Hem acabat i començat el nou any fixant-nos en un carrer pel qual segur que tots hem passat alguna vegada. El carrer de Ferran, al barri Gòtic. Ens hi hem fixat, paradoxalment, per la discretíssima llibreria Sant Jordi, que va obrir al 1983 i que ara, si ningú hi fa res, acabarà tancant. Tot i els esforços del propietari durant els darrers anys, al febrer se li acaba el lloguer i no hi ha massa opcions de salvar-la.
Però a vegades, d’una mala notícia, en surten coses bones, encara que potser ja sigui massa tard. El propietari, Josep Morales, va morir i familiars i amics van fer una crida per vendre l’immens fons de libres que hi havia al local abans del tancament. A Barcelona és habitual homenatjar botigues emblemàtiques o singulars quan ja tenen una sentencia de mort a sobre. Però tot i així, la resposta ciutadana, les cues i la solidaritat amb el local ha demostrat, un cop més, que a molts veïns els importa, i molt, el tancament d’un comerç que no és per als turistes i que dona identitat a un barri i a una ciutat.
Tot plegat ha posat el focus en aquest carrer, on les botigues de tota la vida han quedat com veritables espècies en extinció. Amagades entre pubs irlandesos i restaurants de menjar ràpid (tacos i burritos inclosos), geladeries, algun comerç temàtic de cànnabis i, sobretot, entre establiments de carcasses de mòbils i souvenirs. El carrer s’ha convertit en un catàleg dels pitjors records de la ciutat. Samarretes amb al·lusions al narco Pablo Escobar, obridors amb formes fàl·liques o encenedors i cendrers amb pits dibuixats i amb missatges típics de comiat de solter. De fet, a les dues entrades, als dos extrems del carrer, ja et pots fer un idea del què hi ha: en una punta, a la cantonada amb la Rambla, et donen la benvinguda un McDonald’s i un KFC i a l’altra, cantonada amb plaça de Sant Jaume, un supermercat 24 hores, Alcampo, i una franquícia d’ulleres de sol.
La transformació que ha anat fent el carrer, on històricament hi havia algunes de les millors i més exòtiques botigues de la ciutat, va quedar més que evidenciat per la pandèmia. Durant el període excepcional sense turistes, el carrer es va sumir en el silenci i alguns dels establiments van acabar tancant. Ara l’activitat, amb captadors, repartidors esperant a la porta dels restaurants, turistes passejant-hi i locals accelerant el pas i esquivant els que no tenen pressa, ha tornat.
Si ens hi aturem, però, veurem més coses. Com sempre, cal mirar cap amunt, on trobarem façanes senyorials amb puntes arrodonides, cartells elegants d’antigues botigues ja tancades, com la confiteria Casa Massana, fundada al 1835 i a qui se li atribueix la invenció de la Mona de pasqua, i la també antiga església de Sant Jaume, al número 28. Un carrer, que a diferència dels carrerons que hi desemboquen, és ample, amb llum, no hi té prohibida la circulació però els vianants se l’han fet completament seu perquè les voreres es queden estretes i son insuficients.
El carrer de Ferran és un carrer que uneix. Quan es va construir, al 1824, volia enllaçar la Rambla amb la fortalesa de la Ciutadella. Ara uneix el poder polític de la plaça de Sant Jaume amb el poder popular, el que hi ha a la Rambla, però també uneix dos barris, el Gòtic amb el Raval. Un carrer que fa drecera, que estalvia la volta per carrerons més laberíntics de Ciutat Vella, i en el qual tant et pots topar amb una parella de turistes japonesos com amb el regidors i els funcionaris de l’Ajuntament.
