El Premi Herralde de Novel·la torna a tenir un titular aquest any, després de quedar desert el curs anterior per primera vegada en els seus 40 anys d’història. L’ha guanyat el cineasta Luis López Carrasco (Múrcia, 1981), conegut per dirigir El año del descubrimiento, guanyador del Goya a la millor pel·lícula documental fa dos anys. Aquesta vegada la premiada ha estat El desierto blanco, una novel·la que parla sobre la generació de l’última crisi econòmica. A aquesta edició del premi, dotat amb 25.000 euros, s’han presentat gairebé 1.600 manuscrits.
Com ve d’on ve, López Carrasco no pot evitar que se li escapi més d’una vegada un “he pensat aquesta pel·lícula…” quan es posa a explicar de què va la seva novel·la. Oblidant-se dels lapsus, el cineasta i escriptor va començar a pensar en El desierto blanco fa més de deu anys, en plena recessió, “un moment en el qual, per a la meva generació, la cruesa de la crisi va estar més marcada”. En aquells dies, recorda que, reiteradament, “cada mes, cada dues setmanes”, algun amic passava la nit a casa seva perquè l’endemà havia d’agafar un avió per emigrar a un altre país. “Se’m va quedar a dins”, reconeix. Va ser aquest pòsit el que el va animar anys més tard a escriure la novel·la que li ha servit per guanyar el premi atorgat per l’editorial Anagrama.
Per parlar d’aquest trauma, l’escriptor situa al narrador “en un futur incert des del qual rememora records del seu passat”. “És una memòria generacional, però també un esforç per rastrejar els moments feliços i les foscors que l’estaven envoltant i que potser explicarien per què el van expulsar lluny d’aquí, a un lloc aliè”, defensa el seu autor. “Una història que és la de les nostres vides: el treball modern, el turisme organitzat, l’amistat i els seus rituals, el relat familiar, la memòria com a dolor i com a consol”, agrega Gonzalo Pontón Guijón, membre del jurat.
En aquesta 41a edició del Premi Herralde de Novel·la, López Carrasco va acompanyat de Camila Fabbri (Buenos Aires, 1989) com a finalista. L’escriptora, també dramaturga i directora de cinema, ha aconseguit la plata amb La reina del baile, “una novel·la que va començar a escriure com a conte i es va fer llarg, llarg”. En el seu cas, la trama comença amb un accident, un tema recurrent en les seves històries, com es pot endevinar en títols com Los accidentes (2015) i Estamos a salvo (2022), tot i que remarca que no n’ha patit mai cap. “No hi he estat, però m’magino molt com en deu ser un, hi penso i després ho escric”, sosté.
“És una narració arrabassadora”, sosté Gonzalo Pontón Guijón, “d’una consciència de la realitat tan extrema que talla com un cristall”. “Un viatge interior a la ruptura amorosa i a la crisi existencial”, afegeix Juan Pablo Villabos, també membre del jurat, sobre Fabbri, qui va presentar la novel·la sota el pseudònim de Sarah Connor, heroina de Terminator. Però no és cap pista sobre la trama, confessa l’autora, simplement, una de les seves moltes obsessions, “microfanatismes” els hi diu. Aviat va ser substituïda per la cantant Karen Carpenter. El focus està en la música, d’aquí el títol final de la novel·la, que pensa en el Dancing queen d’ABBA, però també en la televisió. Tant la novel·la guanyadora com la finalista es publicaran el pròxim 22 de novembre.
