La City es va cobrir amb la millor boira, les campanes del Big Ben van emmudir i les grues del Tàmesi es van inclinar en una lenta reverència per acompanyar el funeral de Winston Churchill. Era el 31 de gener de 1965 i aquella va ser una ocasió augusta. Londres  narren els cronistes— no havia vist res semblant des dels temps del primer ministre Gladstone. Tampoc no ho tornaria a veure: les exèquies del gran estadista van ser les últimes “en la tradició britànica de cerimònia imperial”. Així ho havia disposat Isabel II: una litúrgia pausada, d’aflicció continguda, de pompa sòbria, fins al moment de glòria de les salves d’honor. Un funeral d’estat.

De la catedral de Sant Pau a Blenheim, una mica d’aquest recolliment s’acabaria perpetuant en moltíssims anglesos que van sortir al carrer per presenciar el seguici. Mentre el fèretre passava, els bobbies es tocaven el casc i els civils es treien el barret. La seva pena era una tristor sense plors, sense gemecs, sense pancartes. Era la mateixa bona gent britànica que George Orwell, a la grada del futbol, havia vist mansa i silenciosa com a la missa del diumenge. Aquell dia representaven la nació agraïda. Tants anys després del migdia de la seva glòria, potser es podria plantejar si no hi havia un punt exagerat, una mica propagandístic, en el comiat —com va dir un historiador desmemoriat— a “aquell vell que vesteix de manera estranya i beu vi amb l’esmorzar”. I, no obstant això, aquelles secretàries del War Office i aquells botiguers de l’East End no s’havien de preguntar per què eren allà. Sabien què li devien a aquest home. Alguns d’ells, de ben segur, havien combatut a l’altre costat del Canal. Molts havien viscut, sobre aquests mateixos carrers, les bombes del Blitz. I tots havien trobat un motiu per al valor i l’esperança en la veu que, a través de la BBC, va saber proclamar que “no ens rendirem mai”. En aquella hora crítica del 1940, com explica Ian Buruma, el món no va tenir res més a què aferrar-se que el vigor moral de Winston Churchill. Es mereixia un homenatge de pietat en la seva memòria.

En afrontar la batalla d’Anglaterra, segons reflexiona Store, “un líder de raonament sobri podria haver conclòs perfectament que no hi havia cap esperança”. Per sort, del ventall d’adjectius que ha merescut Winston Churchill, el de sobri és un dels menys freqüentats. Dormia sense mesura, sempre va menjar sense sotmetre’s a un horari. Allà on el laborista Attlee s’atenia amb escrúpol als temps, ell entretenia el seu Estat Major fins a la matinada, xop de scotch i de loquacitat alcohòlica. Fumava entre nou i deu cigars al dia, tenia una debilitat manifesta pel brandi “molt vell” i —segons els seus propis comptes— va buidar en aquesta vida els envasos de quaranta mil ampolles de xampany. Però potser un estadista necessita unes virtuts en temps de pau i altres en temps de guerra. Churchill no va tenir mai proporció, temprança, mesura. El lideratge, en canvi, li bategava a la sang, fill com era del vell tronc de Marlborough. Del seu pare havia heretat l’aplom d’un anglès acostumat a les certeses victorianes; de la seva mare, l’optimisme individualista dels nord-americans de la millor edat.

Fumava entre nou i deu cigars al dia, tenia una debilitat manifesta pel brandi “molt vell” i, segons ell mateix, va arribar a beure quaranta mil ampolles de xampany

I si va néixer amb el noblesse oblige de l’aristòcrata, acabaria per adquirir el do de l’oportunitat dels polítics, la visió del militar i els instints de l’historiador. Una altra nota de caràcter quedava al capdamunt de la seva estirp: aquest caràcter entre audaç i temerari que ben bé podria provenir de la càrrega genètica d’un Raleigh i d’un Drake i que el distingiria entre els polítics de la seva època.

