Clàudia Costas Güell: Infinites primeres vegades

La Clàudia Costas ha disparat en moltes direccions i, en contra del que sol ser habitual, ha centrat el tir en la majoria d’objectius. “He passat els anys explorant diferents àmbits i fent feines diverses com ara actriu de televisió, de teatre i de cinema; coach d’actors, professora d’anglès i d’art dramàtic. També he muntat dos negocis, he estudiat escriptura, guió i dos màsters de MBA i de Màrqueting Digital”, explica l’actriu que, ara, debuta com a autora literària amb la novel·la El primer cop de moltes coses (La Campana), “Quelcom que ja puc afegir a la llista de coses eclèctiques que he anat fent a la meva vida!”, riu.

El llibre explica la història de la Maya, una (gairebé) trentina antisocial i maniàtica de l’ordre i les rutines que viu en companyia d’una tortuga i el seu gran moment de la setmana consisteix a anar al cinema els divendres. “Així, fins que un dia comença a adquirir els mateixos poders que els protagonistes de les pel·lícules que va a veure, i això la porta a salvar vides, a conèixer persones i a acabar enamorant-se de la seva nova veïna. A viure deixant enrere les seves pors i experimentant la primera vegada de moltes coses”, explica la Clàudia, colzada a la barra, envoltada del silenci matutí i amb una infusió fumejant acabada de servir davant seu.

—Vols esmorzar alguna cosa amb la infusió? Tenim bona teca, dolça i salada.

—Generalment, et diria que salat, però, últimament, tinc ganes de dolç, crec que perquè no puc prendre’n. No gluten, no lactis; es complica la cosa. I la prohibició em crida, clar. I si porta xocolata estic perduda— torna a riure.

—Llavors?

—Igual m’espero a l’hora de dinar i demano un menú. I si puc compartir-lo amb algú i així tastar més plats, millor!

Amb el futur obert en canal

Fa la sensació que les peripècies de la Maya tenen, d’alguna manera, molt a veure amb la trajectòria vital de la seva autora. “Crec que els moments clau de la meva vida, els punts d’inflexió, han estat aquells en els que he deixat coses enrere. Independitzar-me, separar-me, canviar de feina. Aquestes situacions en les quals et sents totalment perduda, per a bé o per a mal, i amb el futur obert en canal”. 

Moments d’aprendre a volar en diferents direccions, fixar noves coordenades i caminar sendes inèdites. Algunes d’aquestes l’han portat sobre escenaris de teatres a les ordes del Sergi Belbel, amb Poder- Potere- Power; Cristina Clemente, amb El test, o Antonio Calvo, amb La millor nit de la teva vida. Altres rumbs l’han portada a la pantalla gran, amb la seva inclusió en el repartiment de La possessió d’Emma Evans, o a la petita, amb un paper a la famosa sèrie La riera de TV3.

La qüestió és que no ha parat quieta. Mai o gairebé mai. “He viatjat, sola i acompanyada, als cinc continents. A peu, amb vaixell, amb cotxe. I li he donat moltes voltes al meu cap també. Intento viure les coses en el seu moment i continuar caminant. Crec que m’agrada aprendre i dubtar de tot, i això amplia la meva percepció del món”. 

Un món en el qual, no cal dir-ho, hi ha milions de coses per a les quals hi ha una primera vegada. D’això, potser, va la vida. Almenys, per a aquesta barcelonina collita de 1989.

Simplement de visita

“Barcelona em sembla una ciutat preciosa, protegida entre la muntanya i la mar. M’enamoren la seva oferta gastronòmica, els seus carrers i els seus edificis amb encant, els milers de vides que s’amaguen darrere de cada finestra, poder travessar-la caminant sense por”, explica la parroquiana que ja va acabant la seva infusió.

—Però tu ja no hi vius aquí, no?

L’actriu i escriptora s’arronsa d’espatlles. “Barcelona, ara mateix, és un lloc que m’agrada per a visitar de tant en tant, però no pas per a viure-hi. Gaudeixo baixant a dinar amb alguna amiga o fer alguna activitat o simplement passejar. Però per a viure he triat un lloc més tranquil, sense aquest núvol brut al damunt. A mi aquesta ciutat m’atordeix. Massa de tot. Soroll, estímuls, persones”.

—Encara ets jove! No t’atreu també la nocturnitat de la ciutat?

A la Clàudia Costas Güell se li escapa una acolorida riallada davant la pregunta.

—Si jo soc de matinar! —respon— A la nit no veig tres a dalt d’un burro!

I continua rient, donant compte de la seva beguda mentre, probablement, es disposa a fer algun pas cap a una direcció vital que a tots acabi sorprenent.