Casa Alfonso celebra 90 anys pensant en el centenari

Quan s’entra a Casa Alfonso, el més probable és repetir. Més que res perquè la seva alma mater, Alfonso García, sap en quin camp juga i no descansa mai. És igual que només s’entri a prendre un cafè, com va fer fa molts anys Ricardo Darín, García farà tot el possible perquè no sigui l’última i ho acostuma a aconseguir, com li va passar amb l’actor. “No pots menysprear ningú, tothom pot ser un potencial client. I no només cal captar clients, sinó que també els has de fidelitzar”, remarca. Al llarg dels anys, el propietari del local ha anat perfeccionant la seva tècnica per no deixar de seduir una clientela que es manté fidel, principalment, al seu pernil, però també a les seves olives arrebossades, amanida russa, cremós de steak tàrtar o arròs de ploma ibèrica. I sense oblidar-se de postres com la croqueta de xocolata.

“Som un oasi aquí. Quan la gent ve al centre, mira on dinar i només troba grups de restauració o franquícies, però vol locals amb ànima”, sosté. Casa Alfonso resisteix en mans de la mateixa família des de fa 90 anys en una Barcelona que ha anat perdent la seva identitat i s’ha globalitzat. Amb un tíquet mitjà de 35 euros i una clientela que barreja barcelonins i turistes, el local conserva el mobiliari de sempre, fins i tot manté el terra que hi havia abans que la família García arribés, quan era un local de confitats. “És un tangible. Si el canviéssim es veuria tan nou que el local perdria part de la gràcia. Coses així ens fan autèntics”, defensa. Si l’ocasió ho demana, hi ha un reservat amb poques taules.

Tot va començar amb l’Alfonso i la Rosario, els avis de l’actual propietari, i ho va fer l’any 1934. La primera generació del negoci havia emigrat de Jaén, de Baeza i Linares, respectivament. El primer Alfonso era xarcuter i, quan va arribar a Barcelona, va començar treballant en una xarcuteria que hi havia a la Rambla de les Flors. Després, amb un soci, va obrir a plaça Urquinaona el germen de Casa Alfonso, on més tard hi hauria Deportes Martín i ara es troba La Casa de las Lámparas. En un mateix espai, ell portava la xarcuteria i l’altre tenia una barra de bar.

La cosa no va sortir bé i es van mudar a l’actual ubicació de Casa Alfonso, al carrer Roger de Llúria, entre Ausiàs Marc i Casp, ja sense el soci. L’avi va mantenir el format de l’anterior local, amb xarcuteria i barra de bar, una combinació que s’ha mantingut fins al dia d’avui. També tenien el pis de dalt, on l’àvia cuinava els plats (fricandó, calls…) que després baixava per als clients de la xarcuteria-colmado, començant a donar menjar calent i afegint l’etiqueta de casa de menjars. En algun moment de la història, no només es venien ibèrics i formatges al taulell, i fins i tot es podia comprar marisc.

De crisi n’hi ha hagut més d’una al llarg de 90 anys d’història i la primera va arribar ben aviat, amb el cop d’estat franquista que va desencadenar la Guerra Civil. A la Barcelona republicana, Casa Alfonso no va tancar durant els anys que va durar la contesa, tot i que “els diners haguessin perdut el valor i tot fos bescanvi, oli per pa o patates”, rememora García. Al seu avi se’l van emportar un dia per afusellar-lo, però se’n va salvar, segons explica el seu net, perquè un dels soldats era client seu i va dir que el deixessin en pau.

Cada generació ha introduït canvis a Casa Alfonso i va arribar el torn del segon Alfonso, pare de l’actual propietari, cap a la dècada dels setanta. Va ser en aquesta etapa quan va sorgir un dels productes estrelles de la casa, la flauta de pernil, inspirada en la baguette francesa, però adaptada al gust local. “Hi havia cues al carrer. Això era el centre tèxtil de Barcelona, amb majoristes i fabricadors, i venien tots. Era bestial”, indica García, qui es va haver de posar de ben jove a doblegar l’esquena per poder fer tots els bocates que els hi demanaven. També es van començar a fer més plats, ampliant la cuina, i va perdre pes el magatzem de pernils que els havia fet estar desossant pernils cada dia. Un detall: sempre han tingut una reserva de porcs a Los Pedroches, a Còrdova, i ara l’empresa Jamones Juan Manuel s’encarrega de fer tots els processos i enviar-los el pernil: “És la nostra bandera”. Com no para quiet, la companyia l’ha nomenat cap d’expansió perquè piloti l’aterratge a França.

