En el 7è World Urban Forum de Medellín, l’any 2014, on vaig tenir l’oportunitat de participar, es va consolidar el concepte “dret a la ciutat”. La ciutat va aparèixer com una oportunitat per a l’equitat i la igualtat d’oportunitats. L’impacte del concepte “right to the city” va fer que algunes ciutats, Barcelona o la Ciutat de Mèxic, per exemple, adoptessin aquest terme i fins i tot ha estat un concepte molt utilitzat per algunes formacions polítiques. Concretament, l’origen teòric del terme es troba en l’aportació del filòsof marxista Henri Lefebvre i es basa en la premissa que el model capitalista ha comportat un impacte negatiu a les ciutats.
És això realment així? Què ha impactat més negativament a les ciutats, el capitalisme o la globalització? Un és conseqüència de l’altre? I el trencament de la cadena de subministrament global? O la pandèmia de la covid? La famosa paraula glocal és certa? Tot allò que és global és local alhora i viceversa?
Sóc molt partidària del concepte glocal. Ja que quan volem transformar hem de localitzar aquesta transformació en una localització concreta. Quan per primera vegada Nacions Unides fa referència al dret a la ciutat en el document de Nova Agenda Urbana a Quito 2016 i aprova els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) exigeix la “localització” dels mateixos.
És en aquest sentit que afirmo que el què és local també és global i que només es pot abordar una transformació global si es produeixen moltes transformacions locals.
Per aquest motiu crec que el dret a la ciutat és polièdric. En primer lloc, perquè la ciutadania és diversa i per sort té interessos múltiples i el que pot ser prioritari per alguns pot no ser-ho per a d’altres. En segon lloc, perquè el dret a la ciutat dels ciutadans europeus coincidirà poc amb l’expectativa del dret a la ciutat dels habitants de Soweto, barri de Johannesburg. En tercer lloc, perquè la ciutat no és del darrer veí o veïna que hi arriba ni és del veí de tota la vida. La ciutat és la complexitat de la convivència de persones diverses amb interessos i problemàtiques diverses, és l’espai que acull les transformacions dels valors socials, l’expressió de la protesta i el descontentament, l’escenari dels moviments culturals, intel·lectuals i l’avantguarda, però també és l’entorn on busquem seguretat, llibertat individual, que es respectin els nostres drets i on tinguem oportunitats de treball, d’habitatge, d’aprenentatge, d’educació, de progrés en definitiva. La ciutat és principalment per la majoria de ciutadans l’espai de la vida quotidiana.
El què és local també és global i només es pot abordar una transformació global si es produeixen moltes transformacions locals
Crec que les ciutats que han generat creixement econòmic afavorint la implantació empresarial, comercial, turística, diversificant els usos, que han estat capaces d’atraure inversió que ha generat llocs de treball i han facilitat oportunitats de progrés i serveis per tal que els seus veïns i veïnes hi desenvolupin la vida quotidiana són ciutats equilibrades. Això no significa que no siguin ciutats on no hi ha desigualtats. Malauradament, les diferents crisis econòmiques han agreujat la desigualtat i el repte principal de les ciutats catalanes és recuperar-se de la baixada d’activitat després de la covid, tornar a ser atractives per a la inversió per mantenir les oportunitats de feina i els serveis per als seus ciutadans.
Precisament en moments com el d’ara cal que les ciutats desenvolupin projectes estratègics tractors que evitin caure en decadència i abandonament. Cada ciutat hauria de tenir un o més projectes flagship dins el que jo anomeno l’Estratègia de Ciutat. Projectes que incorporin els objectius de desenvolupament sostenible, que els localitzin en àrees i zones concretes, projectes que incorporin tecnologia, ecologia i treball. Arriben les ciutats eco-digitals que poden oferir molts llocs de treball. Estiguem atents!
