Una cinquantena de centres de creació propulsen la producció artística a Catalunya

L’accés a la cultura és considerat un dret fonamental, recollit fins i tot a la Declaració Universal dels Drets Humans. Sovint, però, quan es pensa en drets culturals s’acostuma a fer des del punt de vista de l’espectador, quan aquest visita una exposició d’art o observa una representació teatral. Tanmateix, aquest dret també implica garantir que qualsevol persona pugui contribuir a la cultura i exercir com a creador. Per impulsar l’art i donar suport als processos creatius, que poden allargar-se durant anys, a Catalunya han proliferat en les tres últimes dècades els centres de producció artística, que ja sumen més d’una cinquantena en tot el territori català.

Aquest centres s’erigeixen com unes infraestructures necessàries que, així com les acceleradores o incubadores permeten l’eclosió de noves startups, exerceixen un paper fonamental, en aquest cas, en la cultura. “Els centres de producció artística són la cuina on bull l’art. Com quan s’elabora una recepta, a més de disposar dels ingredients i la passió per fer-la, es requereix d’una cuina i d’una infraestructura; el mateix passa amb els creadors i creadores que, sense un espai i uns recursos, no poden tirar endavant la seva tasca artística”, defensa Mireia Llunell, directora de l’Estruch, un equipament públic de Sabadell dedicat a la creació i difusió de les arts en viu contemporànies.

Inaugurat l’any 1995, l’Estruch va ser el primer centre de creació artística de Catalunya. L’Ajuntament de Sabadell va comprar  l’edifici d’una antiga fàbrica de tints l’any 1991, i va executar-ne una rehabilitació per reconvertir-lo en un centre de creació artística, davant de la necessitat de la comunitat local de disposar d’un espai com aquest. Actualment, l‘equipament disposa de 8.600 metres quadrats per donar suport a la creació artística d’arts en viu, com el teatre, la dansa o fins i tot el circ, ja que des del 2015 disposa d’una vela de circ, cedida per la Generalitat, a les seves instal·lacions.

Tres dècades després de la seva inauguració, l’Estruch ja no és una excepció, sinó que forma part d’una xarxa de més de cinquanta centres repartits pel conjunt del territori català. Aquests equipaments, siguin de titularitat pública o privada, incentiven la creació artística a través de programes i convocatòries de residència perquè els artistes puguin disposar dels seus espais per a la documentació, assaig i creació de les seves obres. A més, aquests centres també atorguen recursos econòmics als artistes, en concepte d’honoraris, perquè puguin focalitzar-se en la seva pràctica, així com també compten amb espais expositius per mostrar públicament l’obra d’aquests creadors a la ciutadania.

D’aquests centres, 51 estan associats a la Xarxaprod, la xarxa professional d’espais de creació i producció de Catalunya. Constituïda l’any 2006, la seva missió és vetllar per les bones pràctiques en la creació artística, així com acompanyar i assessorar aquests equipaments, fomentant projectes compartits entre els diferents centres i treballant per professionalitzar els artistes catalans, aconseguint també que les seves obres traspassin fronteres.

Tanmateix, aquesta cinquantena de centres estan repartits de forma desigual pel territori català, ja que la majoria dels equipaments, especialment aquells de titularitat pública, es concentren a Barcelona i la seva àrea metropolitana. De fet, la capital catalana compta, des del 2007, amb el programa públic de Fàbriques de Creació, mitjançant el qual s’han rehabilitat un total d’onze antics edificis industrials de diversos barris com a centres de creació artística.

Un total de 30.000 metres quadrats de fàbriques s’han reconvertit en espais de producció, que donen suport a diferents pràctiques contemporànies, des de la dansa o la pintura, fins a la performance o el videoart. Uns equipaments públics que són gestionats per entitats externes vinculades a un àmbit artístic concret, excepte la fàbrica Fabra i Coats, que és gestionada directament per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

Fora de Barcelona, en canvi, només existeixen quatre centres públics de creació artística: l’Estruch (Sabadell), El Canal (a Salt, Girona), Roca Umbert (Granollers) i el Convent de les Arts (a Alcover, Tarragona), mentre que la província de Lleida no disposa de cap centre públic de suport a la creació. Un dels pocs equipaments que hi ha a zones rurals és el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç (CACiS), situat al municipi de Calders de la comarca del Moianès.

