Ciutat de fastos

Diria que la imatge d’una sèrie de bòlits creuant el Passeig de Gràcia a tota llet i fent giragonses d’una forma testosterònica per tal de cremar neumàtics serà una de les instantànies d’aquest curs i, al seu torn, una de les imatges que determinarà el fat de l’administració que lidera Jaume Collboni. Vagi per endavant que servidor no és contrari a que Barcelona aculli tants fastos esportius, tecnològics i musicals com calgui; al seu torn, entenc que sigui ben difícil gestionar aquest tipus de meetings –que comporten un estrès de visitants molt gran en un temps rècord– de tal manera que no afectin el decurs normal dels conciutadans. També diria que els barcelonins comparteixen el meu estoïcisme: al capdavall, tots som fills espirituals de l’olimpisme del 92, i entenem que les transformacions urbanístiques ben sovint han de contemplar decisions aparentment incòmodes i escassament populars. 

Però això, l’esperit d’uns fastos que compensen la massificació amb una xutada d’orgull ciutadà (i una bona dosi de calers), no té res a veure amb el Road Show que vàrem presenciar l’altre dia al centre de la nostra ciutat, en ocasió del Gran Premi de Fórmula 1 de Catalunya. Entenc que barrar el centre de Barcelona sense generar molèsties sigui impossible: però un espectacle que acaben veient 38.000 persones (de forma relativa, perquè com van admetre la majoria dels assistents, no s’hi veia una merda) no pot acabar col·lapsant la mobilitat (i l’ànima) de la majoria de barcelonins. Tot i l’augment de la freqüència en metros i busos públics, les imatges d’embotiment que compartí la conciutadania eren pròpies d’una ciutat del tercer món. Si Barcelona vol tornar al mapa de les millors ciutats planetàries, potser cal pensar més en el benestar dels habitants i molt menys en Instagram. 

Aconseguir l’empatia col·lectiva envers un fenomen privat –o hauríem de dir concertat, perquè les administracions duen molts anys foten-hi molts milions d’euros– s’aconsegueix fent-los partícips de l’esdeveniment. Jo no entraré en arguments demagògics, com ara imputar el canvi climàtic global al fet que uns bòlids de la F1 facin quatre giragonses acumulant fumerada al Passeig de Gràcia durant hores. Repeteixo i insisteixo: qualsevol ciutat del planeta terra necessita certes mandangues de mal gust per posar-se al mapa mundi. Però a l’Ajuntament haurien d’ésser conscients que cada dia hi ha més barcelonins que se senten exclosos –o directament expulsats– de casa seva. No són anarquistes radicals ni gent amargada en general, sinó conciutadans a qui s’obliga a fotre el camp del seu barri perquè un simple cafè val tres euros i un lloguer la meitat del seu jornal. 

És en aquest context, en el si d’una Barcelona cada vegada més paupèrrima i incòmoda pels seus indígenes, que la gent, veient una colla de postadolescents voleiant models de F1 per l’Eixample, s’afarti de tot i es cagui en la mare que els va parir, és una reacció la mar de comprensible. L’administració hi ha ajudat més aviat poc, adduint que la pavimentació del Passeig de Gràcia amb Gran Via era una obra prevista per la ciutadania, quan el propi portal de l’Ajuntament confessava que s’havia previst per coincidir amb el Gran Premi. Després del mal clima generat pel Road Show, l’Ajuntament decidia compensar la cosa viatjant a Madrid per explicar el projecte de la Copa Amèrica (amb un afany un pèl sucursalista; no veig el PSC dels anys 90 perpetrant-h) i reblant la submissió de la ciutat a l’acollida de fastos amb l’anunci de la programació d’un nou sarau, l’inici del Tour de France. 

Insisteixo fins arribar a la nàusea: entenc perfectament l’estratègia de posicionar Barcelona a través d’esdeveniments d’impacte global. Però l’Ajuntament ha de saber que si la precarietat de les nostres vides continua descendint de forma imparable, Barcelona acollirà tots els fastos del món, però els seus ciutadans ens els haurem de mirar a la televisió des de l’exili d’un poblet dels Pirineus. Això que dic no és cap exageració, i el més preocupant és que l’administració de la ciutat no només sembla ignorar-ho, sinó que està encantada d’haver-se conegut i la mar de contenta veient com el Passeig de Gràcia i la ciutat s’omplen de xavacaneria, a tota velocitat.