En estudiar el temperament churchillià, lord Owen, per tant, l’encerta amb el seu caveat: que ningú cregui, davant de Winston Churchill, que som davant d’una persona normal. No van ser normals —pensem en Hitler— els seus enemics. I no va ser normal una vida que el va portar a conèixer l’última càrrega de la cavalleria i els primers passos de la cursa espacial, l’auge i la caiguda de l’imperi, el descrèdit i la fama i —com ell mateix va escriure— “el triomf i la tragèdia”.D’un extrem a l’altre, va tenir temps per vèncer la Segona Guerra Mundial, ocupar mil i un llocs de rellevància política, marcar una pauta com a historiador, guanyar el Nobel de literatura i donar nom a una etiqueta d’havans i a un clapejat per a corbates de llacet. Per a qualsevol home, combatre en tres continents o gaudir de la celebritat del periodista haurien representat una consecució vital: en la biografia de Churchill tot just figuren com un afegitó de la glòria.

Molts han intentat trobar la xifra de la grandesa churchilliana. A Phyllis Moir, una de les secretàries del prohom, li feien la pregunta insistentment. La bona dona va trigar anys a pensar la resposta. Finalment va escriure que “era impossible treballar amb el senyor Churchill durant un temps sense experimentar la sensació que era un home predestinat”. És difícil llegir afirmacions com aquestes en els escrits dels politòlegs. Però quan Moir retrata el Churchill sempre treballador, sempre apressat, és inevitable pensar en un home que sent la urgència de complir un designi.

La pressa que tenia es van manifestar aviat. Quan ingressa a l’Acadèmia Militar de Sandhurst, el jove Churchill escriu a la seva mare i li comunica la intenció solemne de “fer alguna cosa al món”. Enrere quedava el nen tímid, l’alumne poc aplicat i el company poc popular dels temps de Harrow, un dels vivers de la raça. “Fer alguna cosa al món”: el mateix que havia dit, molt abans, un tal Benjamin Disraeli. Igual que l’eminent victorià, Churchill acceleraria per aconseguir-ho: potser no disposava d’un gran bagatge intel·lectual, però sí que tenia un magnífic uniforme d’hússars que podia lluir.

També tenia una valentia —novament— temerària, fins al punt que cal preguntar-se què hauria estat de Winston Churchill si no hagués malgastat els seus excedents d’energia, literalment, buscant guerra. El seu historial encara sorprèn. Abans de fer vint anys, ja havia participat en cinquanta operacions amb foc real a Cuba, a l’Índia, al Sudan, a Egipte i a Sud-àfrica. Ho va fer, gairebé sempre, en la doble faceta de soldat i corresponsal, tant per quadrar els comptes com per un romanticisme poc meditat. De vegades —com en temps dels bòers— només va exercir com a periodista, però tot i així ho va fer tot per ficar-se en problemes. Per exemple, a Sud-àfrica, quan van atacar el seu tren, Churchill va assumir el comandament i no va rebre la Creu Victòria només per figurar en condició de personal civil. Després, reclòs a Pretòria, afegiria més pàgines a l’època de joventut de l’heroi: la seva fugida del camp de presoners i l’arribada fins a Lourenço Marques —capital de Moçambic, tres-centes milles més enllà— es van llegir a Anglaterra com les aventures d’un Byron. Avui més aviat han quedat com els versos inaugurals d’una èpica.

No hi hauria hagut Churchill estadista si no hagués existit, prèviament, un Churchill militar. Per això no estranya gaire que el gran home sempre tornés a la milícia: després de la seva primera ifrustrada aventura a Oldham, a finals del XIX, i també a la Gran Guerra, jugant-se la vida, com una purgació de la seva culpa en el desastre de Gallipolli. Però Sud-àfrica havia estat la seva revelació al món i, aprofitant aquest ressò, faria el salt natural a la política: tot just començava el nou segle que ja era un més als Comuns. Poc abans, havia tornat a recórrer a la mare: “Li vaig telegrafiar perquè m’enviés llibres.” Amb aquest pragmatisme s’acabaria forjant la prosa d’un historiador segons la pauta de Gibbon i —segons Bernard Shaw— l’estilista més prestigiós d’Anglaterra del seu temps.

