Barcelona. Perquè també ha estat el primer en dues coses importants: el primer sense cotxes, des del 1959 que no hi poden passar. I el primer amb associació de veïns, es va fundar al 1947 i la tradició de cura del carrer s’ha mantingut fins ara. Els veïns i comerciants estan convençuts que és un dels més ben cuidats de la ciutat.
I quan hi passejo confirmo que està net. Que els fanals, molt bonics, estan ben conservats. Que els 25 mosaics de ceràmica penjats a les façanes i que son també un signe d’identitat estan intactes. S’hi poden llegir normes i costums: “Estima y difunde el civismo en la calle”, “Vehículos: marcha moderada y paradas cortas” o “Admireu de sol a sol el carrer de Petritxol”. També hi ha altres plaques que recorden alguns dels personatges que van fer famós el carrer: Àngel Guimerà, que hi va viure; Montserrat Caballé, que hi va treballar; Picasso, que diuen que hi va exposar; Dalí, que hi anava a menjar xocolata, i una imatge de la Mercè, patrona de la ciutat.
El carrer de Petritxol ho té tot per haver-se convertit en una versió mini de la Rambla, de fet és paral·lel al passeig, però té el gran mèrit d’haver mantingut l’essència. Només algunes coses recorden el què passa al voltant: una bicicleta de lloguer turístic repenjada a una paret, un establiment de pinxos bascos amb una noia-reclam a la porta i un parell de botigues amb souvenirs sofisticats per visitants que no es conformen amb un imant de nevera. Excepcions enmig de set joieries, papereries i altres comerços amb història, i de l’elegant galeria d’art, Sala Parés. Un autèntic refugi climàtic hivernal. I que sigui així per molts anys.
