Allò d’apuntar-se a un pla a última hora ja no es pot fer. La fi de la pandèmia va portar moltes ànsies de fer coses, com si abans no s’haguessin estat fent, i aquest comportament s’ha traduït a esgotar entrades per a gairebé tot, concerts, obres de teatre i, fins i tot, el cinema a la fresca. L’edició d’aquest any de la Sala Montjuïc s’ha convertit en la primera que es va quedar sense seients —en el seu cas, gandules— abans de començar amb les projeccions. Si el cartell es va donar a conèixer a mitjans de maig, un mes i mig després, no hi havia cap espai lliure, amb prop de 40.000 entrades venudes per a les 16 sessions programades.
“No ens havia passat mai”, explica Nathalie Modigliani, una de les tres directores de la Sala Montjuïc, proposta cultural que va néixer inspirant-se en el cinema a l’aire lliure que es fa al parc de La Villette de París. Fins ara, el cartell de sold out s’havia acabat penjant, però sempre al llarg de les diferents sessions. Des del seu naixement l’any 2002, les projeccions en el fossat del Castell de Montjuïc han sumat uns 595.000 espectadors al llarg de 22 edicions, amb una única cancel·lació, la pandèmica de 2020.
Des de finals de juny fins a aquesta setmana, s’han pogut veure els grans títols dels Oscars d’enguany, és a dir, Pobres criaturas, Los que se quedan, Vidas pasadas, La zona de interés o Oppenheimer, i clàssics clàssics com ara Charada, però també Regreso al futuro, Orgullo y prejuicio o Billy Elliot —aquests últims es trien entre els més votats en una enquesta que es fa entre els espectadors—. Com a sorpresa, Barbie va ser la que més va costar vendre, però, òbviament, molts van anar vestits de rosa per veure-la. Poc pes tenen les pel·lícules locals en la programació, amb només dues, Casa en flames —va coincidir amb el dia de l’estrena— i Te estoy amando locamente, en un any que n’hi ha hagut molt més.
Però és que no és només que s’hagin de comprar les entrades amb temps, sinó que també cal arribar molt aviat per trobar un bon lloc. La gent surt abans i arriba amb marge a les cites i, a més, la Sala Montjuïc ha canviat el seu funcionament. Des del 2021, s’ha passat d’un format desordenat i autèntic, on cadascú s’estirava a terra com volgués i amb l’opció de portar una gandula (o llogar-la), a una divisió del terreny de joc per zones. Es va haver de fer així, segons recorda Modigliani, perquè amb la pandèmia se’ls va obligar a saber el nom i els cognoms dels assistents que hi havia a cada zona. També els ha permès ordenar-ho tot i col·locar més gandules.
Ara, hi ha la primera zona, la més propera a la pantalla i la que manté l’esperit original, amb espai per a 650 espectadors, i tres zones més on la gent seu a una hamaca com si fos una sala de cinema sense numerar, amb capacitat per a 1.800 assistents. En total, 2.500 persones cada nit, amb entrades que valen 8,5 euros per a aquells que seuen a terra i d’11,5 euros per a la resta. Es noten els nervis a l’arribada, quan un sempre tendeix a pensar que ja hi ha molta gent i es preocupa per calcular on trobarà una millor perspectiva de la pantalla, tenint en compte les condicions existents. La cara de decepció quan un lloc que semblava lliure està ocupat és un clàssic. Per evitar que ningú s’assegui més endavant quan no li toca, s’entrega una polsera de diferents colors en funció de la zona que marqui cada entrada.
Cal dir que s’ha perdut la llibertat d’estirar-se de qualsevol manera, però, almenys, ningú es planta davant amb una gandula estratosfèrica i les actuals on seu la major part del públic són relativament còmodes. Això sí, s’ha d’agrair, més encara en els temps que corren, que no s’hagi canviat la política de permetre entrar amb menjar per fer el sopar abans de la projecció. A més, s’ha afegit una tapeta de benvinguda de fuet a l’entrada, una D.O. compartida per tot el públic, encara més quan és gratis.
Potser és una industrialització d’un pla d’oci que abans era menys organitzat, més estiuenc, però la pandèmia ha portat una menor improvisació en la cultura i, sobretot, un menor marge d’adormir-se sobre els llorers. Es consumeix tot amb antelació i tothom vol fer coses, els agradin o no.
Això es nota quan les converses, més o menys sorolloses, se succeeixen durant la projecció d’Orgullo y prejuicio a la Sala Montjuïc, sense importar que sigui un moment clau per a la història entre Elizabeth Bennet i el senyor Darcy —tots ho són—, perquè, per a alguns, la pel·lícula només està de fons. Això sí, de la story a Instagram no se n’han oblidat. El cop final ve quan, amb l’inici dels crèdits, es produeix una dispersió angoixant i tumultuosa, clarament afligida d’un esperit molt local, l’avorriment típic del soci del Barça que no aguanta fins al final del partit. Tot això, amb una pel·lícula que, malgrat tot, aconsegueix aixecar passions, amb molts “Ohhhhh” quan es produeix un mínim gest entre els dos protagonistes, perquè, és clar, l’espectador de les trames mal anomenades “de tassetes” sap que el més insignificant és un món.
Obres a Montjuïc a l’horitzó
Davant els sold out de les sessions, als organitzadors els agradaria fer més projeccions, però, per a això, hauria de canviar la normativa que regula l’activitat en el fossat del Castell de Montjuïc i estableix un màxim d’activitats per any. Abans d’aquest reglament, havien arribat a fer-ne 18. Veient que es queden sense entrades amb tanta facilitat, voldrien allargar la programació a l’agost.
Tot i que el que més els preocupa de cara l’any que ve són les obres previstes a la zona. “Ens va costar molt trobar aquest lloc fa 22 anys i no n’hi ha cap altre amb aquesta màgia, allunyat de tot, on fins i tot fa una mica de fresca a la nit”, remarca Modigliani. Per evitar haver de buscar alternatives, estan negociant amb l’Ajuntament de Barcelona que els treballs acabin abans de l’estiu.
