Maria Arnal i Marcel Bagés compleixen expectatives
Exagerat? Gens ni mica. Que el nou disc de Maria Arnal i Marcel Bagés fos un dels àlbums més esperats de 2021 no és casualitat. Sigui o no per pròpia voluntat, el duet català té la capacitat de transcendir, d’anar sempre una passa més enllà en tots els seus moviments.
La sortida de Clamor (Fina Estampa, 2021) n’és una bona prova, de com un grup de música pop pot estar en contínua transformació, flirtejant amb noves sonoritats que van de l’industrial a l’electrònica i el folk. Això sí, sempre fixant el seu camp base en la potència artística de la María Arnal, brillant, de nou, en la part vocal.
Després del seu aclamat debut, 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017), un disc sobre memòria i desmemòria, a Clamor continuen mirant als ulls de la justícia social, aquesta vegada a partir d’altres perspectives: la transformació humana i espacial. Un exercici hipnòtic, amb tocs de ballaruga i que ressona a Arca i Bjork. Onze cançons que la pandèmia ens ha fet esperar massa temps i que formen un treball captivador i un exercici orgànic de reflexió i somnis. Si Maria Arnal i Marcel Bagés buscaven seguir transcendint, ho han tornat a aconseguir.
El retorn del fill pròdig
Una nova cançó de Manel sempre és motiu de celebració. Després de dos anys de silenci des del seu últim disc, Per la bona gent (Ceràmiques Guzman, 2019), la popular banda barcelonina torna amb L’amant malalta, cançó, vídeo i clares referències a un fet desgraciadament massa comú aquest últim any: trobar-se malament a causa d’una malaltia semblant a una grip amb febres altes. La música segueix la tendència del seu últim treball: influència del pop dels vuitanta, amb sintetitzadors i fins i tot un saxo, una de les grans novetats d’aquesta nova referència.
Com acostuma a passar amb tot el que escriu Guillem Gisbert (principal lletrista del grup), els Manel tornen a ser cronistes del seu entorn, que és el nostre. Aquí cal situar-se al principi de la pandèmia, quan encara no estava gaire clar què era la Covid, que s’equiparava amb una grip corrent (“La meva amant està malalta. M’ha contactat a mitja tarda. Dins els llençols suats el seu cos tremolava”). L’amant malalta formarà part d’un EP d’edició limitada que sortirà el 16 d’abril i que es completarà amb Tipus suite (també ensenyada aquests dies) i La jungla, encara inèdita.
La casa de la música segueix sonant
Per fi torna a regnar certa normalitat als escenaris de Barcelona. Encara és aviat per a tenir audiències mínimament grans, però en aquesta època repleta d’incomoditats, també hi ha un gran avantatge: poder veure a alguns dels teus artistes favorits a pocs centímetres i en situacions molt més íntimes de l’habitual. I si hi ha un lloc especialista en això de tenir músics a prop, aquest és l’Heliogàbal, sancta sanctorum de la música de la ciutat i temple cultural del barri de Gràcia.
La bona notícia és que després d’un vint-i-cinquè aniversari accidentat, la música torna a sonar amb regularitat al reformat local del carrer Ramón y Cajal. Per això han preparat una programació tan eclèctica com encertada per aquest abril: torna el cicle Segells residents, per on passaran les discogràfiques independents de la ciutat, aquesta vegada el segell Gandula presentarà concerts tan interessants com el del col·lectiu Seward, Blood Quartet, amb l’històric Mark Cunningham i els excitants Gambardella. A més, han programat un bon grapat d’espectacles fora del cicle, com el de Carlota Flaneur amb Flashy Ice Cream, un dels tòtems de la nova música urbana en català. Això sí que són brots verds.
Beneïdes noves guitarres
No sempre els veiem anunciats amb llums de neó de cartells de grans festivals, ni acaparen titulars rutilants als mitjans. Però tot això és igual si darrere hi ha bones cançons. I en això l’escena independent de Barcelona no deixa de donar-nos notícies excel·lents. Diamante Negro és una de les últimes. Són un trio local que fan temes d’aire desencantat i rabiós, englobats en aquest grup de militants de la guitarra i les bones tornades. Recorden a bandes com a Medalla (amb qui comparteixen membres), però també a coetanis d’aquí (Alavedra, Pantocràtor) i d’una mica més enllà (Camellos, Futuro Terror). Tots ells formen aquesta estupenda resistència guitarrera a l’última hegemonia pop, últimament focalitzada en pedals de chorus i autotune vocal.
De moment, i això potser és generacional, han preferit la publicació de cançons i EP’s al disc llarg. El seu debut va ser Mercurio Retrógrado (The Yellow Gate Rècords, 2019), primera referència que va trobar continuïtat a Cortés (The Yellow Gate Rècords, 2020). Des de llavors s’han centrat en fer més senzills i no pas cap disc. Aquests mesos estan deixant una bona col·lecció de cançons desencantades, que parlen d’amors juvenils i aires al pop de garatge de principis de segle. Sinó escoltin Futuro incerto, himne generacional en el qual trobaran aires incandescents als Babyshambles. La seva última cançó és Cobi, amb títol de mascota olímpica però lletra d’incomprensible neguit.
LSD i hits a Los Angeles
Una de les històries més al·lucinants de la història del rock és la del barri de Laurel Canyon (Los Angeles), que a mitjans dels anys seixanta estava habitat per alguns dels mites de la música popular més importants i influents del segle XX. La llista de gent que va mudar-se allà espanta vista ara: The Byrds, Buffalo Springfield, Brian Wilson dels Beach Boys, Jim Morrison, Eric Clapton, Fleetwood Mac, The Eagles… una acumulació de talent impressionant. Però no només era això, també una concatenació de gent jove milionària i triomfant per tot el món.
Nou-rics de vint anys amb calers, drogues per a parar un tren, esperit lliure i ganes de practicar sexe per cada cantonada. De tota aquella escena van quedar fortunes enormes, cançons meravelloses (Hotel Califòrnia, Eight miles high o Our house són d’aquesta època) i milers d’anècdotes fascinants recollides a Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon 1967 – 1976, de Barney Hoskyns, i que ha publicat l’editorial barcelonina Contra. Un clàssic instantani sobre una de les concentracions de talent més grans i, a l’hora, un dels caos més productius de sempre. A més explicat pels seus protagonistes!