El centre va sorgir per iniciativa de l’artista visual Roser Oduber, resident de Calders que l’any 2007, aprofitant que els antics forns de la calç del municipi tenien una filtració d’aigua i havien de ser rehabilitats, va apostar per instal·lar-hi un centre de creació artística. L’equipament va néixer com un espai híbrid entre art i ciència, enfocat a les pràctiques artístiques amb mirada ecològica, i promovent la investigació i difusió d’un art més sostenible i conscient amb el canvi climàtic.

Des de la seva fundació, al centre hi han treballat més de 200 artistes, i anualment tenen deu creadors en convocatòria treballant, i fins i tot dormint, en les seves instal·lacions. “Sembla que la cultura ha de passar per força per Barcelona, però des del centre defensem que des de la Catalunya Central, des del món rural, també es pot desenvolupar pràctica artística”, defensa Oduber, també subdirectora de Xarxaprod.

“És cert, però, que sense una xarxa d’assessorament i suport, així com recursos públics que hi inverteixen, els projectes rurals tenen poques possibilitats de supervivència”, reconeix Oduber. Per aquest motiu, Xarxaprod va néixer fonamentalment per donar suport a aquests centres rurals, “per acompanyar-los en el seu desenvolupament i garantir que es consolidin iniciatives també fora de Barcelona”, emfatitza Laia Casanova, gerent de Xarxaprod.

Fins a la darrera dècada del segle XX, gran part de l’activitat cultural del territori català es trobava en mans d’iniciatives de caràcter privat o associatiu, i no va ser fins l’any 1995, quan va sorgir l’Estruch com a centre cultural, quan es van començar a incentivar polítiques públiques per a la creació i proliferació d’aquests espais. Tanmateix, és sobretot arran de la pandèmia quan es produeix un boom de convocatòries públiques i iniciatives privades per a la creació artística. El centre cultural Malpaís va sorgir, precisament, l’any 2020 de la necessitat de tres artistes —Joan Pallé, Cayetano Truyols i Nil Safont— de disposar del seu estudi.

“Per a la figura de l’artista, disposar d’un estudi és extremadament vital perquè, si no, la seva trajectòria sempre està lligada a precarietat, i a anar d’un lloc a l’altre”, lamenta Pallé. L’equipament, situat al barri de la Marina del Port de Barcelona, va anar creixent i ara compta amb més de quinze espais de creació artística on hi treballen una vintena d’artistes visuals, més enllà dels seus fundadors, que són majoritàriament creadors joves i emergents que treballen des de l’escultura fins al tèxtil o les instal·lacions.

L’objectiu que perseguien els seus fundadors també era que els artistes poguessin establir-se a llarg termini, ja que la majoria dels centres de suport a la creació artística, especialment els de titularitat pública, funcionen a través de convocatòries anuals i residències curtes, tot i que en alguns d’aquests centres sí que existeixen residències artístiques de llarga durada. Les onze fàbriques de creació de Barcelona, per exemple, atorguen anualment un total de 32 beques, amb una dotació de 6.000 euros cadascuna, per facilitar la conceptualització, documentació o assaig d’obres.

Estratègies per obrir-se a la ciutadania

Tot i que cada vegada hi ha més convocatòries per a artistes i els centres d’aquestes característiques han proliferat a Catalunya en els últims anys, els equipaments lamenten que encara són uns espais desconeguts per la majoria de la població i fins i tot pels veïns del seu entorn. “L’art contemporani, malauradament, no és un llenguatge fàcil pel gran públic”, lamenta Oduber.

