Catalunya escapista

Tornaran a finals de setembre, i faran bé. Escape Room 2 és un tour de force trepidant, per a tots els públics, una certa sofisticació de la primera part que en tot cas s’aguanta molt més en la rabiosa actualitat. És a dir, ja era cert que Escape Room jugava amb la política i amb el feixisme, però aquesta segona part fa servir molt més la connexió amb el públic post-procés, familiaritzat amb la vena política d’en Joel Joan, encara traumatitzat i encara amb moltes ganes de rebre explicacions.

Escape Room 2 no en dona, d’explicacions, però tampoc demana permís per repartir a tort i a dret de manera que els personatges, els vells i els nous, ens resulten tan familiars com un diumenge de canalons. Això, amb una dosi de thriller americà i de videojoc. Joel Joan, només apunto això, ha hagut de fer molts exercicis al Club Natació Barceloneta per demostrar el que demostra en aquest espectacle. No és casual que la idea d’escape hagi fet pensar els guionistes en l’escapisme clàssic dels mags com David Copperfield. L’ai al cor.

L’Edu, la Marina, en Rai, la Vicky i la Max desenvolupen damunt l’escenari aquesta gimcana un xic vodevilesca que comença en un bar perdut amb unes aparents vistes a Barcelona. Mals rotllos de parella, amics que no ho són tant, malentesos i secrets en veu alta que poc a poc tornen a dur a una espiral de misteri d’on, és clar, no podran escapar sense superar una sèrie de proves. La veu en off d’en Lluís Soler (i un autòmat de bruixot de fira) marcaran el ritme d’uns reptes que, és clar, molt sovint o quasi sempre els posaran en un compromís íntim. De nou, aquí els guionistes han donat una nova volta al concepte de l’escapada: de qui segur que no pots escapar és de tu mateix, de la teva part inconfessable, d’allò que en teoria la teva parella o el teu amic no sabia. I encara menys pots escapar d’allò que encara no saps de tu mateix.

El ritme és frenètic, ningú no perd l’atenció, l’humor es combina bé (de manera menys amarga que en la primera part) amb la tragèdia personal, i els recursos escenogràfics estan molt ben trobats si es tracta de recórrer un llarg laberint dins del reduït espai d’un escenari. En Joel és fet per a aquests papers, i ho sap, i els clava: l’home madur que porta malament la vida, com tothom, un neuròtic de mitjana edat al qual li surten les infinites fragilitats per les orelles. Una mica en David, no es pot negar, però no ben bé en David de Plats Bruts: ell no té tantes contradiccions com l’Edu, tants desitjos a mig complir, aquest catalaníssim cinisme tan perillós i tan insuportable. L’Edu no és cap nen consentit, no: és un ciutadà normal que exhibeix les seves decepcions amb tot el que semblava important: l’amor, l’amistat, els diners, els valors, el Procés. Les escenes ridícules de l’espectacle semblen ridiculitzar-nos a tots nosaltres, i entenent a tots nosaltres com a Catalunya. L’Edu som una mica tots durant els últims deu anys.

Com que un Escape Room normalment acaba bé i tothom torna a casa, evidentment les escenes que podrien ser gore no ho acaben sent mai i el perill es percep poc. Potser seria l’única crítica: on més ens quedem sense aire és amb la remullada escena de l’Edu, i la resta són situacions contrarrellotge que potser sí que ens tenen en tensió, però no en patiment. Sabem que tot acabarà bé, i això potser fa que el guió esdevingui una mica massa grotesc: no hi pot haver tantíssims recursos de veritable thriller si en el fons tots sabem que es tracta d’una broma. Ja ho sabíem, eh? Però podries enganyar-me una mica més. No ho sé. Sí que ho sé: conscients d’això, el gran número de circ és al bell mig de l’obra.

Un espectacle recomanable en tots els sentits, amè, proper, tan proper com el rebedor de casa, profundament generacional però provant de fer (com ja fa temps que fan les pel·lícules d’animació) que els adolescents perdonin les constants referències al món boomer. S’aconsegueix amb un resultat meritori, i el regust final és que no hi sobra ni hi falta gaire res. Potser, si alguna cosa hi sobra, és el que hem viscut els darrers anys en aquest tros del planeta: un desenvolupadíssim costum de la queixa i del lament però, alhora, una manifesta i crònica incapacitat per escapar-se.