La tercera generació arriba en la dècada dels 80. “Va ser quan el meu pare em va deixar començar a tenir més protagonisme”, diu el tercer i, de moment, últim Alfonso. No triga a replicar la seva filla, la Claudia, una quarta generació que ja treu el cap entre les taules: “A mi em queden encara uns quants anys més perquè em facin cas”. “El que la lia soc jo”, continua García. Amb només 20 anys, sortia força i va veure que els bars estaven plens de gom a gom a la nit. En aquella època, Casa Alfonso obria de dilluns a divendres de 9 del matí fins a les 10 de la nit. “El meu pare deia que a la nit ve el pitjor de cada casa. Vam començar a obrir de nit a poc a poc, gradualment. Ho vaig haver de fer amb crema”, recorda. Primer es va provar amb els dissabtes fins a la una de la matinada, va funcionar, “i mira que no existien ni internet ni mòbils, però s’omplia tot el local”, després van venir els divendres i els dijous fins a passar a obrir tota la setmana.

Així van començar a venir actors, cantants i espectadors dels teatres i sales que quedaven a prop, abans i després de l’actuació, recuperant els contactes d’aquells que havia conegut quan havia tontejat amb l’escenari. També va convèncer els advocats i jutges que proliferaven per la zona. Va detectar que hi anaven per menjar-se un entrepà quan acaben el judici a les sis de la tarda i García va decidir no tancar la cuina per oferir-los alguna cosa més.

Però això no va ser tot. “Soc l’inductor del tapeo“, proclama. Per virar cap a la taverna històrica i colmado gurmet que són avui, es va posar mà a mà amb els clients més recurrents —per a qui encara era l’Alfonsito— a teixir una nova carta gastronòmica, convidant-los a un cafè mentre li deien quins eren els seus plats preferits. Tot això ho va posar en un Excel per veure quins eren els més votats i incloure’ls així en la selecció final. Aquí no deixa d’esmentar clients assidus com el periodista Josep Cuní, “un fix de l’amanida russa”, o el desaparegut locutor i actor de doblatge Constantino Romero, “ningú li podia treure la seva flauta de Rosbif amb un chato de vi”. També recorda els incondicionals dels esmorzars de cullera.

El tercer Alfonso té anècdotes per avorrir, com quan feia seure a cantants de lírica entre els comensals i es posaven a cantar durant la nit, amb moments apoteòsics com les versions del Barcelona de Montserrat Caballé i Freddie Mercury. O quan se li va presentar un dia l’actor Paco Raval i la seva família, però estaven tancats perquè era la seva comunió i els van haver de deixar passar. O quan parla de les seves ties, la Montse i la Rosario, “molt pintoresques”, sempre vestides i pentinades igual, gairebé semblaven bessones, amb moltes de les seves fotos penjades a la paret de Casa Alfonso.

Però tampoc es deixa el dolent, de la crisi econòmica del 2008, superada perquè ja tenia a molts turistes entre els seus clients i aquests van continuar viatjant, “el divideix i venceràs funciona”, o de la pandèmia, molt dolgut per com considera que les institucions van tractar al sector de la restauració. “La sort ha estat que la gent surt com si s’hagués d’acabar el món. S’ha instaurat el viure l’aquí i l’ara. Es nota en les factures als hotels i els restaurants. Per això, nosaltres augmentem la facturació”, assenyala García, que disposa de 26 taules al seu local de l’Eixample Dreta.

El propietari de Casa Alfonso reclama que Barcelona posi en valor locals històrics com el seu

“Celebrar 90 anys és un mèrit, però l’objectiu ara és arribar fins als 100. Ja estem pensant com començar a celebrar el centenari”, avança un incombustible García. Amb un equip de 25 treballadors, a qui regala cada Nadal un pernil, té més d’una batalla pendent, com la necessitat de dignificar als cambrers,”pagar bé i complir amb tot”, però també que Barcelona posi en valor locals històrics com el seu, envejant la consideració i els avantatges, principalment fiscals, que tenen els seus homòlegs madrilenys. I no s’oblida de criticar “el pitjor invent” que diu que existeix en el món de la restauració: el menú.

Es manté en forma i va deixant que la quarta generació agafi les regnes de Casa Alfonso. Ja no hi ha cap altre Alfonso i és el torn de la Claudia i la Lucía. La més gran ja està servint, després d’haver estat portant el màrqueting digital de grups de restauració com Nomo i Andilana. Treballa en el negoci familiar, però també s’ha muntat una empresa pròpia de màrqueting digital per assessorar a l’hostaleria. Sense cap mena de dubte, la seva mà es nota a les xarxes del restaurant.