Vaig assistir al World Urban Forum de Nacions Unides a la ciutat polonesa de Katoviche, a 752 kilòmetres de Kiev (Ucraïna). La darrera setmana de juny del 2022 ens vam reunir alcaldes i alcaldesses, persones expertes, persones de l’acadèmia, especialistes en diplomàcia de ciutats, etc… per reflexionar sobre la millora dels entorns urbans i la qualitat de vida. Estàvem situades a pocs kilòmetres de la frontera amb Ucraïna, però vam treballar amb tota normalitat. Segons dades de l’ACNUR, Polònia ha acollit més de dos milions de persones d’Ucraïna que fugen de la guerra, la gran majoria dones i infants. És l’onada més gran de refugiats que acull el país des de la Segona Guerra Mundial.
Parlant amb un alcalde de la població de Kielce, que, per cert, parlava català i castellà, ja que va ser jugador d’handbol del Barça, em deia que les ciutats i poblacions poloneses i els seu veïnat, organitzat en entitats o associacions, estan fent de coixí de salvaguarda dels Estats europeus per gestionar la situació. Els veïns i veïnes proveeixen de sostre, les organitzacions solidàries d’aliment i els municipis proveeixen d’escola, sanitat i cures a aquells que ho han hagut de deixar tot.
Les ciutats i pobles que atenen des de la proximitat tenen límits per gestionar situacions tan complexes i massives com aquesta i els Estats, a voltes, són massa lents i poc propers. Quan parlem de governança multinivell, parlem de responsabilitat compartida i d’alineació en l’aplicació de les polítiques públiques, sobretot en les situacions d’emergència. Davant la necessitat d’acollida de ciutadans ucraïnesos totes les administracions han d’estar alineades, ja que en cas contrari qui ho pateix és qui és més feble.
Ho vam veure a Lampedusa, però també a Lesbos, on l’any 2017 vaig poder visitar diversos camps de refugiats. ACNUR gestionava un dels camps més importants amb el suport de moltes ONG per garantir els serveis i l’atenció principalment de famílies. Una qüestió fonamental és l’enginyeria i planificació que hi ha en un assentament d’aquestes característiques (tot i que provisional, ha de garantir la dignitat dels que hi fan estada). Tal com planifiquem una ciutat, cal preveure l’abastament d’aigua i energia, l’evacuació d’aigües brutes i els residus. També és important una estructura coherent de vialitat que promogui una ordenació digna de l’entorn encara que sigui senzilla. Els espais educatius o de lleure, o de reunió han d’estar indicats i respectats per part de tothom. Aquesta planificació tan bàsica no la vam veure al camp de Moria, tot i el gran treball de les ONG. El camp de Moria, controlat en aquest cas per l’estat grec, semblava una presó, desestructurat i massificat. Denotava certa improvisació, pocs recursos i moltes dificultats per a la portada de serveis que comportava una salubritat insuficient.
L’alcalde de Mitilene, la capital de Lesbos, amb qui vaig entrevistar-me personalment, tenia clar que l’illa feia de buffer o d’escut per retenir l’entrada al continent europeu de les persones refugiades. Ceuta i Melilla també són un buffer que ens ha de preocupar.
Era a Katovice quan acabava de passar la tragèdia de Nador que, al meu entendre, no podem despatxar sense més. Els Estats no poden seguir utilitzant de buffer a les ciutats i pobles que estan isolats del continent. Polònia és Europa i Europa amb Ucraïna no té buffer, hi ha continuïtat territorial. Les ciutats han obert les mans, ara cal que els governs les recolzin, ja que la responsabilitat multinivell no és només aprovar les sancions econòmiques a Rússia sinó també participar en el manteniment de l’estat del benestar europeu i les ciutats soles no poden fer-ho.
