Deia Hemingway que París era una festa per allò que eren “molt pobres, però molt feliços” a propòsit del temps que van viure a la ciutat de la llum amb la seva primera esposa. Però París ja havia viscut un fin de siècle espectacular, i Montmartre, en un període relativament breu, s’havia convertit en el centre literari i artístic que marcaria aquest canvi de segle. Amb el temps, l’ambient cultural i lúdic va acabar sent comercialitzat pels seus propis creadors, fins al punt que, irònicament, la bohèmia es va convertir en una gran atracció turística internacional.
Però entre tots aquells artistes bohemis que van experimentar amb les noves formes de creació, va destacar Henri de Toulouse-Lautrec, un dels més representatius de la bohèmia parisenca que habitava el barri de Montmarte.
Nascut en el si d’una família aristocràtica, va tenir una infància feliç, encara que va patir una malaltia òssia que afegida als dos accidents que va sofrir amb fractures en els fèmurs, va condicionar el seu creixement i li va impedir aconseguir una altura més enllà del metre cinquanta.
Aviat va destacar en el dibuix, i amb el suport de familiars i amics pintors de la família, es va traslladar a París el 1881, com alumne d’un dels retratistes de moda. Però pocs anys després, va instal·lar-se a Montmartre, va obrir el seu propi taller, i va començar a freqüentar els locals de diversió, a gaudir de la vida nocturna i festiva que es respirava al barri.
Allà va ser on va explotar tot el seu potencial i va coincidir amb altres artistes i obres que, d’alguna manera, van deixar empremta en el seu estil. Edgar Degas o les estampes japoneses ukiyo-e, van impregnar les seves innombrables anotacions i dibuixos ràpids, així com els cartells publicitaris de cabarets i productes comercials que va arribar a realitzar.
Però va arribar un moment en la seva vida en què, malgrat ser un treballador responsable i no faltar al seu taller, la disbauxa de les nits va començar a passar-li factura —l’alcoholisme i la sífilis que va contraure— i va haver de ser internat per a seguir un tractament de desintoxicació. Toulouse-Lautrec no va deixar de pintar, ni tan sols quan es van paralitzar les seves cames i un dels seus costats.
Va ser llavors quan va realitzar una sèrie de 39 dibuixos dedicats al món del circ i al seu lloc favorit, el Circ Fernando, en una ostentació de memòria artística extraordinària sobre els espectacles que allà va veure. Amb una perspectiva visual d’influència fotogràfica i una visió original dels personatges —expliquen els organitzadors de l’exposició— estilitza les figures d’equilibristes i trapezistes en complicades postures, que suggereixen l’enyorança del domini del cos enfront de la impossibilitat del seu.
Edgar Degas o les estampes japoneses ukiyo-e, van impregnar les innombrables anotacions i dibuixos ràpids de Toulouse-Lautrec
El Reial Cercle Artístic de Barcelona presenta aquesta sèrie de dibuixos dedicats al circ, al costat d’altres il·lustracions, esbossos ràpids i cartells de l’etapa final de Toulouse-Lautrec. Aquesta mostra s’emmarca dins de les activitats per a la celebració del 140 aniversari del Cercle, comissariada per Rosa Perales Piqueres.
Destaca especialment la sala dedicada als retrats, on es contraposen la sensibilitat i delicadesa del dibuix de la sèrie Elles, la rapidesa i espontaneïtat del gest dels personatges del Bois de Boulogne i les caricatures dels personatges de classe més alta. La figura humana sempre va ser el seu leitmotiv, però les dones van ser les seves veritables muses i el motor de la seva obra.
Ell es presenta com un voyeur autoritzat, espectador silenciós d’una intimitat femenina que se’ns presenta com a poques vegades s’havia mostrat abans. Elles, relaxades als cafès o passejant pels bulevards, en actituds amoroses o fins i tot adormides, captades com en una instantània, que denota la confiança que dipositaven en ell i la passió que sentia per representar-les.
La capacitat per a veure i entendre el seu entorn, traslladar-lo al paper, i donar-li un valor humà ens permet veure la complicitat que tenia amb moltes de les persones representades, tant en els seus dibuixos com en els seus cartells, i adonar-nos amb els qui se sentia més còmode. Jane Avril, la seva gran amiga i ballarina, mai apareix representada de manera vulgar o provocativa, sinó gràcil i riallera, o el poeta i compositor Aristide Bruant presentat amb solidesa i serietat.
La seva etapa en el sanatori mental, cap al final de la seva vida, es fa patent en la gamma cromàtica dels seus dibuixos, que s’enfosqueixen com la memòria d’un temps passat que no tornarà. La temàtica, el circ i els cavalls, rememora la infància amb els seus pares, i l’esplendor de l’època parisenca, amb la representació de personatges recognoscibles que ja no anava a tornar a veure més. És curiós com la major part de les figures humanes estan d’esquena a nosaltres, com si en Henri volgués posicionar-nos entre bastidors.
Es contraposen la sensibilitat i delicadesa del dibuix de la sèrie Elles, la rapidesa i espontaneïtat del gest dels personatges del Bois de Boulogne i les caricatures dels personatges de classe més alta
L’exposició podrà visitar-se fins al 19 de setembre, i val la pena parar-se davant la seva obra, sentir l’energia dels dibuixos i aquest pessic de melangia que ens encongeix el cor. Toulouse-Lautrec va morir als 37 anys amb paràlisis, però el dinamisme i moviment de les seves obres, i de la seva vida, seguirà present en el temps.