Per arribar a més persones, des dels centres organitzen assajos oberts, exposicions o fins i tot s’encarreguen de comissariar festivals. Des del centre del Forn de la Calç, per exemple, organitzen el festival Jardins de la Llum, que se celebra en el marc de la Festa de la Llum de Manresa, i el festival d’art efímer Microscopies, per arribar a nous públics a través d’arts de carrer. “Intentem sempre que no només siguin propostes visualment atractives, sinó que també tinguin un rerefons vinculat al nostre segell, a la sostenibilitat”, defensa Oduber.

A banda dels festivals, l’equipament també compta amb un ampli programa de mediació amb escoles de la ciutat. En aquesta línia, des de Xarxaprod han creat un formació reconeguda pel Departament d’Educació perquè els mestres puguin entendre quin és el procés de treball d’un creador i incorporin aquesta formació a les aules. Amb aquest mateix objectiu, des de Xarxaprod també organitzaran enguany, per primera vegada, un programa de portes obertes a 43 d’aquests centres de creació que s’allargarà fins al novembre, i durant el qual els centres també organitzaran activitats i espectacles especials.

“L’objectiu és que els centres es puguin vincular amb el seu context més proper, perquè veïns i veïnes coneguin les entranyes dels processos de creació i siguin conscients que disposen d’aquests espais als seus barris o ciutats, així com que els artistes també vegin la riquesa dels centres i els recursos disponibles”, defensa la gerent de Xarxaprod. Una necessitat d’acostar-se a la població que també defensen des de l’Estruch ja que, tot i que pel centre transiten unes 800 persones cada dia —també perquè disposen d’un popular bar en les seves instal·lacions—, detecten que els veïns de Sabadell encara no coneixen la tasca del centre i les produccions artístiques que es couen dins les seves quatre parets, tot i ser un espai àmpliament utilitzat per companyies i creadors locals.

Amb un pressupost anual per desenvolupar la seva activitat d’uns 316.000 euros, des de l’equipament convoquen anualment residències per a un total de 200 creadors i companyies artístiques, de les quals 125 són per creadors locals, a qui se’ls dona espai per desenvolupar la seva pràctica, així com recursos econòmics directes. Així, dins del centre conviuen artistes professionals de tot el món, des de Japó fins a Canadà, amb companyies amateurs locals, amb l’objectiu que es creïn sinergies entre aquests creadors.

A banda del desconeixement per part de la població, des dels centres identifiquen que un altre dels reptes del sector i d’aquests equipaments és la professionalització dels artistes. “La societat ha d’entendre que no és una despesa invertir en cultura, sinó que és una política pública que ha d’existir, així com la sanitat o l’educació, i que la cultura té un valor que també s’ha de pagar”, defensa Casanova, qui reconeix un esforç per part de l’administració pública per subvencionar aquests projectes, especialment en els darrers anys.

Per a la professionalització del sector, els centres també tenen la mirada posada en l’àmbit internacional, no només obrint les residències a artistes de tot el món perquè vinguin a treballar a Catalunya, sinó també treballant de forma conjunta especialment amb la xarxa dels centres artístics de l’Occitània, Air de Midi, i de les Illes Balears, RESIB. “Una de les assignatures pendents de Catalunya és que els artistes puguin créixer no només dins del territori català, sinó també aconseguir traspassar fronteres”, defensa Pallé.

Tot i que especialment en els últims temps els centres de suport a la creació artística han proliferat pel territori català i cada vegada hi ha més convocatòries i subvencions públiques, alerten que aquests centres encara es troben desprotegits. Mentre teatres i auditoris estan integrats sota el Sistema Públic d’Equipaments Escènics i Musicals (SPEEM), la xarxa de la Generalitat per consolidar i distribuir l’activitat cultural de forma homogènia pel territori, els centres de producció no disposen d’un organisme equivalent.

“Hi ha una potència creativa molt gran a Catalunya, però encara costa defensar que cal recolzament públic per fomentar aquests processos creatius, que són la base de l’art i que, en alguns casos, comporten més de cinc anys de treball”, defensa la directora de l’Estruch. “Malauradament encara existeix la consideració que la cultura és prescindible, tot i que sense la cultura no es pot desenvolupar cap altre servei, i els equipaments culturals són els primers en notar la incertesa política”, lamenta Oduber.