“Per definir-me, et diria que soc una noia de poble a la qual sempre li ha agradat molt llegir”. L’escriptora Celia Santos somriu, rodejada per la calma matutina de primera hora del Bar. Demana un cafè amb llet i un croissant, “però que sigui de sobrassada”, mentre segueix els compassos tranquils de Piel de celuloide d’Ángel Petisme. “El meu amor per la literatura em va portar a col·laborar amb molts mitjans parlant de temes de literatura i cultura”, prossegueix.
Nascuda a Bergara i establerta a Barcelona des dels 25, des de jove parla de llibres en diversos mitjans digitals i, poc després, dona el salt a la televisió dirigint, durant set anys, el seu propi espai de recomanacions literàries a la TeleTaxi de Justo Molinero. Una labor que va combinar amb la coordinació de la web literària Más que palabras. El paradís, sens dubte, per a tot amant dels llibres.
Però faltava alguna cosa. La necessitat “de traspassar aquella barrera que separa a aquells que parlen de llibres dels qui els escriuen”. El 2011, per fi, va saltar a l’altra banda. “Vaig publicar la meva primera obra, el conte infantil El faro de los corazones extraviados, i va ser un somni fet realitat, perquè vaig veure que podia explicar les històries que tenia dins i que aquestes podien connectar amb els lectors, emocionar-los”.
Confessa que no viu d’escriure; gairebé ningú ho fa en aquest país, per la qual cosa complementa la seva faceta d’autora amb feines d’edició, formació i tutoria per a escriptors i lectors professionals. “Des de fa relativament poc, soc freelance, i això m’obliga a organitzar-me molt”. Però està contenta: “Estic orgullosa de la meva independència, una qualitat que he defensat sempre, fent front a les dificultats. El camí ha valgut la pena”.
Històries extraordinàries de dones extraordinàries
Des que va fer el salt cap a aquest proverbial “altre costat”, a la Celia no li ha anat gens malament. Després d’un segon relat infantil, el 2018 va debutar en la narrativa per a adults amb La maleta de Ana, sobre les dones que en els anys 60 viatjaven a Alemanya a buscar-se un futur en aquella Europa que llavors quedava tan lluny d’aquí, en tots els sentits. “Va ser un èxit inesperat, perquè es va vendre molt bé”. Gairebé li continua sorprenent aquell excel·lent resultat. Amb el següent, Más rápida que la vida, una biografia novel·lada de Dorothy Levitt, primera pilot de carreres del Regne Unit i una de les primeres del món, va arribar la galleda d’aigua freda. “Aquell llibre va sortir en plena pandèmia, amb la gent confinada”. I, com tantes obres d’aquell infaust 2020, es va estavellar.
Amb La niña de Rusia va tornar a remuntar el vol. “Aquest és un llibre que vaig viure molt a fons, perquè és la història de la meva veïna, que, a la seva infantesa, durant la guerra, va ser enviada a Rússia. Va tenir una vida increïble que mereixia ser explicada”. I xarrupa una mica de cafè, abans d’afegir: “I no et pensis! Per als 100 anys que té ara, està molt bé”. I pronuncia cadascuna d’aquestes paraules amb un afecte enorme.
— I poc més de dos anys després, acabes de publicar una nova novel·la.
La parroquiana afirma, satisfeta, en relació a El país del atardecer dorado (Ediciones B) que, com no podia ser d’una altra manera, explica una història de dones tan verídica com increïble, la del Pla Marta: un acord migratori signat entre Espanya i Austràlia que va fer que, entre 1960 i 1963, més de 800 espanyoles, joves i solteres, viatgessin al país de les antípodes per contribuir a l’augment de la seva població cristiana. Aquest marc serveix a l’autora per construir una història de silencis trencats a base de coratge, on la protagonista, Elisa, ja ha perdut massa coses com per tenir por de res.
Vivint (a) la ciutat dels prodigis
La de la parroquiana amb Barcelona és “una relació de molt, molt d’amor”, somriu. “Tenim mar, muntanya i el millor traçat urbà possible”. I, sobretot, en aquest profund vincle afectiu amb la ciutat, té un pes específic el seu esperit literari. “Totes aquestes novel·les que l’expliquen, la millor de les quals és, per a mi, La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza”.
Enutjada, no obstant, amb “l’escàndol dels lloguers que afecta Barcelona”, l’escriptora adverteix que “no podem sacrificar una ciutat, la seva essència, el seu caràcter, els seus habitants, en nom del turisme. Hauríem d’aturar-ho”. Acaba el seu cafè, liquida l’últim mos de croissant i mira l’hora. “He quedat una mica més tard, al migdia, amb el meu fill Jordi. Aquí serviu dinars, oi?”.
— I tant! Tenim de tot. Carta, plats combinats, entrepans, menú. Tot exquisit i… no pensat per a turistes cutres!
Celia Santos riu i afirma amb el cap. “Jo soc de menú clàssic amb el seu vi amb gasosa i tot”, revela.
— Doncs no se’n parli més.
