Tinc certa tendència a evitar els establiments anomenats outlets ja siguin de roba o de mobles o de qualsevol mena de producte. Crec que les causes són l’amuntegament del producte i la massificació. El nivell d’informació que rebo és tan gran que em desconcerto i no sé per on començar a buscar.
A vegades aquest mateix sentiment m’ha passat visitant alguna ciutat. No estic parlant de ciutats amb mercadets plens de parades i persones comprant i venent. Em refereixo a les ciutats que s’han excedit en elements accessoris que en lloc d’informar o d’esdevenir gratificants, al meu entendre, produeixen l’efecte contrari.
Per quin motiu hi ha ciutats que mantenen l’harmonia?
En un outlet hi ha una barreja de col·leccions diferents i de productes de temporades diferents. El mateix passa en una ciutat. La ciutat es construeix al llarg d’anys, de segles! Un barri en desenvolupament pot tardar entre 15 i 20 anys en consolidar-se i cada fase de desenvolupament i de renovació respon a necessitats socials i ciutadanes diferents. De la mateixa manera que els dissenyadors de les col·leccions de roba canvien, els dissenyadors de les ciutats també, les necessitats ciutadanes també i els equips de govern també. Quina gran dificultat doncs per als planificadors per mantenir la coherència!
Això em porta a preguntar-me com construïm una ciutat sense un resultat inconnex? Ho exposaré molt breument i amb quatre afirmacions.
En primer lloc, seguint el master plan de la ciutat. En urbanisme parlaríem del pla general de la ciutat o del pla general metropolità, però no és només aquest document el que marca el resultat final de les diferents intervencions. El pla general ens determina els paràmetres urbanístics, però no parla de l’estètica, de la bellesa, del valor patrimonial o històric, de la memòria, en definitiva. Com ho fan doncs les ciutats per mantenir aquesta línia coherent en la seva planificació? A través de mesures de protecció del patrimoni arquitectònic com el Catàleg de béns. El primer catàleg de Patrimoni de la ciutat de Barcelona, per exemple, va ser aprovat l’any 1962. (Catalogo de edificios y monumentos de interés Artístico, Histórico, Arqueologico y típico o tradicional amb categoria de pla parcial Font: Ajuntament de Barcelona).
En segon lloc, amb la presa de consciència de la ciutadania. Si seguim amb l’exemple de la ciutat de Barcelona, als anys 80 es genera una important inquietud i conscienciació ciutadana entorn de la protecció d’edificis emblemàtics i concretament amb relació a un edifici que conec molt bé: Can Serra, la seu de la Diputació de Barcelona a la Rambla Catalunya. L’Edifici de Can Serra és un palauet neogòtic construït per l’arquitecte Puig i Cadafalch que va córrer el risc de desaparèixer sota el “desarrollisme” franquista i gràcies a la mobilització popular i a l’acció d’estaments professionals es va preservar. L’any 1993 la Generalitat aprovà la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català i moltes ciutats a partir dels anys 2000 aprovaren Plans especials de protecció del patrimoni.
En tercer lloc, menys és més. La intervenció dels arquitectes Federico Correa i Alfons Milà en l’edifici de Can Serra va aportar, des del meu punt de vista, a través d’un disseny lineal i sobri, la modernitat i transparència necessàries a la façana de l’avinguda Diagonal i va respectar l’obra de Puig i Cadafalch amb la preservació de les façanes a la Rambla Catalunya i al carrer Còrsega. Aquest és un exemple d’una intervenció no lliure de polèmica, però que encaixa en el master plan de la ciutat i amb els objectius buscats: la protecció del patrimoni arquitectònic, les necessitats dels usuaris i la voluntat ciutadana.
Finalment, tornar als bàsics. No cal ornamentar en va. Aquesta és la funció de la Comissió d’Arquitectura d’una ciutat. Analitzar el model urbà i els impactes de les noves edificacions i els nous desenvolupaments sense perdre l’essència que ens caracteritza i ens fa únics al món, el Pla Cerdà.