Winston Churchill mantindria el seu escó durant més de seixanta anys, però la seva carrera d’home públic destaca menys per la seva durada que —típicament— per la seva brillantor. Va ocupar, abans del que era habitual, llocs ministerials capaços de culminar un cursus honorum, de Defensa a Municions, de l’Almirallat al Ministeri de l’Aire, de les Colònies a Interior. Va ostentar també el càrrec de canceller de l’Exchequer, la Hisenda britànica, malgrat que era un malgastador, de la mateixa manera que es va convertir en un orador memorable malgrat que arrossegava un problema amb les esses. Sorprèn poc —el caràcter és destí— que en les seves sis dècades en l’escena política conegués l’èxit i el fracàs i només en comptades vegades la disciplina.

L’historiador John Lukacs, que ha estudiat tant la figura de Churchill, analitza la seva trajectòria abans de la Segona Guerra Mundial: per contrast amb el seu acompliment bèl·lic, la seva història prèvia s’havia compost de no pocs errors. Sempre se li va criticar la seva posició contra l’abdicació d’Eduard VIII, com també se li va censurar la determinació que tenia a conservar l’Índia. Fos com fos, el gran error —tacat de sang—va ser Gallipolli, molt més greu en la mesura que va tenir un gran component d’obstinació personal. Allà hi van perdre la vida un quart de milió de soldats i, com a conseqüència, ell mateix va caure de l’Almirallat. En va podia reclamar el seu perfil de visionari: la profètica exigència de rearmament contra l’enemic alemany abans de la Gran Guerra, l’impuls del petroli enfront del carbó, l’ús pioner dels tancs i fins i tot la ràpida oposició —“cal ofegar-lo al bressol”— al bolxevisme. Gallipolli el condemnaria a la prostració i al silenci, però sense perdre gens de lucidesa: segons la seva dona, Clementine, el pes de les morts i la derrota per poc no el maten de pena.

Aquella va ser la primera estació penitencial de Winston Churchill. La més amarga seria la dels anys trenta, empestat, apartat, amb poques complicitats, profeta al desert davant la incubació del poder nazi. Aquí es va alçar com l’alerta primerenca del perill que representava Hitler, quan fins i tot el duc de Windsor —el transitori Eduard VIII— admirava obertament el dictador alemany, la classe alta anglesa li mostrava simpatia i Neville Chamberlain rebia l’aplaudiment de les masses com a home de pau. Portes endins del caràcter churchillià, l’historiador Michael Burleigh comenta que potser calia tenir quelcom de diabòlic a l’interior per reconèixer tan aviat el diabòlic règim nacionalsocialista de l’exterior. Almenys, l’home que havia vençut “la desesperació més fosca”, com sabia molt bé el doctor Moran, va ser capaç de fer creure tothom que la desesperació es podia vèncer. El maig del 1940, Churchill va viure la seva “millor hora”: per superar vaguetats pactistes, va imposar al gabinet seva tesi de combatre Hitler i la història es va posar de la seva banda.

Aquella història encara estava per escriure. En el seu discurs d’investidura, Churchill, amb to cèlebre, no va poder oferir al poble anglès altra cosa que no fos “sang, esforç, llàgrimes i suor”. Com sempre en la seva carrera política, la seva aparició en escena va ser una providència de la millor oportunitat: els seus discursos, que encara avui ressonen com una raó vital, van servir per esvair escepticismes, per galvanitzar un país que també havia de conèixer “la seva millor hora” davant les incursions nocturnes del Blitz. Són paraules patrimonials de la memòria humana: “Defensarem la nostra illa costi el que costi. Lluitarem a les platges, lluitarem a les pistes d’aterratge, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons. No ens rendirem mai.” Fins i tot des de la dreta, Churchill ha tingut les seves crítiques —maçonàs, temerari, americanoide, entregat al comunisme—, però en lluitar contra el totalitarisme nazi, sabia que lluitava contra l’ebrietat d’un caos que volia fer miques els fonaments de la civilització.

