Un dels indicadors de la potència cultural d’una determinada ciutat ben bé podria ser el nombre de creacions musicals, literàries o cinematogràfiques que se li dediquen. És a dir, quantes cançons, novel·les o pel·lícules la tenen com a escenari o, encara més, com a protagonista.
Estic convençut que si elaboréssim un rànquing de les ciutats culturalment més inspiradores del món, el top ten no l’integrarien necessàriament les urbs més poblades, ni tan sols les més riques o aquelles que tenen un índex de benestar més elevat. Per tant, sospito que no hi trobaríem megalòpolis habitades per milions de persones, modernes ciutats d’acer i vidre aixecades al mig del desert gràcies als petrodòlars ni determinades ciutats del nord d’Europa on tot és ordenat, eficient i profundament avorrit.
En aquesta lliga mundial de ciutats culturalment inspiradores hi hauríem de buscar urbs icòniques, autèntiques, amb ànima, amb atractiu, amb carisma… Ciutats que tinguin allò que al sud d’Espanya en diuen duende. Però, quins requisits deu haver de complir una determinada ciutat per tenir duende? Rumiant-hi una mica, se m’acut que ha de tenir història, també un urbanisme i una arquitectura esplèndids i, sobretot, un marcat caràcter propi que la faci única, irrepetible. En això darrer, hi tenen molt a dir els grans artistes que les han pres com a font d’inspiració durant segles.
Perquè les ciutats culturalment inspiradores són, evidentment, un motor de creació per a músics, escriptors, cineastes, pintors i altres artistes, però, al mateix temps, les obres d’aquests creadors acaben impactant enormement en la percepció que tenim de les urbs. Contribueixen, decisivament, a omplir-les de significat. Les converteixen en quelcom mític, icònic. Penso, per exemple, en Woody Allen, Paul Auster o Frank Sinatra i Nova York, en Canaletto i Venècia, en Orhan Pamuk i Istanbul, en James Joyce i Dublín, en Carlos Gardel i Buenos Aires o en Marlene Dietrich i Berlín.
El 2018, el buscador de lloguers de vacances alemany Holidu i el catàleg de lletres de cançons més gran del món, musixmatch, van elaborar conjuntament un estudi per descobrir quines eren les ciutats més cantades del món. Per fer-ho, van analitzar totes les lletres de cançó que mencionessin una ciutat, al voltant de catorze milions.
El resultat va ser el següent: Nova York era la ciutat més mencionada a les cançons. En concret, apareixia a 30.867 composicions musicals. En el top ten de la popularitat musical la seguien, a força distància, París, Londres, Roma, Nova Orleans, Miami, Berlín, Atlanta, Houston i Tòquio. Barcelona, en aquell moment, ocupava la 29 posició del rànquing, set per sota de Madrid.
Les ciutats culturalment inspiradores són un motor de creació per a artistes i, al mateix temps, les obres d’aquests creadors impacten enormement en la percepció que tenim de les urbs
En termes quantitatius, potser no som la ciutat musicalment més inspiradora del planeta, però ningú ens podrà discutir la categoria de temaclede cançons com Barcelona de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, Barcelona i jo de Joan Manuel Serrat o, per descomptat, Gitana Hechicera de Peret.
En una altra ocasió, en aquest mateix espai, parlarem d’inspiració en la novel·la. En aquest àmbit, crec que Barcelona, com a ciutat culturalment inspiradora, fa molt més bon paper.