Churchill va ser, precisament, “l’antagonista de Hitler”, l’encarnació —diu Lukacs— de la resistència d’un món antic, d’unes llibertats antigues i d’unes lleis antigues contra un home que encarnava una força terriblement eficient, brutal i moderna. L’anglès era conscient que hi havia un desenllaç en joc: no tan sols el del paper de la seva nació entre les potències mundials, sinó també el d’una època al món que havia començat segles abans que ell nasqués. Per això va actuar com a “defensor de la civilització” en un moment agònic: Churchill sabia que la Gran Bretanya podia resistir però no vèncer Hitler. I, sobretot, sabia que els nazis podien guanyar la guerra. És un fet que avui es tendeix a oblidar. La lluita era —segons Lukacs— entre un Hitler revolucionari i un Churchill conservador.

El mèrit de Churchill en la contesa —afirma Burleigh— es resumeix a haver exercit de bon principi un lideratge visible davant el seu poble i, després, haver garantit la participació en l’esforç bèl·lic de l’aliat americà. De fons, cremava un dilema moral: el continent sencer sota els nazis o mig continent sota el control soviètic. En última instància, aquest home que sota la tempesta d’acer dels bombardejos cometia la temeritat de pujar a les teulades de Downing Street, va poder alçar la mà amb la ve baixa de la victòria. Però hi ha una mica de malenconia de la història quan es recorda que, amb vistes al 1945, Churchill havia donat ordres d’elaborar un pla d’atac contra Stalin. El país ja estava exànime. I “de Stettin en el Bàltic a Trieste en l’Adriàtic”, un “teló d’acer” planava sobre Europa.

En perdre les eleccions generals, tot just dos mesos després del Dia de la Victòria, Winston Churchill va tenir ocasió de concloure que “totes les grans nacions són desagraïdes”. Començava una retirada amb la magnitud d’un ocàs. En ple declivi, encara coneixeria un estrambot —del 51 al 55— per repetir com premier. Després, va tenir temps per als llibres, per a l’aquarel·la, per a l’afició a la construcció, per anar de creuer al iot d’Onassis, esgotat i gairebé desnonat, sense deixar mai lluny de la mà aquell whisky lleuger com un col·lutori, amb l’última tristesa de veure com l’Imperi britànic es resolia a l’ombra. Al final, es va trencar el fèmur, va ser nomenat ciutadà honorífic dels Estats Units —el primer des de Lafayette— i es va asseure per última vegada als Comuns l’estiu del 1964. Era a pocs mesos de morir. El corresponsal Augusto Assía, que el va tractar tant, havia escrit en ple Blitz que, fins i tot sense guerra, Churchill “hauria passat a les pàgines de la Història com una de les figures més poderoses, enlluernadores i versàtils de l’escena britànica”. Encarnava “el nervi dels grans homes isabelins”.

Va ser una més de les seves heterodòxies —tan fumador i bevedor com era— superar els noranta anys, però el caràcter de Churchill va donar abast i coherència a qualsevol contradicció. El noi que es barallava amb el llatí a Harrow seria un gran escriptor en llengua anglesa. L’heroi llorejat a tres continents acabaria en la postura de gravetat dels grans estadistes. El temperament perseguit a perpetuïtat pel “gos negre” de la malenconia seria, també, el del Churchill capaç de naufragar en xampany amb etiqueta Pol Roger. És una ironia pensar, en fi, que el responsable del fracàs de Gallipolli algun dia sortiria, símbol de la victòria, als balcons de Whitehall. Com va mostrar la seva contradansa entre liberals i conservadors —al cap i a la fi, un elogi a la conciliació de les dues posicions—, totes les seves oposicions s’acabarien resolent bé. Per exemple, s’ha descrit Churchill com el protector de les llibertats atàviques angleses, però què hauria passat a la vella Europa si no hagués estat, també, per un francòfil de soca-rel? El 31 de gener de 1965, la gent de Londres ho va poder confirmar quan van veure aparèixer, al funeral de Sant Pau, el perfil del general Charles de Gaulle. Eren els artífexs de l’Europa reconciliada, com una entesa cordial. Churchill, de Gaulle, tots dos havien estat junts a l’hora “del triomf i la tragèdia”. Tots dos coneixerien, amb tota justícia, el poder i la glòria.